Un punt de vista


DE TAPES V 2.0 SEGON ROUND

Gastronònic — Escrito por ebm @ 17:53

Aquest segon round al De Tapes ha transcorregut en versió diària, o sigui, fora del cap de setmana. I cal dir que m’ha impressionat gratament la quantitat de gent que anava a la recerca dels segells justificatius.

Així com el primer dia no puc dir que, a banda de la companyia i l’ambient que hi havia,  em fessin  massa  pes les tapes tastades ( a excepció de la del Gallo Morón ), aquesta segona incursió m’ha deixat una molt bona sensació.

Vam començar fent una birreta per anar escalfant motors i, just aixecar-se de la terrassa, ja vam anar al CÒCULA, que es el restaurant de l’hotel Urbis.  Tapeta de “Sipia amb Mandonguilles “ servida en una terrissa i acompanyada per vi o cervesa, a triar. A més, hi havia una safata de pans variats: Blanc, integral, amb llavors, i algun més que em dec deixar. La valoració és molt positiva, tant per la tapa com pel vinet,  malgrat que per mi  la sípia amb mandonguilles és un plat més que una tapa.

En sortir, directes al Xamfrà, on es va degustar sens dubte la millor tapa de les tastades fins ara. El fardellet d’ànec amb poma caramelitzada i foie va ser espectacular. Una combinació de sabors i textures molt interessant, i molt persistent el sabor. El maridatge  amb el vi em va semblar molt bo. A diferència del Cocula, aquí la tapa la serveixen asseguts a taula.  Reitero que em va entusiasmar molt aquesta tapa. Sens dubte la millor de les tastades fins ara.

I del Xamfrà, cap al carrer Reding, al Efluvi de Vins,  una vinateria i botiga de delicatessen, on hi ha vins força interessants i conserves molt selectes. La tapeta, “Esqueixada trifàsica amb piruleta” consistia en una esqueixada de bacallà mesclada entre un trinxadet de  bocinets de tomaca i fruites, amenitzat amb una vinagreta. A mi em va agradar molt;  moltíssim. La piruleta era de gelat de meló en comptes de caramel. El vi, un blanc, força bo si he de dir-ho. La valoraria com la tercera millor tapa tastada enguany.

Aleshores, vam posar rumb cap a De Vins, al carrer Méndez Núñez.  Tapa anomenada “Broqueta de rap amb romesco”. Segons la descripció que en fa el títol de la tapa, no cal dir gaire cosa més. Una broqueta amb una gamba, un tall de rap, un musclo i un tros de patata. I, a banda de que el romesco era boníssim, crec que més que una tapa, el romesco és un plat per dinar.

Ok. Ja havent agafat força, la següent fita a assolir va ser el Llagut, a la Plaça del Rei. Canaló de rap “ Tarragona-Tokio”. La tapeta consisteix en un canaló de rap envoltat amb alga nori i servit sobre un fondo de salseta de romesco. I, en ser peix, s’acompanya amb un blanc. Jo, personalment, he trobat el rap massa sec i la salseta de romesco no era per tirar coets. Em va agradar molt més la tapeta que tenien l’any passat ( Cargols de mar a la llauna )

I, en ser dia de cada dia , no hi va haver res més, ni cafès, ni Chartreuses, ni res.

El detall simpàtic, sens dubte, va ser el trio de noies que vam anar trobant per algun dels restaurants i que, ja de retirada, ens vam tornar a creuar a la alçada de la Plaça de la Font. Vam acabar fent-la petar una bona estona

Ah!, m’oblidava. També vaig fer, a començaments de setmana i  en solitari, una incurssió al Tòful per tastar la Lionesa d’anguila fumada, amenitzada per la complexitat d’un vinet  blanc. Bastant interessant, per cert, la combinació d’ambdós...


BENET, QUE NO ET DEIXEN DORMIR TRANQUIL ???

General — Escrito por ebm @ 13:50

Un cop més, l’església catòlica, i concretament el seu alt cap, be, el segon d’abord, en Benet 16  (ja que el cap és dalt del cel),  ha rebut un cop. Però aquesta vegada no ha estat un cop com el que va rebre en Berlusconi a la cara, ha estat un cop a tota la institució per acusacions d’abusos a la canalla i homosexualitat.

I això ha passat, o, millor dit, va passar, a Amèrica i a Sud-Amèrica. A Europa també hi ha cassos que han anat saltant en els darrers anys, però ho fan amb força discreció.

Sembla ser que això del celibat no els acaba de funcionar i els mossens ( al menys alguns ) fan de les seves per satisfer els seus baixos instints. I es que, “ cuando las ganas de joder aprietan...”

No se quants n’hi han d’implicats, però de ben segur que uns pocs  malmeten el nom de tots en una de les empreses més antigues de la terra . No en va, l’Església Catòlica és un model de negoci que porta funcionant des de fa 2000 anys.

Tots els mitjans de comunicació se’n fan ressò del que anomenen “pederàstia”. Aquesta paraula en si ja produeix fàstics a la major part de la societat. Abusar de menors és un fet patètic i malvist. Inclús dintre del mon dels malfactors els pederastes són malvistos i tractats sense cap tipus de mirament.

I, mira per on, el senyor mossèn resulta que pretén toquetejar a la canalla. I que el toquetegin a éll,  també...   Vist així,  no podem dir que tinguin una sexualitat massa normal ( com tampoc ho és el celibat de normal ). El més lògic seria que empaitessin a les senyores encara que fos pel mig dels bancs de les esglesies. O potser ja ho facin això. Si comptem que és monstruós pretendre sexe amb un/a menor i se’n donen casos, se m’acut pensar la quantitat que en deuen haver del que anomenaríem  relacions normals ( home-dona).  Tinguem en compte que a la terra hi han 14 vuitmils. Però en canvi tenim centenars de dosmils i tresmils.

És igual com o amb qui, suposem que el mossèn la ha posat en calent. Ara ve la segona part de la jugada: Déu nostre senyor perdona als pecadors penedits. O sigui, que per part del Cap, sols que diguin que estan penedits, ja tenen el perdó.  El sotscap, de moment no diu res. Silenci total al Vaticà.

Aleshores, si el Cap ja ens ha perdonat, només hem de mirar les seves ensenyances on ens recomana “perdonar als nostres deutors”. En conseqüència, les víctimes els han de perdonar també, ja que, si no, quina mena de catòlics serien aquestes víctimes??

O sigui, recapitulant i sintetitzant: Poden pecar i fer les maleses que calguin que no passa rés. Si el Cap decideix castigar-los ja ho farà extraterrenalment.

Ja estem ben posats, ja...

Però aquí, el sotscap te una moguda prou important com per no posar el cap sota l’ala. Suposo que s’haurà de remullar l’home, ja que és el “mandamás” dels catòlics. I s’ha de tindre clar que de les seves actuacions d’ara en depèn el futur de la empresa. I, aquesta empresa no podem dir que hagi evolucionat massa els darrers segles. O al menys, no  ho ha fet tant com la societat. Tenen forces problemes  de personal ( no hi ha capellans nous ) i el dogma de la fe no podem dir que nedi en la abundància de creients.

En l’àmbit econòmic, crec que tenen les arques força sanejades pel fet de que paral·lelament al repartiment d’hosties als filigresos, tenen d’altres negocis que els procuren uns ingressos prou nombrosos.

Senyor Benet XVI, li toca bellugar fitxa i tot lo mon estarà pendent del que faci. Tal com es diu habitualment,  te mala peça al teler aquest cop.  Per una banda tenen  tot el be que fan arreu del mon (que en fan i força), però a l’altra banda de la bàscula hi ha els abusos comesos darrerament i al llarg de la història . Els catòlics esperem força de vostè ( tot i que el que escriu és un estrany espècimen de catòlic-agnòstic no practicant). No defraudi al personal.


DE TAPES V 2.0 PRIMER ROUND

Gastronònic — Escrito por ebm @ 21:56

El passat divendres, dia 16, un petit nombre del colectiu de "discas" ( de fet eren dos, només ) van fer una incurssió a diversses tasques de la Tarraco, tapòdrom en ma, per tal d'anar recol·lectant segells.

Vam començar pel 20 à la Rambla, on vam degustar una tapa molt sofisticada, però minsa segons el meu punt de vista. El bacallà emulsionat no em va impressionar, però el pop sense Feira i el bombó de xocolata amb Petazeta si.  Tot acompanyat amb un vi blanc servit en una copa de veritat. Repeteixo: massa minsa la porció a degustar

Després d'una parada tècnica per punxada, vam continuar cap al Piscolabis, a la Plaça de la Font. El Trinxat, servit en un gotet de plàstic tipus "xupito" no va estar malament del tot. Acompanyat per una mitja-canya de cervesa de sortidor. El gotet s'acabava d'omplir amb una espècie de formatge fresc i una melmelada de maduixa ( crec recordar). Per a mi, el conjunt no era per tirar cohets.

Ja que erem allí, vam entrar al Sentits, que cau porta per porta. La tapeta consistia en mig panet de llavors en forma de rombe, cobert per un trinxat de tomaca i, entremig, bocinets de gamba i quelcom que podria ser anguila fumada. S'acompanyà el menjar amb un vi negre, i una cerveseta la meva acompanyant. Cal dir que aquesta tapeta em va fer entrar en el concurs ja que era la millor de les que haviem tastat fins aleshores.

Un cop a la Plaça de la Font, i veient que l'antic Lizarran estava de gom a gom, vam decidir anar cap a l'Auriga. La tapa d'allí, i repeteixo, sempre sota el meu punt de vista, va ser la pitjor de totes. Dintre d'un gotet de xupito entreguen dos lloms de sardina enrotllats, banyats en una salseta que segons expliquen, és de taronja. Acompanya la tapeta un vi de la URV. Be, doncs les sardinetes en qüestió tenien aparença i gust d'aigualit a la par de sosses. I la salseta no li vaig saber apreciar el gust de taronja...

En sortir, i aprofitant en carrer que feia baixada, vam fer cap al Pizza Nova del carrer Sant Domènech: Combinat de 7 petites porcions de Pizzes variades regats amb una copeta de Lambrusco Rossé. El conjunt estava prou arregladet, malgrat que no aporten res al mon de la gastronomia uns bocins de pizza de la carta.

I, en sortir d'allí, on ens van tractar molt bé pel fet d'anar amb les crosses, vam pujar el Major street per anar a tancar el " Gallo Moron ". I he de dir que, (repetint-me fins la sacietat, sota elmeu punt de vista) per mi la millor tapeta de la primera incurssió, tant per quantitat, com per sabor, com per presentació.  Una espècie de secret de carn, envoltat per una massa que podria ser entre pizza o empanadilla, però sense ser ni l'un ni l'altre, i cobert de formatge Roquefort gratinat. El maridatge el fa un vinet negre que no desentona en absolut.

Que després acabessim tancant el Moto entre els cafés i els Chartreuses no cal indicar-ho ja que no entraba en el concurs.

I l'un que no pot còrrer i l'altra que no pot aixecar la copa per brindar, doncs estem ben possats... Baldats societat limitada ... 

A veure si la segona incurssió resulta més prolífica que aquesta i aconseguim uns quants segells més per poder accedir a les votacions. De fet, si el diumenge arribo a tinde el tapòdrom, segur que alguna més hauria caigut ...


ALEJANDRITO O COMO REJUVENECER

Amigos — Escrito por ebm @ 12:59

Y esta se la dedico, a mi amigo ALEJANDRITO !!!

Hola Alejandrito.

Posiblemente no llegues a saber nunca de esta carta, pero que sepas que va dedicada a ti.

Nos conocemos desde hace unos 4 meses por razones bastante peculiares. Existen compañeros de servicio militar, compañeros de estudios, compañeros de equipo,.... Y compañeros de RHB. Esta última definición es con la que tenemos afinidad.

Pero, lo que me ha inspirado a escribir estas líneas es que, en una semana, se percibe que has rejuvenecido. Te has sacado años de encima, campeón. Has pasado de ser el  “abuelo" Alejandro a ser el Alejandrito. Has pasado de tener una edad en DNI de cerca los 65 a una edad mental de 40.

Fíjate lo que se consigue con una simple prótesis.

Esta alegría, que tan malamente escondes, reulta contagiosa. Si es que hasta parece que vayas de sobrado, puñetero...

Me alegro muchísimo de verte caminando, ¡¡ incluso sin muletas !! (pero yampoco te pases mucho estos primeros días).

Ya puedes ver claramente la luz al final del túnel. Es más: Ya no hay túnel. Se terminó el túnel. ¿¿ Pero había un túnel ??

Podrás jugar con tus nietos al fútfol. Podrás ir al campo. Podrás ir a la parcela los fines de semana. Podrás hacer todo lo que hacías antes ( o casi todo ).

¡¡Ah!! Y podremos ir a buscar rovellons este próximo otoño.

Quién te ha visto y quién te ve. De hacer el pajaro en las paralelas a andar en actitud chulesca.

De estar esperando desesperadamente al Pere a pasar totalmente de él.

Ciertamente, has evolucionado.

Dentro de cuatro días te dirán que ya no quieren verte más el pelo, y dejarás atrás un tiempo, una éspoca de tu vida. Atrás quedarán los días de hospital, los viajes en ambulancia, las visitas médicas, dolor e inceretidumbre, sufrimiento, etc.

Repito lo dicho: Me alegro mucho por ti, amigo. Y recuerda. Este próximo octubre nos vamos a Castillejos a buscar setas. Pero tu llevarás la cesta que yo con las muletas ya no puedo llevar nada más.


LA MAGIA DEL FOC I EL FUM

Personal — Escrito por ebm @ 00:07

Si, després de més de 6 mesos, per fi faig nit al poble.

Fa fred i he encès el foc.

Tot i que la llenya és humida degut a les neus d’aquest hivern, crema prou be.

S’ha omplert la planta de fum pel que he hagut d’obrir la porta de la terrasseta. Entra una fresqueta prou considerable, però el foc a l’esquena i la frescor a la cara em fan sentir viu.

Observant les Bigues del sostre es veu el treball que han fet aquesta temporada les teranyines.

El foc espetega a la meva esquena i m’obliga a girar per contemplar-lo

La olor de fum ho ha impregnat tot.  I els records assignats al fum m’envaeixen el cap...

Ja és de nit, i en sortir a la terrassa, veig moltes xemeneies fumejant. No fa gens d’aire i la olor de fusta cremada sens dubte ho envolta tot, com si fos una boira.

Mirant pel balcó, entre la il·luminació ataronjada i el fum, les parets de les cases, de pedra, agafen un aire pintoresc i em venen ganes de sortit a fer fotografies.

I la sensació de tenir el cos calentet i notar la fredor a la cara em torna a portar records del passat; de la meva infantesa; de la adolescència …

El foc segueix espetegant.

Divina soledat, la d’aquesta vesprada. Més de sis mesos esperant poder reviure aquestos moments…

No hi ha els milers d’estels que acostumen a esquitxar el cel . Avui hi ha núvols. Els estels hi deuen ser, sens dubte, però no es veuen de moment. Se m’acut que si bufa una miqueta d’aire i escampen els núvols podré contemplar aquesta meravella.

A l’estiu, moltes nits jeia al terra i em quedava  forces estones contemplant les constel·lacions, intentant trobar l’estel Polar;intentant trobar el que als llibres es veu tan fàcil però que jo no soc capaç d’identificar.

Tallo dos tronquets més i entro a situar-los  al foc.

A fora, he trencat el silènci  de la nit amb la serra. Tot i haver-hi força gent al poble, no se’ls veu pel carrer, I per la quantitat de fum que es veu a les xemeneies ja m’imagino on deuen ser: Davant del foquet.

Es veu, per sobre del serret, la claror d’algún poble llunyà. O fins i tot sigui la petroquímica i les seves monumentals torxes...

Sento, però bastant llunyà, una parella de gossos que borden a la foscor.

Quines sensacions més gratificants... Em sento viu. Puc pensar, sentir, gaudir, escoltar, olorar, palpar, imaginar, observar,  ... Tot a càmera lenta, perquè duri més el moment, ja que potser trigui a poder repetir una nit així.

Tinc la sensació de que cada cop que inspiro, absorbeixo part d’aquesta màgia.

L’aire fred, la olor de fum, la foscor...

La foscor del serret li dona un aire de misteri. Demà, amb el llum de dia ja no ho serà, de misteriós. On ara hi ha foscor hi veuré dues planes on el blat  ja comença a estirar-se com a pas previ  a espigar. Veuré el bosc i les puntes dels cingles. Veurè un mas...  Però ara, ara hi la foscor de la gola del llop. I aquesta foscor ajuda a la màgia d’aquesta nit.

Torno a entrar i remeno el foquet. Més espetecs i espurnes que surten de la escorça dels troncs.

La tele ha quedat obsoleta per l’apagada analògica, però amb el foc encés, ni hi penso. Podria passar-hi hores mirant el foc con menja fusta. Cada flama és única i ja no es repeteix. Cada tronc també és únic i no crema igual que el de ahir. El conjunt supera qualsevol televisor.

Per donar més èmfasi a les flames, apago el llum i poso música, però molt fluixeta.

Ara, mirant les parets, hi veig les ombres que es belluguen pel moviment del foc.

Si, ara és quasi perfecte.

Aprofitaré unes quantes brases per fer-me un parell de llesques de pa torrat. Serà el meu sopar avui junt amb una miqueta de formatge.

Quin moment, tan simple i tan complex. Tan bonic, intens i tan enriquidor.

Només puc dir que hi manca ...


COLOMETS

Desvariar — Escrito por ebm @ 16:03

Que en són de bonics els coloms!

Definició de colom:  Regne: Animàlia          Fílum: Chordata          Classe: Aus         

Ordre: Columbiformes          Família: Columbidae          Gènere: Columba

Els colúmbids (columbidae) són una familia d’aus de l’ordre columbiformes que inclou els coloms, les tórtoles i formes afins, en un total de 308 espècies. Són parents del Dodo, ja extingit . Pertanyen al mateix ordre però a una altra família. Els colúmbids es distribueixen per tot el mon i tenen el cos i un coll robust i un bec prim i curt amb ceres carnoses. Els nius, normalment dèbils, estan elaborats amb branquetes  i els ous, normalment dos, són incubats pels dos membres de la parella. S’alimenten de llavors i fruits secs . A les nostres ciutats és habitual veure com la gent els dóna de menjar molletes de pa o arròs.

Al llarg de la història, els coloms han establert amb l’home una simbiosi ja que es poden arribar a domesticar.

Els coloms van ser un dels primers serveis  de transmissions que van utilitzar els exèrcits (coloms missatgers)

El colom, és a nivell mundial , el símbol de la pau. (colom amb una branca d’olivera)

També és un animal que s’utilitza per fer trucs de màgia, intercanviant el paper d’au amb el de mocador color vermell.

S'han escrit cançons als coloms.

Inclús fem servir el femení com apelatiu en situacions carinyoses ( ay, colometa meva...)

Que bonics que són els coloms...

Els coloms, i això ho tenim clar, són uns animalets que per seguir amb el seu cicle vital acostumen a menjar.

Si mengen ( entrada a l’organisme d’aliments ) vol dir que també generen substàncies de rebuig que han d’eliminar ( sortida del cos del que ha sobrat de l’entrada d’aliments)

Seguint amb les funcions fisiològiques, podem afirmar que els coloms caguen. Defequen. Afluixen la ollera. Brutinyen. Jinyen. Deposen.

Aquestes deposicions són riques en àcids ( fosfòric i úric) i poden transmetre malalties com ara la Clamidiosis, la Salmonelosis, Colibacilosis, Arizonosis i la Encefalitis Equina de l’Est. Són corrosives també.

Donat que els coloms acostumen a estar per dalt, ( perquè volen ) per una simple qüestió de física (concretament  les lleis fonamentals de la gravetat del senyor Newton) en el moment que el puto colom afluixa la ollera, l’excrement inicia un viatge cap a baix degut a la força d’atracció terrestre que s’estipula en 9,8 Newtons ( en el Sistema Internacional )

Ara entra en joc un dels enunciats de la Llei d’en Murphy:

“Si és dolent i pot passar, segur que et passarà. Si és bo, tranquil, no et passarà”

Ja no us explico res més de moment.

Aquí a Tarragona, hi ha una població de coloms que amb el temps ha esdevingut plaga. No hi ha depredadors que de forma natural equilibrin la colònia d’aquestes aus.

El port , amb el tràfec de pinsos i gra a doll, contribueix a que tinguin menjar de sobres. Però no sols del port s’alimenten. S’han acostumat a la vida dintre la ciutat i els sobren llocs per trobar que menjar. Fins i tot, si t’asseus a qualsevol terrasseta de la Plaça de la Font a fer un vermuth, les engrunes de les patatetes xips que et mengis  les capturen abans de que arribin a terra.  No tenen por.

Tot i que podem trobar coloms per qualsevol lloc, hi ha zones de la ciutat on s’hi acumulen amb més quantitat. Un exemple d’això el tenim al tram inicial del carrer Girona. Si mires el terra te n’adones que s’ha de ser un intrèpid per passar-hi  ja que la vorera és plena dels excrements d’aquestes aus tan boniques.

Perquè..., mira que en són de bonics els coloms, eh??...

 

Powered by LifeType