L’altre dia, comentant amb una companya de les Aules de la Gent Gran, el llibre que ha editat el Col·legi d’Arquitectes sobre la transformació del casc Antic de Vila-seca, vam constatar que en les fotografies antigues de l’època dels carrers enfangats, no s’hi veia cap de les diferents fonts que aleshores hi havia escampades pel poble i especialment, la de la plaça d’Estudi que era molt bonica.

   Efectivament, quan a Vila-seca no hi havia aigua corrent a les cases, i d’això no en fa tants anys com pot semblar, escampades pel poble hi havien unes quantes fonts. També és cert que hi havien alguns pous a dins les cases els quals, en general, l’aigua era poada amb una corriola i molts pocs tenien un motor elèctric que permetia pujar l’aigua a un dipòsit a la part alta de la casa i així tenir un proveïment semblant a l’actual. L’aigua d’aquests pous però, normalment no s’emprava a la cuina, ja que sovint la seva aigua, tot i no analitzar-la, es sospitava que estava contaminada, ja fos per la proximitat dels dipòsits de comuna, corrals i estables de la mateixa casa, o també perquè es trobaven restes d’animals que hi havien caigut.

   Les fonts doncs, eren la base fonamental del proveïment de l’aigua als domicilis de Vila-seca. Com solia passar en tot el món, segurament que, el poble es va crear a la vora d’una font natural, perquè l’aigua és vida, ja ho sabem.

   Però jo només em vull referir a les fonts que hi havia al poble i he vist rajar durant la meva infància, que eren les següents:

 La Font Vella, que donava nom al carrer, per això, es pot suposar que fou el motiu del primer assentament. L’aigua li venia de la Mina del Poble fins que es va fer la xarxa de proveïment, i aleshores es va reformar. A la seva vora, l’aigua sobrant, alimentava els rentadors i l’abeurador. La font va ser present al seu lloc fins la urbanització de l’espai ocupat pels rentadors i l’abeurador.

 La Font de la plaça de Voltes, dita també de “les Escales” o de “la República”, perquè a la part del darrere hi havia unes escales per baixar a omplir les ferrades, i també perquè durant la segona República si va posar un pedestal al·legòric i que ja vaig explicar temps enrere. L’aigua, també li venia de la mina del Poble. Al llibre ”l’Abans” es veu una fotografia datada el 1934 a la que la font era completament diferent i molt més reduïda que la hem vist en fotografies amb la Republicana i anteriors. Aquesta font va ser traslladada l’any 1950 al final de la façana de l’Ateneu a tocar del carrer de Sant Bernat. El trasllat fou acordat per l’Ajuntament després de tenses reunions i que fou aprovat amb el vot de qualitat de l’Alcalde. La nova font, d’una sola aixeta era baixeta, de ferro colat i fabricada en sèrie. 

La Font de la plaça dels Estudis, dita també de “la Paparreta, situada a tocar de ca la Carme Palacio, i que al costat hi tenia un abeurador, que anava des de la font fins a la cantonada del carrer de Sant Pere. L’aigua també venia de la Mina del Poble. Com que a les escoles, ni a la primera ni segona planta, hi havia aigua corrent, a totes les classes hi havia càntirs per a beure, i per això, ben sovint els nens i nenes anaven a omplir-los a aquesta font. No cal dir que era visita obligada al recreo i alhora objecte de jocs més o menys maliciosos per a mullar a la concurrència i especialment a les nenes. Pels escolars va ser entranyable. La font la composava un pedestal de ferro colat d’on en sortien un parell d’aixetes, i durant un temps, aquest pedestal fou alt, per a posar-hi llum a dalt de tot. Tenia un retxat també de ferro per on s’escolava l’aigua que no entrava pel broc gros del càntir, i feia cap a l’abeurador.

 La Font de la Plaça de les Creus, segons l’Abans, també s’alimentava de la mina del Poble, però crec que es va posar, la font i l’abeurador del costat, quan després de la secada dels anys quaranta, es va fer un pou al camí de Reus, i una conducció d’aigües cap a totes les fonts del poble, obra municipal que es va inaugurar el 18 de juliol del 1950, al mateix dia (com no podia ser d’altre manera) que es va inaugurar la Carretera Nova, que és com en dèiem del primer desviament de la general.

La Font de la Plaça de Sant Esteve estava adossada a una paret d’un pati a la banda de ponent de la placeta, en una mena de capelleta aixecada del terra, com si fos per evitar que la canalla hi pogués arribar. Encara avui es pot veure a la façana d’un edifici nou una rèplica del que era aquella font o potser amb les mateixes pedres, posades ara en un lloc direfent.

La Font de ca Pistoleta al carrer de Monterols cantonada amb el de les Creus, era idèntica a la de la plaça de Voltes canviada de lloc el 1951, any que també es va posar aquesta font.

 Les fonts del carrer varen acabar la seva funció tradicional, després de l’any 1962 en que es va fer la xarxa de distribució domiciliaria a totes les cases. Abans algunes cases es van poder connectar-se a les canonades d’aigua que proveïa les fonts públiques.

 Anar a buscar aigua a les fonts amb càntirs i ferrades va ser durant molts anys una tasca important a les nostres vides i que omplia una bona part de les tasques domèstiques de les dones, però era molt més engrescador el fet de contribuir a una major relació veïnal atès que sempre hi havia molta més gent al carrer i si es trobaven, parlaven. També era segurament la primera tasca domèstica a la que contribuïen els nens, que quan tenien vuit o deu anys ja se’ls enviava a la font. Els homes, en canvi, només hi solien anar per abeurar mules i cavalls quan no sortien de casa.