Setembre: obres a Reus

No tenen previsió de res. És un fàstic passejar pel centre de Reus!!! La plaça del Mercadal tota rebentada i el carrer Llovera encara en obres. L’avinguda Marià Fortuny ha passat a ser una mena de camí bombardejat . Han tingut temps suficient per a acabar la feina del centre però.... com sempre, el temps passa i les obres no avancen.

Durant tot l’estiu els turistes que aprofiten, com cada any, per visitar el centre de Reus han topat amb una ciutat caòtica !!!

La plaça de l’Ajuntament tota encercada i entollada, del tot impracticable. Moltes botigues han tancat davant de la situació desesperant que estant vivint, perdent la campanya estiuenca. Així com les terrasses de bars que han hagut de suportar la pols, el soroll i un pas impossible pels cambrers, amb el que comporta de pèrdues econòmiques.

Però el fet de ser agost i tenir menys residents a la ciutat per les vacances, ha estat en tot moment l’excusa d’aquestes obres estiuenques. I jo em pregunto: “i ara que estem a setembre, quina excusa hi ha per no haver-les acabat?” I es que no es tracta d’haver-les acabat, es que en molts casos ni tant sols es veu un bri de reconstrucció, com en el cas de l’avinguda Marià Fortuny !! això sí, els arbres se’ls van carregar en un obrir i tancar d’ulls !!!

I a la plaça Mercadal? Recordeu que van reconstruir el centre de la plaça? restaurant pedra per pedra, fent una numeració per quadrants pq no volien alterar ni l’ordre d’una sola pedra? Un pressupost elevadíssim per quedar-nos exactament igual: amb una plaça de pedra que s’entolla quan plou. Doncs ara, per arreglar el voltant de la plaça Mercadal, han escampat perpendicularment un camí de terra i grava pq passin els vehicles i camions... per sobre de la plaça reconstruïda !!!! No té nom!!!!

(0) Comentaris    (0) Retroenllaços   

Que plogui, que plogui...

Recordo molt be de la meva infantesa la por que tenia a la pluja. La pluja era l’enemic del joc. No podíem anar a córrer al carrer, ni fer tombs amb bicicleta, ni tant sols jugar a fer “cuinetes” i “potingues” pq plovia. Tots els plans del cap de setmana perduts, ens tocava jugar a casa i esperar que un llamp no ens fes quedar a les fosques pq llavors... ni a casa podíem jugar! La pluja ens recordava lo avorrit que podia ser el nostre dia a dia.

En l’època adolescent la pluja era la nostra excusa perfecte per no tornar a casa a l’hora. Per passejar amb un amic, més junts del compte, sota un paraigües. Per esperar dins un cotxe que la pluja s’esvaís, amb un silenci trencat pel tic tac. L’excusa per a perllongar la festa

D’adults, la pluja s’ha convertit en embussos de trànsit, paraigües a la porta, sabates xopes, roba estesa amb plàstics, temps perdut de perruqueria, baixada de persianes en previsió de vidres bruts, cops de paraigües al carrer,...

Però reconec que en l’edat adulta ens queden records de la infantesa i la pluja ens porta a la melangia. L’olor de terra mullada ens fa respirar profundament. I ens queda el tic de mirar al terra després de ploure, per evitar tolls o per esquivar cargols i cuques.

La nostra responsabilitat adulta ens fa pregar per la pluja. Reconeixem el seu valor i agraïm, com si fóssim animals d’un bosc, un bon raig de frescor. Obrim les finestres, guardem la pluja en pots per les nostres plantes i mirem embadalits la seva labor de neteja, el joc de nous rius i petites cascades a la nostra ciutat. La pluja delata la feina mal feta del constructor i la ben feta del previsor. La pluja deix un color més verd, més viu, més intens en tot el que toca. Aprofitem per sortir a passejar després de la pluja pq tot ha rebut una capa màgica de vernís que ho fa lluir tot molt més.

(0) Comentaris    (0) Retroenllaços   

Eliminem les senyoretes

Veig que estem en una societat que es denomina a sí mateixa igualitària, moderna i que vol ser la meca de la no discriminació (racial, sexual, religiosa, ...) però hi ha detalls que, per petits que semblin, ens porten uns quants passos enrera. Crec que son aquests petits detalls els que hem de treballar i si convé esborrar del nostre dia a dia.

Reivindico el fet de que en aquesta societat hi hagi senyors i senyores i que el terme “senyoreta” desaparegui del mapa. Ja s’hauria d’haver fos alhora que ho va fer el terme “senyoret”, però sembla que no anem a la par. Pq si un noi és “el senyor tal “ pq una noia de la mateixa edat és la “senyoreta tal” ? Ah no !!! aquí... o tots o cap !!!

És com el fet d’adjudicar el terme “senyora” a les dones casades. I afegir “senyora de tal”. Una expressió que denota propietat i que no troba el seu reflex en el cas contrari: “senyor de tal”. Del tot discriminatori !!

Per a mi, tots som senyors i senyores, fins que no demostrem el contrari. Jo he esborrat aquest títol d’alguns membres del sexe masculí i algunes del sexe femení. Però tot per causes justificades. Pq...si no és un qualificatiu personal que es pot retirar? quin mèrit té conservar-lo ?

Mirant per internet m’he adonat que aquest no és un problema del nostre país ni de la nostra llengua en exclusiva, sinó que s’han obert grans debats en altres països com França i Canadà:

Link a l'article de la Cadena Ser

Segons Fernando Díez Losada, a La cortesía del Lenguaje (web:Pulso del periodismo)

“Señorita (oficialmente abreviado Srta.) es un término de cortesía que se aplica a la mujer soltera. El título señor se antepone al nombre de cualquier varón (haciendo caso omiso de su estado civil o situación conyugal); por el contrario, señora y señorita tienen destinatarias muy específicas y no solo determinan de inmediato un simple estado civil o situación marital, sino que también, a menudo, insinúan delicadas connotaciones relativas a la vida íntima de la dama.”

Siguem progressistes i fem un esforç per eliminar a “les senyoretes” del nostre idioma.

(0) Comentaris    (0) Retroenllaços