Temps enrere, anar al cafè formava part de la rutina habitual de la vida del poble, era com anar al tros, anar a comprar, anar a caçar, anar al cine , anar a missa els que hi anaven o anar al metge quan no et trobaves bé. Això era així però, al cafè, només pels homes.

   Del meu record més remot, s’anava al cafè, a les societats, al Casino, a l’Ateneu, al Centre o al Sindicat. També, a la Fonda.  Si ens remuntem més enrere, he sentit dir que també s’anava als Obrers que va ocupar el local que havia sigut el cafè de Puerto Rico, o al cafè de La Paloma, que més endavant, va allotjar l’Ateneu, o al cafè de ca Benach, que uns anys més tard va tenir un intent de reobertura per part de Simeó Rull, tot i que sense gaire concurrència, i acabà transformant-se en una botiga repartidora del gas butà entre altres coses. Si ens apropem més ençà, naturalment a Las Vegas, que també una societat.

   Els locals esmentats, tenien obert cada dia, excepte el Centre Catòlic que només obria els dissabtes al vespre i els diumenges, potser perquè el conserge no hi vivia com passava als altres locals de les societats. Tot i ser el cafè menys concorregut, era l’únic que tenia local d’hivern a primer pis, i d’estiu als baixos amb l’avantatge de que tenia l’hort a l’aire lliure.

   La majoria d’homes de Vila-seca eren socis d’una de les tres i després, quatre societats, i cadascú anava a la seva i gairebé mai a una altra. Insisteixo en que els socis sempre eren els homes, las dones només van començar a ser-ho a tocar del segle XXI.

   Al Sindicat, hi anava poca gent, tant si eren com no socis d’alguna altra entitat, ja que quasi tothom n’era soci del Sindicat. He sentit dir que els primers anys de la seva vida el cafè havia estat molt concorregut, potser el que ho era més del poble, però amb els anys va anar decaient. Alguns s’excusaven a que els hi costava pujar aquell ram d’escales tant llarg, ja que el cafè era al pis de dalt, que compartia amb l’habitatge del conserge, d’altres perquè l’oferta era escassa, o que hi feia fred a l’hivern i calor a l’estiu, el cas és que la clientela va anar fugint. Del meu record, quan ja era conserge en Demetri Sendra, encara hi anava algú tot i que l’oferta es limitava a cafè, anís i conyac. Durant uns quants anys en van quedar a la sala de reunions, com a record, un parell o tres taules de marbre, que eren les pròpies dels cafès d’abans.

   Al cafè de la Fonda, hi anaven els que no eren socis de cap altra entitat, tot i que per a ca la Sunta, tret dels que hi anaven al cafè, hi passava tothom homes, dones i canalla, però per “fer el vermut” acompanyat d’unes gustoses tapes que feia el Salvador o anar a comprar gelats.

   A la Fonda, a l’Ateneu i al Casino, tenien un bon equipament, unes cafeteres com cal, nevera de gel, prestatges amb licors, etc. darrere d’un taulell, mentre que al Centre (a l’hivern) i al Sindicat, treien la comanda d’una quarto adjunt a la sala del cafè. En tot cas, recordo perfectament com els dies que hi havia algun esdeveniment com la festa major, totes les societats disposaven d’uns cociols amb gel per posar les begudes en fresc. Quan encara anava així el refresc de les begudes, ja hi havien els congeladors elèctrics per a conservar els gelats, que quasi sempre eren barres de diferents gustos, els “tomàquets” i els polos.

   Pels volts de la revetlla de Sant Joan quan començava l’estiu, al Casino posaven una part de les taules al jardí de vora el carrer, al Centre s’instal·laven a la planta baixa i també a l’hort que tenien, a l’Ateneu i a la Fonda les posaven al carrer just davant dels seus respectius locals i a Las Vegas ho tenien millor, ocupaven tota la part de dalt del “passeig” com encara ho fan al dia d’avui.