APERITIU DE NADAL
Sento el so de les campanes repicar per dintre del meu cap; tot plegat 4 o 5 gotets de cava i la resta cervesa batejada amb llimonada de marca blanca. De menjar n’he fet un tip, potser massa, difícil de compensar abans de la visita del dimarts amb la dietista, gens equilibrat amb els sacrificis de la setmana i, crec que ni amb els de la setmana vinent.
Ja he fet un passeig sortint de la zona bunqueritzada de consergeria fins l’edifici de l’arxiu, zona encara avui desconeguda per mi, per deixar en dipòsit arxivadors amb documentació antiga. Al tornar, sentia l’escalfor del sol a la cara mentre amb els ulls mig clucs em fixava en els colors de la tardor, presents gairebé a tota la vegetació. Fins una hora i mitja més tard no es produiria la posta, desapareixent la varietat cromàtica en favor de la foscor, matitzada per una lluna que ha superat el quart creixent i aclareix lleument el negre contundent de la llarga nit propera al solstici d’hivern.
Les nadales i d’altra música similar i popular, ressona darrera la pantalla de l’ordinador de la companya, una dona d’efectivitat letal en molts dels moments d’activitat, però avui, després de l’aperitiu-dinar i els cops de colze per aconseguir un lloc ben situat prop la taula de la manduca, ha entrat en relaxat cap de setmana visualitzant els pps penjats al seu correu electrònic.
Passa el temps ben poc a poc, mentre es calma el desgavell sonor present des de fa estona en alguna part del cervell. L’ambient ha estat bo, relaxat en aparença, detectat crític en algunes mirades que es dirigien a voltes cap a persones diverses, immediatament desviades quan eren descobertes. Comentaris habituals respecte a qüestions de feina, trivialitzacions abundants de moments viscuts incòmodes, algun comentari en veu alta per despertar l’atenció, la formació dels típics grupets que s’inicien amb temàtiques comuns i comparteixen somriures, la cerca d’aquella persona amb la que vull parlar i sempre me la prenen, o es canvia de lloc mentre he estat cercant un tall de pernil amb pa amb tomàquet.
Serà una tarda llarga tal i com era previsible. Encara llueix el sol i potser m’aixecaré de la cadira i sortiré a veure com ataronja els seus colors donant tocs ben contrastats al cel i a les muntanyes que li serviran d’amagatall. Ompliré l’ampolla d’aigua fresca per remullar-me els llavis mentre observo l’espectacle astronòmic que, lluny de perdre interès pel fet de ser quotidià, aconsegueix generar sensacions que difícilment recorren el nostre cos cap altra hora del dia.
David Rof - Tarragona (17/12/2010)
