Per començar, he de dir que m’ha  alegrat molt de l’aparició de la revista Emprius, anunciada des de la fundació del Centre d’Estudis Vila-secans, i que demanava cada vegada que passava per la Sant Jordi, fins que precisament la passada diada del Sant llibreter, la vaig comprar a la parada corresponent.

   He començat a llegir-la i, en tant que revista, que es pot llegir sense l’ordre establert, he començat per l’article de la Pineda Vaquer sobre la “Farigolera” i la seva barraca de pedra seca, més que res per a comprovar si el que vaig escriure en aquest bloc temps enrere sobre aquesta bona dona, lligava amb el text d’una bona historiadora local, i efectivament, hi encaixa tot i que la Pineda explica més coses.

    Seguint la lectura he anat als safareigs, que a Vila-seca sempre n’hem dit rentadors i, tot reconeixent que està molt bé, se m’acut fer-hi algunes puntualitzacions.

-       El testimoni oral més reiterat és el de Frida Pujals, suposo que Fontrodona de segon cognom per comptes del que hi consta.

-       Em xoca l’expresió “fabrica d’avellanes del carrer Sant Antoni”, ja que sempre he cregut que les avellanes les “fabricaven” els avellaners del terme.

-       No tinc res a dir pel que fa als rentadors del carrer de la Font, potser deixar constància de que hi havia una senyora encarregada del maneig i neteja, que del record dels que avui som vius, eren, primer la Josepa Vallverdú, coneguda com la Pepita del rentador, que la va substituir l’Aurora Losada. Tot i que tenien cura de les instal·lacions, no rebien cap sou de l’Ajuntament, la compensació estava en que venien lleixiu, sabó, blau, serradures, etc.

-       Els safareigs privats del carrer de Sant Antoni, els he vist en desús, abandonats i quasi enderrocats al pati de ca Córdova, entre la nau que fou la sala principal del Fènix primer i una trencadora d’avellanes després  i la paret que tancava amb la Riera, vora la qual passava el Rec de les vinasses.

-       L’any 1945 l’Ajuntament acorda construir un segon rentador, en principi destinat a rentar-hi roba dels malalts, atès que aleshores hi havia al poble febres tifoides. S’encomana l’obra a Josep Ferré Benaiges per 2.499 pessetes. L’obra s’acaba l’any següent.

En aquell temps, el carrer de l’Escorxador quedava barrat per una paret d’obra, que deixava un pas estret tant cap amunt fins a la Riera, com per avall, on s’arribava al rentador dels malalts, vora aquest caminet hi passava el Rec de les vinasses.

-       A la mateixa sessió del juny de 1946, també s’acorda  tornar a netejar la mina del Poble que, degut a la secada, quasi que no raja gens. Més endavant l’any 1949 es va assecar del tot. La carestia fou subsanada mitjançant pous propis de l’Ajuntament o llogats a particulars, als que si van haver de posar bombes. Mentrestant es fan obres d’afonament i allargament de la mina al camí del Castell. Aquell mateix any de 1949 es fan 1.700 metres de tuberies per conduir l’aigua dels pous al poble. Just al cap d’un any el 1950 ja hi havia aigua a dojo, de manera que l’Ajuntament en posava a la venda a 7 ptes l’hora a la sortida dels rentadors. Aquell mateix any, l’Ajuntament acorda construir un dipòsit regulador i el 18 de juliol el governador inaugura la xarxa de proveïment d’aigua per tot el poble.

-       Encara van passar 9 anys fins que es va fer la primera xarxa general de clavegueres, deixant inutilitzada la claveguera parcial que anava des del Sindicat fins a la bassa dels Aragalls amb alguns ramals, i tal com s’havia fet amb l’aigua, les cases si anaren empalmant paulatinament, i amb semblant cadència anaven deixant-se d’emprar els rentadors públics.

-       Finalment, relatar com en els moments més crítics de la secada, va haver-se d’anar a raure als safareigs del terme, tot i que també molts pous i mines van patir l’efecte de la secada.

   Tot això que he escrit no impedeix que feliciti molt sincerament a l’autor de l’article en Ginés Puente. Enhorabona.