Joan Clave Morell

L’ús dels renoms és una tradició ben nostrada. Els renoms son propis dels pobles, i no s’escauen a les ciutats, per això quan els pobles es transformen en ciutats com el nostre cas, l’ús dels renoms es perd.

   Del meu record, quasi totes les cases del poble tenien un renom, i a vegades, més, i la gent els emprava amb tota la naturalitat del món. Dels renomenats, la majoria no els hi sabia greu que els cridessin pel renom, i fins i tot ells mateixos l’empraven: sóc de ca la Guitarrona, per exemple. En canvi, a d’altres els hi sabia greu, o senzillament els ofenia que el seu renom fos emprat.

   A vegades, l’ús del renom, era imprescindible per identificar una persona. Recordo que a la llista del Sindicat, quan s’esmentava a Josep Pujals Xatruch, s’havia d’especificar si era “Bileu” o “Fèlix”. Els renoms doncs, contribuïen a identificar millor a la ciutadania, era com el tercer o quart cognom. Sempre he pensat que aquells països que només empren un únic cognom, deuen haver de anar a raure als renoms per a identificar una persona. No sé com s’ho deuen fer. En altres cassos, podia passar que un mateix renom, fos identificatiu de diferents famílies i llavors, calia raure en la ubicació de la casa: ca Liré del carrer de l’Hospital, ca Liré del carrer del Carril, o ca Liré del carrer de les Creus, posem per cas.

   Els renoms, talment com els noms propis, també eren denominadors que identificaven cases, llocs o indrets del terme, ca la Pepa Maca, ca Ferreret..., la mina de Cantí, la pujada de Palacio...  el mas de l’Arengadeta, el mas de Palano... el pinar de Perruquet... etc.

   L’origen dels renoms és força variat. Sovinteja bastant el renom provinent del nom propi d’un ancestre, Gaspar sense anar més lluny, que és el de cal pare, o Ritu, que és el de ca la mare, Canaru, Baldiri, Mateuet, etc. També n’hi ha força que provenen de cognoms, com Forgas, Cucala, Bonfill, Gavaldana, Sarrala, etc. Altres, estan relacionats amb l’ofici o feina, Pagès, Botaret, Cadirera, Cantarer, Cuiraser, Marineritu, etc. N’hi ha relacionats amb llocs, com Flixet, del Cafè, de l’Hort, del Forn, etc. També amb situacions o aspectes personals algun ancestre com Coix, Grassot, de la Prima, Sense-celles, etc.  Sembla que n’hi ha alguns deriven d’una certa malifeta d’algun besavi Pataquetes   i finalment, un bon nombre de renoms dels que no puc esbrinar l’origen.

   Al llibre de Ramón Amigó, “Toponímia de Vila-seca de Solcina i del seu terme municipal” monografia num. 6 de 1978, si recullen un bon nombre de renoms del poble. En publicar-se, alguns vilatants, pocs, els va molestar la publicació, d’altres com Josep Seritjol, lamentava que dels dos renoms de casa seva, Pecatis i Palleta, no en sortia cap.

   No tots els renoms vila-secans surten al llibre, n’hi ha més. Jo mateix en tinc una llista inèdita. Però amb els renoms, no és el mateix que amb les paraules pròpies del nostre poble, que com més en sapiguem millor. Dels renoms, saber que van ser una realitat, i que es va perdent, ja n’hi ha prou.

Els que em coneixen saben molt bé que, des de fa molts anys, quan es parla de la referencia d’alguna persona, per a vincular-la a un indret o localitat, dic, que el important en aquest sentit no és allà on a nascut, sinó allà on viu i si pensa morir. Si no volem ser tan estrictes, potser és igual si hi ha nascut, o si hi ha mort. Amb seguretat, que és molt més important i transcendent que, en aquell indret, poble, ciutat o nació, hi hagi deixat una empremta, que hagi influït als seus ciutadans, en qualsevol vessant de la seva vida, per a millorar-la.

   Si anem a la Viquipedia o a la web de la Biblioteca, i busquem els vila-secans il·lustres i trobem, entre altres, el nom de Maria Elena Masseras Ribera, nascuda a Vila-seca l’any 1853. El nom d’aquesta senyora a Vila-seca ha sigut institucionalitzat. Primer posant el seu nom al Centre d’Assistència Primària, i ara més recentment, al Centre d’Estudis Vila-secans.

   Segurament que es va posar el seu nom al CAP, per raó de que va ser la primera metgessa d’Espanya. Al Centre d’Estudis Vila-secans, potser si afegia el fet de ser dona, doncs pel que es dedueix de la seva revista Emprius, el feminisme és un factor d’interès prioritari del Centre.

   De fet, qui tenia potestat per posar nom al CAP, no hi devia tenir massa afecció a la Dra. Masseras, ja que al nou CAP ja no se li va posar el nom. Ni el seu, ni cap altre, al menys de moment.

   Em disculparan els promotors i adeptes a aquestes institucionalitzacions, però no crec que el fet d’haver nascut a Vila-seca sigui una raó suficient, en major mesura si es té en compte que va ser un fet casual, en funció d’una ocupació temporal del seu pare. Segurament que hi visqué uns pocs anys de la seva més tendra infància, si tenim en compte que els seus dos germans ja van néixer en altres dos pobles.  

   Naturalment que considero que Helena Masseras va ser una personalitat indiscutible, però no pas una figura vila-secana, pel sol fet d’haver-hi nascut i passar-hi una petita part de la seva vida, precisament els primers mesos. A Vila-seca hi han hagut molts altres metges i metgesses, evidentment no tant destacats, però que hi han deixat una part important de la seva vida personal i professional al servei de la comunitat.

   En relació a l’article sobre l’Helena Masseras publicat a la revista Emprius, no puc per menys que fer esment, a que al final, es fan referències bibliogràfiques diverses i de fora del nostre poble, i en canvi no se’n fa cap, al magnífic article sobre la senyora Masseras  publicat l’any 2000 per una metgesa vila-secana, la Lurdes Rofes, publicat en una revista vila-secana, El Pont de Fusta, num. 242.

   Per acabar vull fer esment a un altre nom, el de Claudia Padró, que  dona nom al local municipal, avui ocupat pel Casal de la Dona i abans pel voluntariat local, al carrer Requet de Fèlix. Si a l’Helena Masseras, la coneixen un 5% dels vila-secans, de la Claudia Padró no crec que sàpiguen qui és, ni el perquè del nom al local,  la meitat dels regidors de l’Ajuntament.

En general, els noms dels carrers, quan son de lloc, es perquè hi tenen una relació més o menys directe, i quan es tracta de persones, ve a ser en homenatge, agraïment o reconeixe-ment pel que va fer pel poble, la persona, el nom del qual si dedica la via.   

   A Vila-seca tenim un castell, un dels edificis més importants del poble, i sens dubte el més vistós i espectacular, que forma part de l’estructura de l’Ajuntament i que té un entorn força escaient.  

  Relacionat amb el castell hi ha una uns quants carrers i places amb noms que hi tenen relació directe. Vegem-los:

   Carrer del Castell. El nom ve, del canvi de nomenclatura de l’antic “camí del Castell” quan l’entorn era rústic, i al passar a ser zona urbana, el camí es converteix en carrer.

   Avinguda Ramon d’Olzina. En honor al primer feudal, de la vila de Vila-seca dels Olzina. Jo no acabo de veure gens clar, el perquè s’ha de retre homenatge a un personatge, que era senyor de vides i hisendes dels seus vassalls, a qui tractaven com a esclaus, i com que treballaven les seves terres, se li quedaven una part de les collites. L’any 2008 ja vaig escriure que em semblava una aberració commemorar  el vuitè centenari de l’atorgament de la Carta de donació de Vila-seca amb els homes i dones que allí habiten i els que endavant hi viuran... tenint en compte que nosaltres som els “descendents” d’aquells pagesos que havien de retre servitud al seu senyor d’Olzina.

   Carrer Alfons I. Que fou el rei donant del senyoriu. Suposo que aquest deu ser el motiu de l’homenatge, ja que no hi cap altre carrer dedicat a un rei medieval.

   Carrer Beatriu de Queralt. Senyora del Castell i de Vila-seca que l’any 1398, va comprar en subhasta pública, els drets dels Olzina i que durant uns anys en fou ama i senyora feudal.

Gràcies, de què?

   Carrer de Pere de Cardona. Arquebisbe que era baró de Vila-seca del Comú i que va comprar els drets que  aleshores tenia Caterina Papiol viuda de Gaspar de Saportella, sobre Vila-seca de Solcina. Va fer la compra amb l’ajut dels 100 ducats d’or que es veieren obligats a posar els veïns de Vila-seca del Comú. Un altre feudal a qui cal agrair, què?

   Plaça de Joan Kies Hellmont. Va comprar el Castell a la Mitra tarragonina a finals del segle XVII, el va enderrocar tot menys la torre, i va construir un nou edifici imitant un mas holandès. Aquest, ja no era feudal, és a dir que no tenia drets sobre les persones. A més, era austriacista destacat, i introduí a Vila-seca el negoci de les olles o destil·leries per fer aiguardent. Crec que és totalment acceptable el nom.

   Carrer del Comte Sicart. La senyora Josefa de Torrents Higuera, mare de Isidre Sicart Torrents, primer comte de Sicart títol atorgat pel papa Pius XI l’any 1875, va comprar el castell a Antoni Kies Muñoz que n’era propietari, després d’un litigi entre els successors de Joan Kies. El nom del carrer va ser posat molt més abans que tots els anteriors, primer des de la cruïlla amb el carrer de l’Hospital i després de la Guerra des de la plaça de Voltes fins a les cadenes del tren. El senyor comte, durant la guerra civil darrera, era un comandament de l’exèrcit franquista, i s’havia sentit dir que, quan el 15 de gener de 1939, els nacionals entraren a Vila-seca, anaven sota el comandament del comte Sicart. Ho vaig preguntar a una persona gran que estava al corrent del que havia passat aquells anys, i m’assegurà que no fou així, però que va influir sobre el màxim comandament, per a que, contràriament al que feien les tropes marroquis de Franco, a l’entrar als pobles conquerits, que ho saquejaven tot i si podien es feien amb alguna noia, aquí a Vila-seca, no toquessin res ni a ningú. Gràcies, però era franquista.