Un punt de vista


ADEU, ESTIU 2014

Personal — Escrito por ebm @ 22:22

Bueeeeno. Jo no volia, de veritat, però el darrer dissabte d’agost ha arribat.  Tot i que no ha fet calor aquest mes, aquí a Rojals volia dir, el cert es que aire i  cel ja no són els de juliol, o els de la primera meitat d’agost. Ja fa temps de setembre, sens dubte. La grisor del cel i els núvols, el tipus d’aire, els colors del bosc així ho delaten.

Sí que ha plogut aquest agost, i hem tingut boires, però avui el caire dels núvols era diferent; ara ja podem dir que l’estiu s’ha acabat. Malgrat que segurament fins a meitat de novembre anirem amb mànega curta a Tarragona, aquí al poble pinta diferent. El fred s’està instaurant.

Vaig venir a començament de mes, al sopar de germanor, i aquest matí hem desguarnit la plaça amb lo “pastor”. El poble quedarà sense la gent que li ha donat vida aquests mesos de vacances. Del centenar de persones es passarà a la desena habitual.  Ja no es veurà la canalla pels carrers, ni la Maria, la Mari del Simonet, l’Anamari i alguna sra més jugant a cartes o a parxís a la plaça, ni en Balta passejant el gos al vespre, ni les bicis llençades davant de ca la Núria, ni les pubilles maquillades que es canvien de roba quatre cops al dia i pendents en tot moment del Guasap, ni moltes més coses...

El cert es que m’ho he passat molt be aquest estiu, tot i que quan vaig arribar estava preocupat pel trencament del menisc , a costa de caminar, fer bondat i algo de bici, he anat millorant bastant, malgrat que no puc dir que estigui el tema per tirar coets, no puc queixar-me. M’aguanta caminades prou dures.

Enrere queden els dies que l’aroma dels rostolls impregnava els camins per on passejava, amb els colors de la palla del blat i de l’ordi acabats de tallar. I les volades de tudons que hi remenaven. Els espígols florits. La flor de Sant Joan que aquí arriba a l’agost. La flor de Centaure a les cunetes del Plans i la pols de pistes i camins. Floretes de diversos colors. La forta olor de resina d’alguns pins. Un munt de papallones, de totes mides i colors. Farigoles i algun romaní. Algun episodi de boira. Els esbarzers, amb les mores encara vermelles. Tots hi  han posat el seu gra d’arena en aquesta imatge agradable.  El cert es que els passejos pel boscos i pistes forestals tenen la seva peculiaritat depenent l’època de l’any en que s’hi vagi. Més a la tardor hi afegiríem l’olor dels bolets i la humitat de la boira... Totalment diferent.

A banda de les passejades i excursions, també he gaudit de nits estelades, amb i sense lluna, on milers d’estels omplen la fotografia (amb permís de la sra Boira, es clar). Algunes més lluentes que les altres i solament destorbades  per una gran quantitat d’avions que travessen el firmament constantment; i algun estel fugaç també. També he vist Mart,  l’inconfusible planeta taronja i l’únic que conec i se distingir.  Estels mítics, com el Polar. I Constel·lacions que desconec però que per una aplicació del mòbil puc endevinar, o intentar-ho...

I si continuo repassant, no puc deixar-me els àpats: els dinars de germanor en els que cadascú es porta el menjar i es comparteix taula a la Plaça, una botifarrada, una mega-patatada on cadascú es feia la salsa brava, una sardinada, el sopar dels caçadors,... Déu ni do.

Encara que, potser el que més m’ha fet gaudir enguany ha estat el retorn d’un ramat d’ovelles aquí al poble. El poder escoltar les esquelles per aquí davant mateix a primera hora del matí, quasi sota la finestra es podria dir, el guaitar per la terrassa i veure els corders pasturant, ara pels rostolls, ara pels prats de farratge... Els dies de boira s’han fet desagradables perquè es sentia els esquellots del ramat i no es podia veure per on pasturaven. Encara que, per a mi,  el millor ha estat el veure els petits corderets, al corral encara. És increïble com, entre un munt, cada petitó troba la mamella de sa mare. I si no te mare, allí apareix lo pastor que li dóna el biberó en una botella de cervesa. Resulta una foto simpàtica el veure un petitó xumant la botella d’Estrella. Aquests que beuen de la botella de birra, són dòcils com a gossets, i et segueixen allà on vagis, es deixen tocar, agafar, s’entomen les carícies. En definitiva, són una monada. Crec que m’he passat i tot fent fotos dels corders, grans i petits, mascles i femelles... A més, he tingut la oportunitat de veure el naixement de dos corderets, l’un de part natural, i l’altre assistit pel “pastor”. Em sembla que a part de l’enginyeria deu haver fet un màster de llevadora.

Però tot això s’ha acabat ja... Dilluns s’haurà de treballar una miqueta, i d’aquí una setmana comença la guerra de nou a la Uni. Ufff, quina mandra...

Menys mal que, ahir, quan vaig sortir a caminar, ja vaig veure pebrassos. La setmana passada eren una espècie de Boletus. Això és l’antesala de la temporada de bolets. I la temporada de bolets implica tardor per aquests indrets. I tardor implica boires humides i foquet a terra, i fred, i un munt de records que espero poder reviure, encara que sigui amb companyia  dels apunts de la uni.

 

ADÉU, ESTIU 2014


UN DIA DELS D'ABANS

General — Escrito por ebm @ 12:29

Les 8 del matí. Es un dimecres d’agost. Enrere queda el dia 15. Encara estic al llit, tapat amb el nòrdic i amb una mena de claror que es filtra per entre les Cortines. S’hi està be al llit, però aquesta llum em crida l’atenció. Decideixo aixecar-me per esbrinar aquesta inusual claror, ja que hi tindria d’haver una llum més grogosa i intensa.

M’alço, i apartant les cortines veig que plovisqueja. El porticó està ple de gotes que van caient. No aparenta que caigui gaire aigua, i la boira no em deix veure més de 50 metres. Boira !!!

Res, que decideixo vestir-me una miqueta i anar cap a dalt per veure-ho més clar. Pujo escales amunt i surto a la Terrassa. El primer que es veu és el que no es veu. Vull dir que la boira és tan densa que no s'albira res de res. No crec que divisi mes de 50 ó 75 metres. A més, és boira ploranera i està tot mullat. Sembla una mena de xirimiri, i fa una miqueta de fresqueta. Miro el termòmetre i veig que el mercuri assenyala 15 graus. No es pot dir que em desagradi, més aviat al contrari. M’encanta aquesta fresca junt amb la boira. És el clima ideal per a passar un estiu tranquil.

La boira, amb la densitat canviant, provoca que el paisatge sigui diferent a cada segon, perquè l’aire se la va emportant i entre mig, deix entreveure els rostolls i els pans d’esbarzers. Es nota una forta humitat que, repeteixo, m’encanta dintre d'aquest quadre.

De lluny, els esquellots dels corders, que ja pasturen, donen la nota sonora al conjunt. Malgrat que, amb la boira, no se on paren. Dedueixo que per aquí al davant, però el so arriba de tot arreu i no es pot endevinar exactament la procedència del “tolon, tolon”. Quina vida que dóna aquest ramat. El poble és un altre d’ençà que els ovins campen per aquestes contrades. Ja no és un mas robat, ja no dóna aparença de poblat desèrtic. Ara hi ha vida !!!

Sóc molt valent jo, amb mànega curta intentant determinar on estan les ovelles. Em toca entar a posar-me quelcom més de roba perquè he agafat fred d’estar tanta estona bocabadat  amb la boira i el so de les esquelles del ramat. I a 15 graus !

Però la fal·lera de veure la boia em fa espavilar i, amb lo folre polar (el prim), torno a sortir a la terraceta. En condicions normals veuria tota la vall que hi ha en front de casa, amb els rostolls  en primer pla, els prats de forratge de segon, i el bosc amb el singles que el coronen al davant. La nau on dormen els corders a la dreta, i Cal Pradell a l’esquerra. Ara només hi ha una claror difosa, pastosa, humida...

Les variacions en la densitat de la boira em permet distingir una miqueta més de les vistes. És un paisatge mig fantasmagòric. En la primera parada de de rostolls poden comptar ja una dotzena de paques de palla que encara tenen que recollir. Suposo que amb aquesta humitat no les deuran agafar ja que no es poden desar mullades. Ha d’aguantar tota la temporada fins que no es segui l'any vinent...

Tot està mullat,xop, i el primer que em ve al cap és que pot ser un any molt bo pels bolets. Sí. Aquesta humitat, junt amb l’episodi de pluja de fa tres setmanes on van caure vint-i-dos litres...  Ufff, pot ser espectacular. I es que fa anys que no hi ha bolets quan tindria d’haver-n’hi.

Ahir, al anar a fer la caminada diària pel bosc, ja vaig veure uns bons exemplars d’alguna espècia semblant al Boletus; però que no ho eren, es clar. Tot i amb això, ja és una mostra del que pot ser. D’acord que encara és aviat, però fins fa tres setmanes s’han collit Ous de Reig no massa lluny d’aquí.

Quan era petit, recordo que aquesta boira s’instal·lava aquí tot el mes d’octubre, i els rovellons els collíem a cabassos.  Ara, en canvi, anem amb mànega curta fins al mes de novembre quasi. Està clar que la climatologia està canviant. Cada cop hi ha més sequera.

En fi, que em penso que ja va sent hora de que em prepari l’esmorzar, que amb aquesta fresca el cos em demana alguna coseta per resistir el matí...

 


EL ULTIMO SUPERVIVIENTE, O COME LO QUE PILLES SI TE ATREVES

Personal — Escrito por ebm @ 13:09

Estaba yo desayunando tranquilamente, un domingo de vacaciones, y mientras cambiaba de canal en el televisor esquivando teletiendas y otros programas basura, me detengo en el Discovery Max porqué parece ser que empieza “El Último Superviviente”.

Seguía metiéndome entre pecho y espalda mi desayuno, tranquilamente, y con regocijo. Un par de rebanadas de pan con tomate, la una recubierta de jamón de pavo y la otra de secallona, curada ésta unas dos semanas en el clima seco de este pueblecito desde donde escribo. Hacía fresco en la calle pero dentro de casa se estaba muy bien, confortable. O sea, resumiendo el cuadro: Mesa de madera entre paredes rústicas, desayuno en plato de madera, fresquito en la calle y con “El último superviviente” en la caja tonta, frente a mí.

Le voy echando algún vistazo a la tele, y que suerte la mía, cuando resulta que el capítulo de hoy es un especial de las cosas raras que este buen señor tiene a bien meterse en la boca para masticarlo y engullirlo con aparente deleite.

No puedo decir que estuviera muy pendiente del tema, o sea, que no le hacía caso alguno, pero cuando este señor se lía a la caza de una serpiente, por instinto  apresuro a zamparme mi rebanada de pan, como si me la viera venir. Poco a poco voy prestando más atención a la tele, y este tipo ya se ha comido unos saltamontes y una tarántula asada. Que detalle ha tenido en asarla, porqué todo se lo zampa crudo…

Este hombre está obsesionado en la ingesta de proteína, y le ataca a las larvas, cucarachas, escorpiones (sin el aguijón), huevos semi-podridos, gusanos de dentro un cadáver de res,  pescado o  pulpo crudos, y un sinfín de “manjares” que casi me hacen potar mi tranquilo y delicioso desayuno.

Poquito me ha faltado en hacerlo  cuando he visto como se comía una especie de megalarva parecida a medio Frankfurt en tamaño, de color amarillo y la cabeza negra. Y se la comía viva porqué el susodicho bichejo se movía como si previera su inmediato futuro. Al ser mordida, ha dejado ver la especie de puré que contenía en su interior y que me ha hecho llegar el campofrío a la garganta.  Me mareo solamente de recordarlo…

Curiosamente, cuando se hizo con un jabalí y se lo comió, no me produjo asco alguno,  quizás porque soy carnívoro y no lo veo tan descabellado. Pero el pescado crudo, una trucha parece que era lo siguiente, pues  como que no.  Hago un inciso y adelantándome a los más espabilados quiero aclarar que los boquerones están cocidos con el ácido del vinagre, y el ahumado del salmón o la trucha también es un proceso que altera el estado de crudo del pescado, con lo que dado que soy aficionado a comer estas dos variedades descritas no quiero entrar en contradicción.

En fin, que dado que se me giró el estómago, di por terminado el desayuno. Ni café tomé…

Supongo que lo que pretende este buen señor en el programa, aparte de conseguir una buena audiencia,  es demostrar que todo es comestible, y si estás en una situación límite, pues a hierro rojo te agarras.

Espero no verme nunca en la necesidad de recordar y aplicar las enseñanzas vistas en Discovery Max, porqué posiblemente me haría vegetariano antes que comer según qué. Me quedo quizás en cómo encuentra agua donde no hay, o, en los métodos que emplea para hacer fuego este señor. Es más, creo que hoy al mediodía voy a intentar emularlo para poder hacer brasas con las que asar un entrecot que tengo tirado en la nevera y unas mazorcas de maíz de guarnición. Lo intentaré pero si veo que no puedo, pues levantando la vista al cielo  demostrando eterno agradecimiento al señor,   al señor Bic quiero decir, me pondré las manos en el bolsillo y sacaré este pequeño mechero que tengo guardado por si las moscas…

Ah! Y que los insectos y demás pequeña fauna se los coma otr@.

Powered by LifeType