J.Plou Poemes y mes

 

Que fàcil em resulta estimar-te,
quan el teu cos, suau i amable
ve cap a mi, amb amor i desig;
fonent-se, entre els meus braços,
i fonent-me entre els teus petons;
penetrant en el mes profund,
del teu meravellós ésser...
tranquil•lament, sense presses.
però això sí, intensament,
sentint de gom a gom el plaer,
per aquest càlid contacte,
dels cossos nus
i la nostra pell cremant,
roent, cremant-se...
entre paisatges de llençols
i jocs de carícies
que em fan estremir,
fins a l'ànima...

   J.Plou

Si et preguntin per mi,
conta'ls el que vaig sentir,
de quant et vaig estimar,
de com et vaig escriure,
com et vaig buscar,
i quantes vegades vaig confessar,
el meu amor...

Quan el temps hagi passat
i revisis els meus poemes,
encara que no estigui al teu costat,
complaent els teus antulls,
una llàgrima sortirà
dels teus ulls.

Quan et preguntin per mi,
tu, defensa la nostra història;
no deixis que s'esborri,
la meva petjada,
i aquells moments de glòria,
brillaran en el teu plor,
en el teu riure,
en la teva veu,

I si pregunten si et vaig voler,
si per estimar-te vaig viure,
conta'ls el que vaig fer,
que pensava en tu dia i nit,
parla'ls del meu escrit,
conta'ls el que vaig sentir!

Digues-los que jo era el teu rei
i tu la meva reina adorada;
conta'ls com et vaig donar
la meva vida.
com et vaig escriure,
com et vaig buscar
com et vaig trobar
com et vaig estimar

Conta'ls, com va anar
la primera vegada
que et vaig besar
en els llavis,
en les mans,
en el front,
i quantes vegades,
et vaig confessar
enamorat amb passió
i et vaig lliurar el meu cor.

És possible que no t'ho creen,
la teva bella història;
però tu sabràs que sempre vaig estar
enamorat de tu
i que sempre vas ser
i seràs
la meva bella musa.

J,Plou (Sant Jordi 2005)

T'estaré esperant... amb els ulls de naufrago, esperaré en la llum dels fars sofrint l'insomni, en la fusta dels ports. en l'òxid de l'ancora ofegada, dormiré en la petjada del teu últim pas amb la teva promesa com únic coixí, i en la cadira del meu respir, sentiré el so dels teus peus venir... T'estaré esperant... amb les mans pobres i esteses d'un captaire en la llunyana illa del teu nom; estaré en la pell dels boscos amb el crit d'un llop ferit, que sofreix per la teva anada; i en els esglaons dels meus ulls posaré a grimpar el meu peu fins el cràter prohibit de l'ahir. I allí t'estaré esperant, encara que el toll inundi els oceans, encara que la pols, superi la muntanya i els núvols es tornin glacera; encara que el meu pèl encanudeixi i el meu cos esperi la mort amb la seva avançada edat, si tu, no apareixes, com una gota de pluja sobre el mar, m'aniré allà on les cendres cremen i abriguen, on els castells de sorra s'aixequen amb un respir i on l'amor, no és més que espurna, destinada a amagar-se en el fons dels cels... allí mateix t'esperaré... t'estaré esperant... J.Plou

Ai, d'aquells dies! mai els he d'oblidar.

tot semblava abstracte,

sense cap forma,

com un somni sense final.

Em trobava encallit,

la meva veu tremolava al parlar;

era com un maig sense blat,

com un jardí sense roser,

com un cigne sense estany,

com un salze sense plorar.

Només volia un matí

sense nit ni foscor.

Volia ser com el far

que cuida a la gent del mar,

com un foc incandescent

que no cessa de cremar.

Només necessitava

un minúscul tros de pau.

Ai, d'aquells dies...

aquells, els de la meva solitud;

aquells que veia,

per la seva absència,

la claredat;

aquells que reia,

moltes vegades,

per no plorar;

aquells que sentia

que era la meva única veritat,

l'estar gairebé sense vida,

i el mossegar-me sense pietat

les paraules que deien

amb el meu silenci

i el meu pesar!

El tétric de la meva ànima,

em fa mal una vegada més

quan evoco aquells dies

de la meva trista solitud.

Ara, tot ha canviat.

Ja sé de la meva llibertat.

Ja té el meu maig el seu blat.

Ja té el meu jardí el seu roser.

Ja té el meu cigne el seu estany.

Ja li ha brollat al meu salze

la seva esplendor per a plorar.

J.Plou

Després de la tempesta

l'aigua de la pluja fa

brillar les voreres.

Les fulles rellueixen a la tardor

i respiren inquietes,

petites, petites,

com somnis d'infància

que es deixen bressolar

en un vent tendre,

com colomes,

petites, petites.

J.Plou