El bloc d'en ROF

Particular amb l'economia defenestrada per la crisi precisa llogar habitatge amoblat a Cambrils en bon estat, amb 2 habitacions mínim, bany complert, exterior, lluminós, amb calefacció, si podés ser amb balcó i vistes, doncs treballo a casa i m'aborreix solemnement observar el veí del davant com no para de fumar en tot el dia. Es valorarà que disposi de plaça de parquing o estigui situat en zona de baixa densitat de vehicles aparcats. Si és un 5è, si us plau, que tingui ascensor. El preu: el més reduït possible, comprometent-me a revisar el contracte de forma automàtica als dos mesos de recuperació constatable del meu nivell d'ingressos.

Als particulars interessats en confiar en el meu compromís, els facilito el correu electrònic on em poden deixar la seva oferta amb telèfon o adreça de contacte: llogopis@terra.es

Aclariment: Si l'habitatge no és a Cambrils però les vistes capaciten la inspiració, tinguin a bé fer-me arribar l'oferta igualment per considerar-la. Gràcies.

Masses informes per fer encara amuntegats en un racó de la taula, darrera la pantalla de l’ordinador. Em cal fer una pausa i cercar inspiració per no repetir-me massa, però tampoc per caure en una originalitat descabellada. Em sembla detectar un  reflexa de sol entre les muntanyes; ja fa estona que no plou i potser aclarirà una mica, suficient per alegrar la vista, horitzó enllà, amb els contrastos paisatgístics dels que gaudeixo des de la meva posició. 

Potser m’aniria bé fer un passeig, que em toqués l’aire fresquet a la cara i estirar les cames amb l’excusa d’anar fins a la fleca a comprar una xapata que, evidentment congelaré, doncs avui és dilluns i no toca menjar pa. 

Em fa mandra dutxar-me, preparar la roba, pentinar-me, embotir els peus a les “bambes”..., i finalment sortir de casa. El més negatiu serà quan ja porti el pa ben agafat dins la bossa de paper i el nou objectiu sigui el retorn, posar-me el xandall, les sabatilles i el primer jersei vell de màniga curta que aparegui a la pila de l’armari. No voldré tornar a casa, lamentaré haver-me deixat les claus del cotxe sobre la impressora, frisaré per endinsar-me al paisatge, per investigar si és cert que ha arribat la primavera o els astres l’han errada novament. Hauria estat pitjor el remei que la malaltia.

(segueix a la 2ª part)

Sec al sofà amb una certa solemnitat i em quedo observant el televisor apagat i el manyoc de cables que surten cap a la Wii. Em veig a mi mateix en el reflexa de la pantalla, emulant al pensador, intentant imaginar una font d’inspiració que em permeti prescindir dels diccionari de sinònims i les paraules brollin del meu cap com l’aigua de les fonts de Montjuïc. Només aconsegueixo dibuixar un somriure mentre tanco els ulls i simulo que del meu front surten paraules amb diferents grafies, sense ordre aparent, que es desplacen flotant fins estavellar-se contra el moble, que les engoleix una rere l’altra, desapareixent només tocar la fusta. 

El cel torna tristament a grisejar, sembla que el sol s’hagi despertat, aturat el despertador i sol·licitat un dia més de gràcia al llit de núvols, com quan nosaltres clamem cinc minuts més per fer el ronso al llit. L’aigua fresca de l’aixeta del lavabo haurà de ser avui el desencallant de la meva inspiració.  

Ara vinc informes, sobretot, no marxeu.

David ROF

Tarragona, 22 de març de 2010

Ja feia masses hores que contava les teules de les unifamiliars del davant, fins i tot podia distingir les diverses tonalitats d'entre vermellosos amarronats i marrons enfosquits pel pas del temps i les diverses agressions climàtiques, sobretot d'aquests darrers mesos, amb nevades gairebé sense treva, que ens han colpejat amb intensitat inusual. Feina no me'n faltava, però tenia la necessitat d'anar més enllà de la finestra, a l'horitzó que dibuixen les muntanyes, per obrir els braços i cridar amb força.

(segueix a la 2ª part)

Mentre cau el sol poc a poc i les ombres s'allargassen, els colors del paisatge canvien lentament, veient-se envaït per tonalitats més ocres i vermelloses, més intenses i a la vegada menys contrastades, uniformitzant els relleus i les distàncies. El dia encara guarda hores de vida dins la foscor de la nit, però ara el negre és l’invasor de l'espai i monotonitza els volums de les coses, impedeix detectar-ne les formes concretes i fins i tot n'apaga moltes d'elles on la llum artificial no hi arriba amb suficiència.

David ROF

Falset, 15 de març de 2010