Joan Clave Morell

Hi havia des de temps immemorial el costum, de que en una casa, quan els fills s’anaven fent grans, i com que probablement es casarien, d’anar-los-hi preparant el nuvial, per quan arribi el moment de que hagués de formar una nova família. Sovint no s’esperaven que hi hagués un compromís o nuviatge per iniciar la preparació del nuvial sinó que es feia molt abans, donant-se per fet, que el destinatari el necessitaria.

    Era una mena d’obligació assumida per a tothom, sense necessitat de que s’hagués de incentivar o reclamar. Això no obstant, anys enrere quan era costum fer els capítols matrimonials, si solia incloure el nuvial, com també roba personal o algun moble, a més a més del que era més importants, es a dir el dot.

   El nuvial com a tal, consistia bàsicament en robes, les de la taula i les del llit. Segons cada família, tenien una quantitat i qualitat determinada. No sempre eren millors els nuvials en funció de la situació econòmica de cada casa, que ho condicionava en bona part, però també n’hi tenia molta, les habilitats manuals de les mares, avies i tietes.

   El procés començava amb la compra de la roba, de cotó o de fil, cosa que es feia quan hi havia diners a casa, i ja sabem que a les cases de pagès, hi havien diners quan es venien les collites, fos per la venda directa o pels “repartus” del Sindicat. Com que es començava a fer el nuvial amb molt de temps pel davant, les compres, a cal Navas o a les Amèriques de Reus s’anava fent paulatinament, i si a la casa hi havien dos o tres fills, quan s’acabava amb el gran, es continuava amb els demés. Es triava el teixit, es tallava de la peça, amb unes mides que venien a ser, les de sempre, atès que els llits i les taules de les cases normals venien a ser molt semblants generació rere generació.

   Un cop tenien les peces de roba calia personalitzar-les, i la millor forma de fer-ho eren els brodats, i aquí si que es marcaven les diferències. D’entrada s’ha de diferenciar el nuvial de la taula del nuvial del llit. El de la taula, solia tenir un màxim de dos jocs d’estovalles, i sovint un de sol, però no solament es brodava la tovalla, sinó tota la dotzena de tovallons, i no només es brodàvem les inicials del nuvi o la núvia a cada peça, sinó que a vegades no es conformaven a fer una vora repuntada, a tot el contorn de les estovalles i tovallons, sinó que si feien espuntillats amb el ganxet.

   Als llençols, la cosa anava més diversificada. Per començar, se’n feien tres o quatre jocs, un el que es considerava com el “bo”, i els altres per un us corrent o de cada dia. Només es brodaven el llençol de dalt i les coixineres, el de sota no ja que sent el que més s’embrutava i gastava, s’havia de substituir més sovint. Molts cops les peces bones, s’empraven tant poc, que quedaven noves a les calaixeres, i no era cap cosa rara, que en una casa, si trobessin nuvials de dues o tres generacions enrere.

   Es brodaven les inicials del nom i cognom del fill o filla, i si per comptes d’un sol nom, en tenien dos, hi havia més feina. Els brodats no havien de servir només per no confondre les peces de roba al rentador, perquè sent així nomes caldria ver un bordat senzill i petit. Al contrari, els brodats eren vertaderes obres d’art en molts nuvials, amb un combinat de colors i tipus de lletres, que els feien realment atractius i dignes de ser exposats per enveja dels que no sabien brodar.

   Generalment la majoria de les dones, sabien brodar. N’havien aprés a l’escola, que per això elles en deien, anar a costura, on el brodar era una variant de la costura en general. Igual que amb el cosir, les noies que estaven més predisposades a l’aprenentatge, anaven a millorar les seves aptituds a casa de les modistes o brodadores. Altrament, hi havien dones que es dedicaven expressament a brodar, i per això les mares que no en sabien o treballaven al camp i se’ls hi apropava el temps dels casoris sense haver fet els deures, ho encomanaven a aquestes convilatanes, pagant-los-hi la feina feta. Més ençà i ja del nostre record les màquines de cosir incloïen les opcions de brodar, i per tant brodant a màquina era més fàcil, ràpid i barat.

   Abans d’això però, pels treballs fets a ma, les bordadores comptaven amb l’ajut d’uns quaderns de models de lletres, que solien ser de formes molt enrevessades, on la lletra gòtica venia a ser la més simple. Les brodadores se les solien deixar les unes a les altres per tal de triar la que millor s’adaptés al seu gust i possibilitats.

   Per acabar, hi havia encara un altre element al joc de llit del nuvial, el més vistós, espectacular i artístic: la vànova o cobrellit, que no era estrictament propi del nuvial en el sentit de que les mares feien i lliuraven als fills i filles quan emmaridaven. El realitat, formava part del nuvial en tant que les famílies el tenien guardat com a tal, però que sent com era, una peça especial, podia ser tant que s’hagués fet expressament per a ells o que vingués de dues o tres generacions enrere.

    Les vànoves solien estar fetes amb una combinació de fil brodat i ganxet, o totalment de ganxet o ganxillo com en dèiem a Vila-seca, i podien ser més o menys senzilles, però en general eren expressament unes peces, sempre úniques i precioses, que per començar, es guardaven en una capsa especial, tant especial, que només s’obria per a penjar-les al balcó com a domàs, amb motiu d’esdeveniments extraordinaris, o sobre el llit, quan l’habitació feia el paper d’exposició abans de batejos, primeres comunions o casaments, o també...   quan servia de mortalla.

Seguir o no seguir, heus aquí la qüestió. Ja fa temps que em vaig encarant amb dos problemes, la droperia i la pèrdua de memòria. Darrerament he escrit molt poc en aquest blog i tampoc en altres paperots, o a l’ordinador, potser perquè la modernitat m’ha empès cap a l’electrònica, amb els correus i els whatsapps, per cert que procuro escriure’ls amb totes les lletres, accents, punts, comes i signes.

   Dic això i en realitat, també sóc un escriptor passiu tant al twitter com al facebook, que em va engrescar al principi però després me n’he anat desinflant. M’agradava una determinada forma de participació, com la que a l’any 2011 va iniciar el malaguanyat Josep Maria Roigé, proposant fer un seguiment dels noms que els carrers del poble, havien tingut al llarg dels anys o al menys des que se’n tenia referència, ens hi vam enganxar el Pep Aleu i jo, i algun altre esporàdic curiós. Es va fer una repassada als noms de tots els carrers i places del casc antic, que en algun indret deu haver quedat guardat, tot i que jo, per si de cas, me’n vaig fer una copia.

   Una altra cosa que em balla pel cap és, el per que? o per a qui?. Quan vaig començar ho vaig fer per comprometre’m a fer quelcom per tenir una vida activa en el període de jubilació que encetava, i de fet em va servir. Aleshores, com que des de Tinet controlaven la gent que obria el blog, vaig tenir la sorpresa de que aquells primers mesos, hi havien entrat entre vuit i nou mil visitants, que no vol dir que tots s’ho llegissin, però ... per alguna cosa hi devien entrar.

   Tot i que la majoria de convilatans de la meva edat, no tenen per costum resseguir els blogs, des del primer dia he trobat alguns, només alguns la veritat, que em deien que  havien llegit, tal o qual cosa. Però en els aspectes pràctics, com podrien ser els comentaris a fer sobre determinat assumpte, el resultat, mínim. Fins i tot, en el tema de les paraules pròpies de Vila-seca, en el que expressament convidava a que se’n poguessin afegír moltes més, que segurament que hi son, només se ni ha aportat una, amb la paraula gutxo que, efectivament es diu a Vila-seca equivalent a porc o guerrí. Val a dir doncs que, des d’aquesta òptica, no valdria la pena.

   Al seu moment vaig ser un fidel seguidor del “Costumari popular” d’Anton Adserias, que va anar fent les seves aportacions a El Pont de Fusta des del 1981 fins el 2007, aleshores ja tenia 86 anys, això el disculpava de que, de tant en tant repetia coses sobre les que ja hi havia escrit abans. I jo ara pensava si no faria el mateix, tot i que només en tinc 74. 

   Deia això del que escrivia l’Adserias, perquè de les coses que he anat escrivint al meu blog, el que més m’importa, és el deixar constància de les coses que he conegut i viscut i que algunes afortunadament i altres malauradament es van perdent sense quedar al record. Potser encara val la pena de recordar-ne unes quantes mes.

   Ho provaré.

25/2/18