El bloc d'en ROF

Estic encantat amb el supermercat, tot i que és “súper més car” en la majoria dels productes que molts dels establiments de la ciutat, n’hi ha que són exclusius i d’altres prou diferents com per deixar-me temptar de tant en tant.

Quan vivia a prop de Barcelona em resultava prou útil per les compres d’electrònica, fotografia o música, podia informar-me sobre les darreres tecnologies, models, preus, etc., a traves dels seus venedors/es sempre amables i disposats a atendre’m explicant les mil i una peculiaritats dels diversos articles a la venda que, un cop ben convençut de quina era la millor compra, acabava adquirint a d’altres establiments de la zona, on la informació era molt pitjor però el preu molt més atractiu.

I gairebé de sobte arribà el Corte Inglés a la Tarraco post romana, ben interessada en acollir grans superfícies comercials per desbancar l’eterna competència de Reus, tot un referent del comerç a la zona. Els primers dies van ser de total eufòria compradora: tarragonins, reusencs i gent de totes les contrades saturaven l’aparcament de l’edifici i els dels voltants, els dels pobles més petits volien ser els primers entre els seus veïns en lluir una bossa plena de triangles verds encara que fos per portar-hi l’entrepà o les sabates al sabater, els turistes mig informats s’oblidaven de visitar el fòrum per gaudir de les escales mecàniques ben arrambats als nadius, fins i tot es van arribar a sentir parlars de les llunyanes Terres de l’Ebre.

Refredada l’esmentada eufòria inicial, l’hora de la veritat s’acostava, sobretot passat el joiós  Nadal, el fred de l’hivern recorrent els passadissos, tothom a l’espera de la visita del pobre senyor “estic mirant” per intentar que surti amb les mans plenes i la butxaca ben tocada. Vaig tenir la sensació d’estar al mig de la sabana, disfressat de zebra, amb un rètol enganxat a l’esquena “sóc tou i saborós”, davant de l’atenta mirada dels felins que saltarien sobre meu en qualsevol moment per devorar-me.

I va arribar el dia de la veritat, el de realitzar una compra al mateix establiment. La meva parella va decidir canviar la vella relíquia que tenia per realitzar tasques informàtiques per tot un Mac. La noia amb el davantal  de la poma mossegada estava ocupada, però aparegué un altre venedor d’immediat. Només calien quatre comparacions i tres excel·lències per tancar la compra, pel preu indicat per la marca. I teníem molt clar que l’ordinador ens el volíem endur posat, però finançat degudament, a 3 mesos sense interessos, com diu la publicitat, que desfer-se de gairebé 1.800 € de sobte, no ho pot fer tothom.

Davant la nostra insistència, el venedor va cercar ajut en un home amb aparença d’ostentar una més alta responsabilitat. No ens el podíem endur sense pagar-lo, “el finançament triga uns 3 dies, ens cal la nòmina i un rebut carregat al seu compte, si el volen l’han de pagar, ja li farem el finançament però l’han de pagar o no se l’enduen...” Uns instants per decidir i acceptar la proposta: el paguem amb VISA i a la vegada omplim la documentació pel tràmit del crèdit, que se’ns entrega amb el tiquet acreditatiu que es farà arribar a Madrid juntament amb la documentació que hem d’aportar. Un cop acceptat el finançament, ens retornaran l’import de la targeta i procedirem a pagar-lo de forma fraccionada. Vaig preguntar a l’home de més alta responsabilitat si jo mateix podria portar els papers pels tràmits definitius, del que vaig obtenir per resposta un assentiment amb el cap i un clar “cap problema”.

Dimecres, quatre dies després de l’adquisició, he tornat amb la paperassa sol·licitada. A la planta 4, zona informàtica, he saturat al venedor amb les mil i una explicacions destinades a canviar-li la cara d’estupefacció per una mica de comprensió. Anades i vingudes, teclejos a l’ordinador, trucades..., finalment m’ha dit que no era la seva competència i m’hauria de dirigir a “atenció al client” per resoldre una qüestió de difícil entesa.

I allí he obtingut la notícia del dia: operació administrativament incorrecta i mal tramitada: o es paga amb targeta o es financia; els papers els ha de presentar la seva “senyora” si va al seu nom perquè ella ha de signar la sol·licitud; no li podem donar la sol·licitud de crèdit, doncs el document no pot sortir de l’establiment; no pot fer el tràmit, ha de venir ella personalment, i aviat, que el tiquet de finançament si no es tramita en pocs dies, caduca.

Dissabte totes les facilitats per adquirir el producte; dimecres tots els impediments per obtenir el finançament: la venda ja està consumada, ja tenen els diners de la VISA, ja ho tenen tot lligat i ben lligat, només queda el consol del full de reclamacions, que un cop entregat a Consum, passarà a un arxivador que anirà canviant de prestatgeria, s’enquadernarà amb l’expedient anual 2011 i es guardarà dins d’una caixa d’arxiu definitiu al fons d’una cambra fosca i humida.

Per a mi El Corte Inglés tornarà a ser el que era: un lloc on informar-me per anar a comprar a qualsevol altre lloc, encara que sigui més car, seguiré beneficiant el comerç local contraposat al petits imperis que han d’aprendre a respectar les formes, que no només invaïnt espais publicitaris s’aconsegueix fidelitzar la clientela i, sobretot, que vendre a qualsevol preu no és la millor estratègia  per implantar-se comercialment a la que fou la segona ciutat més important de l’Imperi Romà, on determinats comportaments s’acabarien expiant sobre l’arena del circ.

David Rof – Tarragona, 25/03/2011