Aquests dies s’està parlant a bastament, de la gent que no pot pagar la factura dels consums elèctrics, i si s’ha de permetre una moratòria en el pagament sense que se’ls hi talli el subministrament, com diuen que fan en altres països d’Europa dels que, segons per a que, ens hi emmirallem. El govern de la Generalitat ja ha pres mesures al respecte, que passen per demostrar l’estat de necessitat i assumir el compromís de fer el pagament més endavant, si cal, de forma fraccionada.

   Passar fred és fotut, però molt més ho és el passar gana. Al marge dels ajuts regulats, com el que he esmentat, per part de l’administració o d’entitats privades com Càritas, o qualsevol de les altres ONG’s, la gent del carrer normal hi corrent, hi podem participar donant diners o aliments, ja sigui directament o mitjançant aquestes institucions que hi esmercen un gran esforç, com el Banc dels Aliments posem per cas. Però de la mateixa manera que lliurem unes ampolles d’oli o de llet, uns paquets d’arròs o de llegums, és més difícil donar una bombona de butà i ja del tot impossible, poder donar una senalla de quilovats.

   Això de passar fred, ara té molta importància, i no ho discuteixo, naturalment, tot i que no puc estar-me de recordar que, els de la meva generació (i no cal dir que totes les generacions anteriors) quan érem infants en vam passar de valent.

   Patíem fred al carrer i a les cases. A l’escola i a les societats, hi havia estufes de clofolla d’avellana, que si et tocava ser a la vora, be, però era impossible que escalfessin l’ambient, perquè entre altres motius, les portes i les finestres deixaven unes escletxes per on hi entrava un aire gèlid que ho feia molt difícil.

   Les úniques cases del poble calentes eren els forns de pa, allí si que si estava bé. Segurament que devien ser les úniques, tret d’alguna casa de benestants que potser tenien algunes estufes de clofolla o llenya. Els demés mortals, teníem a les cases una cuina econòmica o una vora de foc a terra o escalfa-panxes que en deien alguns, fet que contribuïa a que a l’hivern tota la família passés la vetlla junts al voltant del foc.

   Tret de la cuina on s’escalfava tot fent els menjars o l’habitacle on hi havia foc a terra, que podia estar cremant fora d’hores, la resta de les habitacions de les cases eren fredes, excepte que n’hi hagués alguna per on passava la fumera, i majoritàriament, molt fredes, i per això, per minorar l’efecte gelor, al posar-nos al llit, una mica abans si posava un frare escalfallits qui en tenia, o una bossa d’aigua calenta, o fins i tot, una rajola calenta embolcallada amb draps. En cas contrari entrar al llit era com posar-se en una nevera per moltes flassades que hi hagués.

   Durant el dia, especialment a les tardes que les dones solien cosir o fer mitja, es posaven als peus un braser, aprofitant les darreres brases de la cuina, tot disposant d’una reserva de carbó de collita pròpia, o comprat a cal Pàmies, i qui tenia hi tenia mà, aprofitant la carbonilla que llençaven els flequers al netejar el forn. Recordo haver vist a algú més necessitat, que es resseguia la via del tren recollint trossos de carbó que s’escolaven de les màquines de vapor. Algunes noies, improvisaven un braser en una llauna de sardines o de tonyina, a la que si havien fet una ansa de filferro, i que prenien a l’escola, posada enmig dels peus, alguna cosa feia, al menys, durant una estona.  

   Als hiverns doncs, en aquells anys de la nostra infància, passàvem fred de veritat, vestits amb unes robes que abrigaven el mínim, amb pantalons curts els nois i faldilles les nenes i amb peus, mans i orelles plens de perellons. I està clar que els grans, també, els homes menys perquè feien exercici al treballar, però a casa i al carrer, com tothom. Però, a l’hivern tocava passar fred i sabíem que l’any següent en tornaríem a passar, sense esperar que ningú ens vindria a resoldre aquest patiment natural.

   Espero que ningú em tingui per fatxenda, i afirmo que estic totalment d’acord en que s’ajudi als que passen fred a casa seva, que per això som a la societat del benestar. Abans, érem a la del malestar.