Dèiem que, malgrat l’empenta que ara fa quasi cent anys tingué a la pagesia vila-secana amb la construcció del Celler, aleshores, ningú es podia imaginar que només tindria una tant curta durada.

 

   En aquest sentit, i per copsar la situació dels últims anys, potser ve a tomb, veure la valoració que en feia jo mateix l’any 1977 a la Memòria de la Cooperativa, de la que aleshores, n’era secretari. Vaig escriure:

 

    “... no pensem que la manca de mà d’obra és la única causa de la disminució del cultiu de la vinya, perquè si el preu del vi hagués estat en consonància amb l’evolució general dels preus, possiblement la baixada no hauria estat tan palesa. És a dir que la manca de rendibilitat ha estat el motiu principal.

   Ens donarà una idea del desfasament entre els preus de venda del vi i el conjunt de les despeses imputades al celler, el següent quadre:

 

 

Preus de venda

Despeses del celler

Any

Ptes/grau

Index

Ptes. totals

Index

1941

19,139

100,0

50.536,29

100,0

1951

25,342

132,4

159.048,39

314,7

1961

37,090

193,8

518.011,01

1.025,0

1971

72,163

377,0

1.275.491,90

2.523,9

1975

73,741

385,3

1.999.298,00

3.956,2

1976

91,793

479,6

1.709.106,70

3.381,9

 

és a dir, que en el període 1941-1976, mentre el preu del vi s’ha multiplicat només per 4,8, les despeses del celler ho han fet per 33,8. Així doncs a l’increment de les despeses de cultiu, hi hem d’afegir aquestes imputables al procés d’elaboració”.

 

   Hi ha un altre vessant que, si més no, resulta significativa, perquè es refereix al consum local del vi de la Cooperativa.

 

   “...Vegem en el quatre següent, l’evolució del consum local del nostre vi, que suposa el camí més directe a la venda fraccionada, com ha anat baixant en xifres absolutes.

   Aquesta minva de consum és molt més greu si tenim en compte la contrapartida que suposa el creiximoni de la població, com queda especificat al mateix quadre; de forma que, si durant el llarg període 1940 – 1965 i amb seguretat els anys anteriors, el consum per càpita suposava anualment entre 80 i 90 litres ara, el 1976 no arriba a 10 litres de vi del Sindicat per habità i any.

 

 

Producció

Consum

 

 

 

Període

Hl.

Hl

%

Població

Lts/habitant

1941-45

15.643,67

2.894,89

18,5

3.251

89,1

1946-50

15.014,44

2.440,27

16,3

 

 

1951-55

25.368,22

2.730,42

10,8

3.080

88,6

1956-60

30.226,27

2.694,10

8,9

 

 

1961-65

28.111,13

3.157,16

11,2

3.976

79,4

1966-70

19.246,96

2.871,96

14,4

 

 

1971-75

14.647,82

2.352,60

16,1

9.161

25,7

1976

7.229,42

1.214,75

16,8

12.306

9,9

 

   És a dir que, si la població actual, consumís els 79,4 litres del període no tant llunyà 1961-65, la producció total no arribaria per a satisfer el consum local.”

 

   El consum local, és la suma del dels socis i el que es venia al detall. Els socis, després de la verema demanaven el vi que consideraven necessari pel seu consum, li feien una cartilla i cada vegada que anaven a retirar-ne se li anaven descomptant. Els socis anaven amb carretells o garrafes, i primer se’ls hi omplia directament de la tina corresponent i més ençà s’instal·là un distribuïdor que alhora mesurava la petició.

   Per a potenciar el consum local hauria resultat imprescindible millorar la qualitat, i això aleshores era impensable. En canvi ha passat els anys i el cultiu de la vinya ha reviscolat, de forma localitzada, i avui, en l’àmbit del que era el terme llavors, hi han tres cellers, que cultiven les seves pròpies vinyes i produeixen uns vins excel·lents.

   Hauria estat possible la pervivència, però...

 


 

Ara que he mirat les produccions de verema al llibre del Centenari de la Cooperativa, he comprovat com la primera collita que va entrar al celler va ser l’any 1920, i la darrera el 1985, és a dir, que la vida útil del Celler ha estat només de 66 anys, molt curta per un edifici tan gran i costós.

   Amb la llista a la mà també es veu com hi va haver un increment considerable de la producció coincidint en gran part amb els anys després de la secada, i segurament per això, és va haver d’ampliar la cabuda del celler.

   Considerant que des del 1920, als anys que jo recordo, no hi devia haver gaires canvis, segurament que només es devia canviar alguna premsa. Crec haver sentit dir que n’hi havia unes de la marca Mercedes però jo les recordo del Nicolau Barberà de Reus.

   La nau gran tenia 37 tines d’obra en quatre fileres i una de fusta i 20 cups en dues rengleres. Tant les tines com els cups tenien aproximadament una cabuda de 300 cargues (121,6 litres), això vol dir que el volum d’emmagatzematge era d’uns 20.000 Hl.  A partir de l’any 1953 l’estiba disponible es va quedar curta, i per això es va endegar el primer canvi important, la construcció d’un conjunt de 16 cups al pati del darrera, que entre tots tenien una cabuda d’uns 8.000 Hl., i  tot i que algun any quedava curta la cabuda, en general ja es sortia del pas. Aprofitant aquesta obra i a planta baixa adossada a la façana del darrera es van instal·lar unes premses hidràuliques per repremsar la brisa, que dubto que vagi tenir rendibilitat.

   A la nau d’entrada de la verema hi van haver molts canvis. El moll de descàrrega tenia cinc portes on hi aculaven els carros, un a cada porta. El pagès descarregava les sis o nou portadores, (excepcionalment un o dos carros en portaven dotze), les hi treia el bosset, i el personal, quan li tocava, les anava abocant a una vagoneta, i un cop buides les portadores, feien córrer la vagoneta fins a la bàscula, i l’encarregat la pesava i mentre les abocaven al cassal, amb un cassó prenia mostra del most i li feia el grau. Als cassals si acumulaven les successives descàrregues, i un home amb unes graupes anava fent passar la verema cap a la xafadora (en dèiem estrujadora), que hi havia sota el fons dels cassals i just damunt de les premses. Si s’acumulava verema o s’espatllava la maquinaria, es posaven una o varies tremuges per regular el buidat dels cassals.

   El pes quedava imprès per pressió, a un cartró on si posava el nom del soci i el grau. (De fet el que es mesurava era la densitat del most, amb un aeròmetre que tenia una escala que feia una equivalència amb el percentatge d’alcohol que tindrà un cop fermentat).

   Un altre canvi relatiu a la descarrega, va ser quan l’any 1957, l’Ajuntament va treure la bàscula pública que hi havia a la plaça de l’Església, i va fer un conveni amb la Cooperativa, per a posar la que ara tenim, amb el compromís de que, encara que la gestió la faria la Cooperativa, també faria pesades a tothom que ho demanés, talment com es feia a la bàscula pública.  Així doncs, a la bàscula es pesava amb el carro carregat i es feia la tara un cop lliurada la verema.

   Al moll, es van suprimir les vagonetes i les bàscules, i les portadores s’abocaven directament a la xafadora (que en dèiem estrujadora) i la verema xafada ja no s’acumulava al cassal com abans sinó que mitjançant un canal amb “bisenfí” es portava a la tremuja de la premsa. La nova bàscula va permetre facilitar el transport amb els tractors, que en aquells anys, ja es començaven a veure.

   Finalment hi hagué l’últim i definitiu canvi en el procés de descarrega de la verema, i fou la introducció dels envelats o entoldats, que van suprimir l’ús de les portadores i el transport es feia a granel. Això va anar majoritàriament lligat amb l’inici del transport amb tractor, tot i que també hi van haver carros amb l’envelat posat pel damunt dels empostissats. La implantació va ser gradual, i de moment es va improvisar una tremuja de descarrega a nivell del fons dels cassals, o del carrer, i a la dreta de l’entrada al recinte. Aviat es va generalitzar, i el moll de descarrega va deixar de ser-ho perquè els tractors (i els carros restants) abocaven directament a les tremuges de ciment, al cul de les quals hi havien les xafadores i les premses.

   Malgrat les adaptacions a les realitats canviants, a partir dels anys de la secada, no vam ser a temps a arribar a l’època daurada de la vinya i el vi, amb la introducció de noves varietats i nous processos d’elaboració del vi. El celler de la Cooperativa va tancar després de la collita de 1985.

  


 

Fa uns dies, un reduït grup d’amics de Vila-seca, vam tenir ocasió de visitar entre altres, les dites repúbliques bàltiques:

Estonia, Letonia i Lituania. A més de la qualitats de la seva població, val a dir que son educats, nets i polits, ordenats i... no tenen gossos.

   Però el que més em va enganxar, va ser que amb motiu d’una visita a l’entorn de la ciutat de Tallin, a la vora del palau de Kadriorg, (una de les visites obligades pels guiris), vam passar per un ampli descampat envoltat de boscs, al mig del qual hi ha un auditori, amb una mena d’escenari parcialment cobert fent com una conxa on hi poden cabre un miler de cantaires, encarada cap a una mena d’amfiteatre sense bancs, ni cadires, ni cap altre mobiliari, més enllà d’una rampa de gespa, com si els espectadors haguessin d’estar-hi ajaçats o com a mínim asseguts al terra.

   En aquest auditori, a partir de l’any 1985, si feien concerts de les cançons tradicionals eslovenes, i que els soviètics ocupants, els hi tenien prohibides. Era l’inici de “la revolució cantant”, que també fou adoptada per les altres dues repúbliques.

   Estonia, Letonia i Lituania havien estat ocupades i sotmeses durant molts anys pels prussians i polacs primer i pels russos més recentment, des del segle XVIII, i fou precisament, ara fa justament 100 anys, que van aconseguir la primera independència dels russos, centenari que precisament enguany commemoraven. Els hi va durar poc, ja que des del 1940, els soviètics els varen tornar a ocupar, i van ser tres més de les moltes repúbliques socialistes soviètiques que conformaven la URSS.

   Va ser doncs d’aquesta ocupació, de la que, el 1985, es van començar a rebel·lar totes tres repúbliques, emprant entre altres accions reivindicatives, la coneguda com “la revolució cantant” amb el segell de la inequívoc de la no-violència en el moviment conjunt dels tres estats. Accions que van culminar amb la gran cadena humana coneguda com la “Via Bàltica” de 600 quilòmetres que unia les tres capitals, des de Vilnius a Tallin, passant per Riga, el 23 d’agost de 1989, amb dos milions de participants que mantingueren unides les seves mans simultàniament.

   La Via Catalana del 2013 des del Pertús fins a Vinaròs, amb 1.600.000 participants l’11 de setembre del 2013 en va ser una rèplica, perquè tenia la mateixa finalitat, i de fet existia una sintonia entre ambdós col·lectius humans. Ens explicaren que en aquell auditori vora Tallín, en diverses ocasions hi havien actuat cantaires catalans.

   Hi havia doncs una empatia bàltica cap a la independència de Catalunya, manifestada en diverses ocasions i per diferents estrats socials i polítics. Per això, es diu que, el ministre Margallo, volent guanyar-se l’estimació dels governs bàltics cap a Espanya, va fer que una facció de l’exèrcit aeri espanyol, s’ajuntés a les forces de l’OTAN per a impedir una nova invasió russa, i van ser uns d’aquests avions guerrers espanyols que el passat 8 d’agost, diuen que per error, va disparar un míssil en una zona al sud-oest d’Estònia, cosa que va provocar la indignació dels governs bàltics. Es a dir que els hi va sortir el tret per la culata. Mai tant encertat.


 

Com que la secada va provocar l’arrancada de moltes de les plantacions d’avellaners, que era el cultiu arbori predominant al regadiu, i com que, de moment, la sortida més viable era la plantació de vinya, una bona part de la pagesia vila-secana afectada, va optar per una solució amb la perspectiva de que, la mancança d’aigua per a regar, fos  un entrebanc momentani, i que a la curta, els pous i mines revindrien, i es farien noves perforacions, i així es podria recuperar el regadiu i els seus cultius propis.

   La plantació de vinya tradicional a Vila-seca es feia en un quadre de 7 x 14 pams, però com que la plantació d’aquells anys, és feia amb una previsió temporal, amb vistes al retorn del regadiu, es va optar per plantar a “camada doble” de manera que cada dues files es deixava un espai molt més ampli, que hi faria possible a curt termini, plantar-hi o sembrar-hi hortalisses primer i després una renglera d’avellaners, de manera que quan aquests, anessin creixent s’arrancaria la vinya i tornaria la plantació normal d’avellaners en regadiu. Mentrestant, de forma imminent a la revinguda de les aigües es podrien obtenir rendiments dels cultius herbacis en regadiu.

    Però la cosa no va anar bé del tot, les aigües van trigar a tornar a les seves capes freàtiques anteriors. Només alguns pous nous més profunds van començar de treure aigua, però de moment els que hi havia i les mines no revenien. Això va impossibilitar fer efectives les  previsions fetes, de manera que durant un any o dos segons els cassos, a la “camada doble” de la vinya no hi va haver cap més remei que semblar-hi blat o ordi, que resistien el secà. No cal dir que, durant aquest període la pagesia vila-secana ho pa passar molt magre, i va motivar, entre altres coses, que una part del col·lectiu pagès, digués: “aquí terra deixo el gec” i abandonés l’ofici ancestral.

   La vinya, va seguir el seu curs, es van plantar els peus bords americans, lots o 161-B segons s’esqueia, i que a l’hivern següent, es podien empeltar d’’escanyagós’ que era la varietat pròpia del poble a la major part del terme, amb el desig de que aquella vinya tingués una durada com més curta, millor, al contrari del que es pretenia per a les parades de vinya tradicionals. L’’escanyagós’ era la varietat més plantada per la seva resistència a tots els estralls externs, però també hi havien vinyes o parts d’elles, amb altres varietats com ‘macabeu’, ‘pansal’, ‘parellada’, ‘xarel·lo’ i recentment ‘vinyater’ que era nova. Més nova encara va ser la introducció dels ceps, anomenats “híbrids”, que a més de plantar-se directament, és a dir, sense empeltar, no agafaven les malalties més pròpies de les nostres vinyes, el míldiu i la cendrosa. Al cap d’uns anys de la seva existència és va veure que l’esperit que produïen després de fermentar era “metanol” per comptes de “l’etanol” que era el propi, i a major abundor, el “metanol” era tòxic.

   La plantació d’aquestes noves vinyes va comportar, que durant uns anys, les vinyes de sempre, van compartir la seva existència amb les provisionals, i per tant la producció malgrat la secada és va incrementar.  

    Al quadre següent es detallen les produccions anuals dels anys esmentats, comparant-los amb el promig dels 10 anys

anteriors, que com es pot comprovar, es dobla i quasi triplica aquella quantitat, arribant-se al 1965 amb la major collita rebuda al celler de la Cooperativa.

 

Anys

Quilos

Prom 1946-55

3.423.395

1956

5.732.669

1957

7.506.040

1958

7.417620

1959

9.805.052

1960

7.595.471

1961

7.297.473

1962

7.514.022

1963

8.842.705

1964

10.636.244

1965

11.497.973

 

   De fet però, aquesta quantitat, lleugerament més avall, es va mantenir quasi fins el tancament del celler de la Cooperativa. La secada va ser doncs l’empenta per a l’increment de la producció vitivinícola vila-secana.