El bloc d'en ROF


UN PRIMER DE MAIG MOLT PREVISIBLE

General, ironies — Publicat per crom365 @ 18:39

Ja fa masses mesos que la crisi passa factura a la societat en general: empresaris, govern, sindicats, famílies, creences religioses i, fins i tot, passejadors de gossos anònims. La situació empitjora dia a dia i sembla ser que ningú té la capacitat suficient per trobar-hi una solució. Els empresaris volen mantenir els beneficis, el govern vol mantenir el poder i el control econòmic, els sindicats volen mantenir els privilegis i la veu cantant suposadament representant de tots els treballadors, els religiosos volen mantenir la parròquia i les sucoses recaptacions, els passejadors de gossos volen mantenir la seva economia submergida i les relacions que estableixen amb d’altres professionals del ram, habitualment del sexe contrari. De les famílies m’abstindré de concretar-ne opinió, doncs la diversitat de formes, estructures i criteris m’impossibilita generalitzar sense caure en tòpics que desvirtuarien les observacions posteriors. Del que en tinc tota la certesa, és de la càrrega que representa per les famílies el no disposar en masses ocasions de cap membre que s’ompli la boca presumint de ser l’únic que la sosté amb una feina digna i legal, amb totes les seves conseqüències.

Em sorprèn, en certa manera, la queixa generalitzada dels sindicats en quan a l’escassa participació dels aturats a les convocatòries reivindicatives pròpies de la diada. El empresaris exprimeixen el treballador mentre és subjecte al contracte i l’aniquilen de forma sonora fent petar els dits de les mans amb total impunitat. El govern pressiona als empresaris amb mesures restrictives, impositives i laborals, coartant la seva llibertat de cara al lliure acomiadament, fent-los posar de molt mal humor i acceptant “ERE” com animal de companyia, senzillament per continuar la partida dels despropòsits. I els sindicats? Què fan els sindicats? Com defensen els interessos dels treballadors? A les empreses, com a membres del comitè, guaiten pels seus interessos i pels dels seus afiliats. A les negociacions amb el govern, vetllen per un acord global que els permeti seguir rebent les subvencions per mantenir les seves estructures administratives i quotes de poder, dedicant l’esforç restant a possibles pactes que no retallin en excés els drets aconseguits durant anys de lluites obreres.

On són els aturats? Com pot ser que els gairebé 800 mil aturats a Catalunya mostrin una total indiferència a les convocatòries dels sindicats? O molt m’equivoco o potser la gran majoria de persones mancades de feina i moltes altres que encara la conserven no mostren tenir gens de confiança amb els sindicats. L’individuo amb disposició a treballar i necessitat d’ingressos si més no per menjar i aixoplugar-se de la pluja i el fred en alguna cosa similar a un habitatge, ja no creu amb ningú: el govern l’escanya fiscalment, els empresaris l’esclavitzen o li prenen el modus vivendi, els sindicats que prediquen defensar-lo només pacten facilitats per acomiadar-lo. Qui defensa els drets del treballador, oh persona senzilla?

Tots aprofiten la crisi per passar l’escombra, la fregona i fins i tot, encerar. Tonto el darrer en adonar-se’n que el poder sempre l’han exercit els mateixos, i seran ells els que seguiran manipulant-lo i repartint-se els beneficis pels segles dels segles. I els sindicats i persones vinculades, formen part del joc del poder i, per tant, formen part del poder, amb la corresponent part del pastís, com qualsevol altre part.

El sistema està podrit en totes les seves dimensions. Hi ha qui esmorza pa sucat amb tomàquet i molts d’altres que si tenen pa, encara bo, ja no esmentaré l’oli, ni el tomàquet o la sal. I d’una forma o d’una altra sempre ha estat així i no hi ha escapatòria. Cal que siguem conscients d'on som, on ens situa la societat, on ens ha tocat viure i subsistir. Però, cal resignar-nos? No, és clar, hem de sortir al carrer a cridar, reivindicar els nostres mermats drets de forma contundent però educada, exhibir pancartes amb demandes lògiques però indefectiblement impossibles, recitar aplaudiments als lectors de manifestos que expressen els nostres sentiments i necessitats de forma ordenada i senzilla, amb to solemne i sense estridències.

Després tornarem a casa a dinar, explicar la satisfacció de l’experiència, migdiada, futbol i demà, si tens sort cap a la feina i si no, a la cua de l’OTG a veure si tens la possibilitat de presentar-te per un lloc de treball al que opten 283 persones més, la meitat de les quals està més formada i és immensament més jove que tu. Els sindicats comunicaran l’alta participació novament en les manifestacions d’un primer de maig gloriós per les reivindicacions socials, que amb total evidència després seran incapaços de defensar a la taula de negociació amb empresaris i govern, sobretot a partir del moment en que tinguin garantides les seves subvencions i feines respectives.

I tu ja t’ho faràs, que els sindicats ja miren per ells.

David Rof - Tarragona, 04/05/2011


Powered by LifeType