Els que estiraven els carros, ja fossin mules o matxos, cavalls o eugues, rucs o someres eren un habitant més de les nostres cases, que ocupaven una part dels baixos i que solíem dir-ne l’estable.

   En general no sortien cars de mantenir, ja que la base de la seva alimentació era la palla, de tant en tant amorosida amb alfals, garrofes i fins i tot, ordi o civada. Menys l’alfals que compràvem a ca Maties, els demés components, eren de producció pròpia. A aquest bestiar, els hi agradava molt menjar garrofes, i hi havia animals que tot menjant-se-les deixaven els garrofins a la menjadora, precisament el que tenia més valor, però que no s’aprofitava. No era qüestió de portar a la Ceratonia un parell de quilos de garrofins, ja que en aquella fàbrica italiana de Tarragona dels garrofins en feien espessants i gomes destinades a la fabricació d’aliments. Alguns pagesos sembraven una mica d’alfals i de civada, expressament per l’animal, i naturalment quan eren al tros podien afartar-se de fanas, civada borda, panissola o qualsevol de les herbes que s’empescava tot pasturant.

   Hi havia animals que se’ls podia deixar anar sols pel tros anant pasturant, mentre que d’altres o es lligaven o marxaven, tenint tendència a anar cap a casa. En general, tots ells tenien memòria orientativa, per anar o tornar a l’indret que més els hi agradava o interessava. A la majoria dels animals enganxats al carro, si al sortir del poble, per la retxa de Torrell posem per cas, els hi deixaves lliures dels regnes que nosaltres sempre n’hem dit llongues, segur que s’adreçarien cap a l’esquerra, cap als regadius on treballaven poc i menjaven fresc, mentre que si se’ls forçava a girar cap a la dreta, era molt probable que es passessin el dia llaurant i menjant palla amb algun manadet escadusser d’alfals. D’aquí   ve aquella dita pròpia del nostre poble en elogi de l’experièn-cia, que diu “ruc vell, si no llaura, ho entén”.

   A la immensa majoria de les cases de pagès tenien o bé un cavall o be una mula, i crec que hi havia una certa tradició generacional en optar per un dels dos equins. Excepcionalment en alguna casa n’hi havien dos i sent així, n’eren un de gran i un de petit, cavallet o somereta, que tenien un carro petit fet a mida i que només servia pel desplaçament, i alguna vegada l’animal petit es posava a tirants, per ajudar el gran en una pujada forta o per treure el carro d’un enfangament.

   Les mules que suposaven el grup majoritari del gremi, els pagesos les solien anar a comprar a Salàs del Pallars, un poble aimant de recordar les tradicions i que tenen unes quantes botigues museu que son objecte de visites constants, i que també rememoren any rere any, aquells mercats de bestiar dels diumenges, on hi acudien pagesos de tota Catalunya.     

   Segurament que la tria devia ser difícil, i que no hi havia cap garantia de que l’haguessis fet be, cosa que no podies comprovar fins quan ja la tenies a casa i passat un cert temps. Quan jo era molt petit, tant que quasi ni me’n recordo, el pare va anar a Salàs a comprar-ne una, i li va sortir bona, tant, que va ser la única que jo vaig veure a casa, fins que va ser substituïda per un “petador” i un 2CV.

   Els cavalls solien comprar-se per la pròpia comarca mitjançant el sector gitano que solien ser intermediaris entre els criadors i els pagesos. Molt de lluny en lluny alguna euga paria en una casa.

   Els gitanos tenien una estreta relació amb aquesta mena de bestiar, i a Vila-seca, la família que hi havia, es dedicaven a la xolla, aquest era el seu “modus vivendi”, tot i que sovint anaven curts de calé, i per això solien visitar als clients per demanar-los un avenç a compte de la propera xolla. Era una feina que feien el Josep Maria, el pare i Tonet un fill, i en Peret l’altre fill, en feia com d’escolà. La feina la feien a gust del consumidor, a casa o al tros. El pagès s’estimava més al tros perquè la pelussa esquilada es quedava per terra sense cap recança, però els gitanos preferien fer la feina a les cases, ja fos per estalviar-se el passeig o perquè de les cases sempre en treien alguna propina en espècie, a més de retallar la cua, que sempre demanaven i s’emportaven el pel més endurit de les cues, per vendre’l ves a saber a qui. Els gitanos del poble, formaven una única família, i eren molt apreciats per la gent, fins i tot al carrer de Monterols o del Cementiri Vell, se’n deia Carrer dels Gitanos.

   Finalment, no hem d’oblidar que per Sant Antoni, tot aquest bestiar feia la festa major i molts dels cavalls i algunes mules, carregaven genets improvisats, abillats amb barretina i faixa vermelles i camisa blanca, i es congregaven a la plaça esperant que el capellà els beneís i tot seguit els hi llençava una bandera, naturalment espanyola, que duia enganxat un paper amb els goigs del Sant, que regalaven els de ca la Canyes, segons va explicar Joan Vilaltella al pregó del 2010. Qui l’agafava apretava a córrer pels carrers del poble mentre els més agosarats el seguien. Alguns d’aquests eren els que un parell d’hores mes tard, corrien el cos de Sant Antoni.

   Cavalls per estirar el carro o l’arada que el dia de Sant Antoni competien amunt i avall pel camí dels Emprius entre la Tabacalera i la Creueta de Genovès primer i des de la Creu de la Beguda fins a la casilla de la via de baix, en tots dos camins, anant i tornant. Tant diferent al cos que hem vist enguany per Sant Antoni.