Txus Garcia


NO QUISIERA QUE LLOVIERA

POÈTIQUES — Publicat per katalitz @ 16:41

No quisiera que lloviera
te lo juro
que lloviera en esta ciudad
sin ti
y escuchar los ruidos del agua
al bajar
y pensar que allí donde estás viviendo
sin mí
llueve sobre la misma ciudad
Quizá tengas el cabello mojado
el teléfono a mano
que no usas
para llamarme
para decirme
esta noche te amo
me inundan los recuerdos de ti
discúlpame,
la literatura me mató
pero te le parecías tanto.

"Diáspora" 1976 ORACIÓN - Cristina Peri Rossi

(IMAGO)


EL LAMENTO DEL VAMPIRO

POÈTIQUES — Publicat per katalitz @ 20:06

Vosotros, todos vosotros, toda
esa carne que en la calle
se apila, sois
para mí alimento
,
todos esos ojos
cubiertos de legañas, como de quien no acaba
jamás de despertar, como
mirando sin ver
o bien sólo por sed
de la absurda sanción de otra mirada,
todos vosotros
sois para mí alimento, y el espanto
profundo de tener como espejo
único esos ojos de vidrio
, esa niebla
en que se cruzan los muertos, ese
es el precio que pago por mis alimentos.

Leopoldo Maria Panero: "Last night together" 1980


En Miquel, el meu colom...

General — Publicat per katalitz @ 17:18

Molta gent els tracta com si fossin una plaga, rates o quelcom pitjor. Són un perill pel patrimoni, una molèstia pels veïns i una nosa per la manca d’higiene que els caracteritza. Els posem trampes, filferros, electre, verí. Deixem que els nostres fills blancs, endiumenjats, obesos i mal educats els assetgin.

Per a mi, com la resta d'animals, sempre han estat un motiu d’alegria, de natura entrevista entre la sordidesa urbana. Éssers nobles que cal respectar i tenir en compte. Recordo una foto recurrent del meu àlbum: els primers viatges a Barcelona amb els meus pares, i jo a la Plaça Catalunya, plena de coloms per tot arreu. Visita obligada. De tant en tant, encara hi torno...

Sí que es caguen per tot arreu, però em sembla que les persones també anem cagant-nos en la natura i en els nostres semblants constantment. Sí que són molts, però és que resulta que som nosaltres els que els hem deixat sense hàbitat. Diuen que els orígens d’aquest colom urbà està a l’exposició universal de Barcelona de 1929, on se’n van alliberar a centenars per tal de fer més atractiva la ciutat. Són fills del modernisme, els coloms? o un caprici burgés que ara ningú recorda?

I què me’n dieu de les referències simbòliques? el colom de la pau (el mateix que va informar Noè que el càstig diví s’havia acabat), la Colometa de la Plaça del Diamant, fer volar coloms, els coloms missatgers, una parella de coloms acaronant-se...

Jo en tinc un, de colom. Es diu Miquel perquè en fa tota la cara. Me’l vaig trobar dilluns, a la platja del miracle, atrapat en un canaló d’aigua, exhaust i amb una pota i una ala malferides. Poc a poquet, l’he anat recuperant i segurament aviat el podré deixar lliure. Ara quan em veu, em puja a sobre i menja de la meva mà. En Miquel és un colom roquer, un colom urbanita, i li agrada molt prendre el sol de la tarda mentre s'estarrufa les plomes.

Ahir la meva companya em va dir que per al colomí, jo havia estat el seu àngel de la guarda. Em sembla - vaig espetegar sense pensar-m'hi gaire - que és ell, el meu àngel de la guarda-. Potser per això l’he anomenat Miquel inconscientment?


Sexe!!! - O Gènesi...

FLAIXOS — Publicat per katalitz @ 12:13

Sèrie Documental. El Gènesi

La tradició catòlica ens ha fet creure, de sempre, un Gènesi manipulat i dogmàtic. Adam i Eva saltironant nuets a un anunci de Fa i passant-se els dies en èxtasi. Fins que un dia, la remaleïda varona va i s'escolta la serpota, li fot mossegada a la poma i perverteix al seu bon home. El Senyor va i s'enfada i els expulsa del Jardí de l'Edèn embolicats amb abrics de pell. Ens han enganyat. Recuperem la veritat des dels apòcrifs de la tradició rabínica:

Iavè, després de fer el planeta i tot allò que l'omple, havia creat un androgin hermafrodita a imatge i semblança seva. Però aquest personatge, portat per l'avorriment que representava fer-s'ho tot sol, va anar a queixar-se al seu Creador. I Déu, que en aquell moment estava escrivint les seves memòries i no estava per ningú, va llançar un llamp que va separar en dues meitats la seva criatura. I d'aquell socarrim en va sortir Adam. I Lílith, la primera dona. Quan l'home va veure aquella morenassa d'ulls verds se li van despertar les carns, però Lílith, que tenia ganes de veure món, se'n va desempallegar i el va deixar sol. Adam, que es va tornar a enfadar amb Iavè, el va amenaçar de matar a pedrades a tots els animals del Paradís si no li donava una companya decent. Aleshores, el Gran Reciclador, va prendre-li una costella i va formar Eva. Adam, que encara estava sota els efectes de l'anestèsia, es va prometre que aquella dona no se li escaparia perquè realment era "os dels seus ossos i carn de la seva carn". Tota seva.

Al començament, la feliç parella es passava els dies fent-se collarets de flors i coneixent-se, però un dia, Adam va retrobar Lílith. S'havia tallat els cabells però estava més guapa que mai. Així va ser que l'home va deixar de banda Eva per seduir Lílith. Ella li va fer promeses d'amor a canvi de que ell millorés l'aspecte, perquè Adam desconeixia l'activitat i arrossegava una panxa considerable. I fotia un catipén a bèstia de l'Edèn que tombava d'esquena. Mentre l'home es preparava per conèixer aquella dona, Lílith va prometre-li que entretindria Eva per que no sospités que ells dos tenien relacions. Quan la dona va veure Lílith, de seguida va caure-li bé. En poc temps es van fer amigues i no paraven de riure. Adam, que estava tot el dia fent senderisme per aprimar-se, se les començava a mirar amb certa desconfiança. " Per un cantó, -pensava ell-, Eva no sospita res i tampoc se sent abandonada, però, per l'altre, Lílith encara ni m'ha mirat a la cara i, sempre que pot, m'evita". I quan anava a veure què feien, elles callaven fins que marxava. Les dues dones havien descobert que estaven més a gust soles, i aquell pobre desgraciat cada vegada se sentia més desplaçat. Fins i tot anava a explicar-li a Déu, que encara estava embolicat amb l'autobiografia i no li feia gaire cas, "ja els hi passarà, home, és normal", deia.

Però la còlera d'Adam va esclatar un dia que es va saltar el règim. Va entrar a agafar unes galetes del rebost i, en mirar cap a l'habitació, li va caure el pot a terra: entremig les cuixes obertes d'una Eva morta de plaer, es movia, hàbil, Lílith. Adam no s'ho podia creure. Fins i tot va passar per alt la traïció de la seva pretesa amant. La "seva" dona, després de tant de temps junts, l'estava enganyant amb aquell dimoni terrible! Que potser ell ja no la satisfeia? I se'n va anar a veure el Creador, i tant li va plorar, que va agafar Lílith i li va etzibar una maledicció que la va convertir en serp. Eva es passava els dies plorant, però l'home, que era un bandarra i no li havia dit perquè Lílith se n'havia anat sense avisar-la, la consolava dolçament.

Així va ser com Adam va convèncer Eva per oblidar-ho tot i casar-s'hi. Ell la protegiria i no permetria que res els separés. Adam estava orgullós, feia sacrificis i accions de gràcies i, fins i tot, el Senyor li havia donat feina. Però ella, que al cap d'un any encara es moria de pena, se'n va anar a buscar Lílith. I, caminant prop dels límits, es va trobar la pomera de Iavè. I en una branca de la pomera s'estava una criatura d'ulls verds que li recordava Lilith. Va plorar llargament perquè l'havia trobada. Eva va agafar la serpota i, acaronant-la, escoltà les seves paraules: "Estimada, el teu home ens ha volgut separar, però ens venjarem d'ell. Mira, aquesta és la pomera que vigila Adam per ordre de Déu, crema-la i així aixecaràs la seva ira i el destruirà". I la dona, entristida perquè mai més podria estar amb Lílith, va obeir-la. Adam, que havia sentit la pudor de cremat, es va plantar davant de la seva dona i volia matar-la. Iavè, que passava per allí i va veure totes aquestes coses, va parlar: "Atura't, criatura, no aixequis la mà contra aquesta dona i la seva serp, perquè tu ets la causa de tot el mal. Vas voler enganyar Eva amb Lílith i ella et va enganyar a tu. Després vas amagar-li que m'havies demanat de castigar Lílith, ella ho ha descobert i ha cremat la meva pomera. La supèrbia, l'enveja i el teu orgull d'home t'han fet conèixer la diferència entre el Bé i el Mal, i ara jo et faré viure eternament segons les seves lleis. Sortiràs del Paradís i treballaràs, i patiràs humiliacions perquè voldràs sotmetre la dona. Eva, filla meva, per no haver estat sincera amb el teu company i per haver destruït enlloc de buscar solucions, dono el teu cor a l'home que et sotmetrà, i d'ell pariràs fills i només a ell buscaràs. I a tu, serp, dimoni neuròtic, et condemno a ser l'enemiga eterna de la dona; la perseguiràs i quan et vegi s'espantarà i els homes t'aixafaran el cap". I després de dir totes aquestes coses, Iavè se'n va anar cap el seu tron. Estava a mig camí quan, cansat com estava de tot, s'ho repensà i feu esclatar el món creat. Va reduir els éssers vius a simples criatures unicel·lulars i els va abandonar a la seva sort per sempre.

El proper dia, contestarem a la pregunta: "Perquè Déu va fer posar un parell de serps a l'Arca, quan tenia la possibilitat de desempallegar-se'n per sempre?" (TVF)


MANIFIESTO

POÈTIQUES — Publicat per katalitz @ 13:44

Señoras y señores
Esta es nuestra última palabra.
-Nuestra primera y última palabra-
Los poetas bajaron del Olimpo.

Para nuestros mayores
La poesía fue un objeto de lujo
Pero para nosotros
Es un artículo de primera necesidad:
No podemos vivir sin poesía.

A diferencia de nuestros mayores
-Y esto lo digo con todo respeto-
Nosotros sostenemos
Que el poeta no es un alquimista
El poeta es un hombre como todos
Un albañil que construye su muro
:
Un constructor de puertas y ventanas.

Nosotros conversamos
En el lenguaje de todos los días
No creemos en signos cabalísticos.

Además una cosa:
El poeta está ahí
Para que el árbol no crezca torcido.

Este es nuestro mensaje.
Nosotros denunciamos al poeta demiurgo
Al poeta Barata
Al poeta Ratón de Biblioteca.
Todos estos señores
-Y esto lo digo con mucho respeto-
Deben ser procesados y juzgados
Por construir castillos en el aire
Por malgastar el espacio y el tiempo
Redactando sonetos a la luna
Por agrupar palabras al azar
A la última moda de París.
Para nosotros no:
El pensamiento no nace en la boca
Nace en el corazón del corazón.

Nosotros repudiamos
La poesía de gafas oscuras
La poesía de capa y espada
La poesía de sombrero alón.
Propiciamos en cambio
La poesía a ojo desnudo
La poesía a pecho descubierto
La poesía a cabeza desnuda.

No creemos en ninfas ni tritones.
La poesía tiene que ser esto:
Una muchacha rodeada de espigas
O no ser absolutamente nada.

Ahora bien, en el plano político
Ellos, nuestros abuelos inmediatos,
¡Nuestros buenos abuelos inmediatos!
Se refractaron y se dispersaron
Al pasar por el prisma de cristal.
Unos pocos se hicieron comunistas.
Yo no sé si lo fueron realmente.
Supongamos que fueron comunistas,
Lo que sé es otra cosa:
Que no fueron poetas populares,
Fueron unos reverendos poetas burgueses.

Hay que decir las cosas como son:
Sólo uno que otro
Supo llegar al corazón del pueblo.
Cada vez que pudieron
Se declararon de palabra y de hecho
Contra la poesía dirigida
Contra la poesía del presente
Contra la poesía proletaria.

Aceptemos que fueron comunistas
Pero la poesía fue un desastre
Surrealismo de segunda mano
Decadentismo de tercera mano
Tablas viejas devueltas por el mar.
Poesía adjetiva
Poesía nasal y gutural
Poesía arbitraria
Poesía copiada de los libros
Poesía basada
En la revolución de la palabra
En circunstancias de que debe fundarse
En la revolución de las ideas.
Poesía de círculo vicioso
Para media docena de elegidos:
«Libertad absoluta de expresión».

Hoy nos hacemos cruces preguntando
Para qué escribían esas cosas
¿Para asustar al pequeño burgués?
¡Tiempo perdido miserablemente!
El pequeño burgués no reacciona
Sino cuando se trata del estómago.

¡Qué lo van a asustar con poesías!

La situación es ésta:
Mientras ellos estaban
Por una poesía del crepúsculo
Por una poesía de la noche
Nosotros propugnamos
La poesía del amanecer.
Este es nuestro mensaje,
Los resplandores de la poesía
Deben llegar a todos por igual
La poesía alcanza para todos.

Nada más, compañeros
Nosotros condenamos
-Y esto sí que lo digo con respeto-
La poesía de pequeño dios
La poesía de vaca sagrada
La poesía de toro furioso.

Contra la poesía de las nubes
Nosotros oponemos
La poesía de la tierra firme
-Cabeza fría, corazón caliente
Somos tierrafirmistas decididos-
Contra la poesía de café
La poesía de la naturaleza
Contra la poesía de salón
La poesía de la plaza pública
La poesía de protesta social.
Los poetas bajaron del Olimpo.

Nicanor Parra

«Anterior   1 2

Powered by LifeType