Al llibre Publicat justament fa poc, sobre el camp d’aviació de la Pineda, es deia que la seva mare havia sigut entrevistada, ja que el seu marit i pare de l’Esteve Benach era un dels antics propietaris dels terrenys que va ocupar el camp d’aviació. A l’Esteve, no li consta que sa mare, la Palmira, que viu amb ell i que ara té 94 anys fos entrevistada per l’autor del llibre, només s’ha assabentat que les seves nebodes de Salou n’hi van parlar. (1)

   L’Esteve recorda haver sentit dir que, el seu pare, quan va poder recuperar la seva finca al Prat tot i que el conjunt era una gran esplanada sense cap punt de referència, va poder identificar-la amb exactitud.

   Amb seguretat, que per aquesta finca, venia a tomb aquella cançoneta que li dedicàvem al canalla a l’Esteve, i que tot i cantar-la tot seguit, venia a resultar ser, com aquesta conversa:

-       Benach xic xac. D’on vens? 

-       Del Prat a collir carxofes.

-       Què son molt grosses?

-       Com el teu cap

Ningú recorda l’origen de la cantada. Ves a saber si ja venia d’una o dues generacions anteriors.

   Però no volia pas parlar d’això en relació a l’Esteve Benach, que sent com és, company de quinta, en trobem cada any, o al menys la majoria, a les excursions primaverals dels del 43. El que vull dir, per deixar-ne constància, és per   la llàntia del darrere i els aplics posats a les columnes, de l’ermita de la Mare de Déu de la Pineda, que va fer ell mateix i va regalar al santuari.

   Va ser una mena d’agraïment per haver-se’n sortit bé d’una greu malaltia que va patir de ben jove, casat feia poc i amb dues criatures de llençolets.

   La llàntia no és solament un estri de suport d’uns fanals que fan llum, és essencialment una obra d’art, o si es vol, d’artesania, força valuós, feta a base de milers i milers de cops de martell sobre el ferro calent, donats pel braç d’un ferrer, que rep l’embranzida del fons del seu cor.

   L’Esteve que va néixer i créixer a Vila-seca i ara viu a Montmeló, avui ja no té cap lligam físic que l’uneixi al poble, ni la casa, ni la terra. Això sí, hi té i manté els vincles familiars i dels amics, i les arrels, que per comptes d’endinsar-se a la terra per aferrar-s’hi, es giren cap al cel, en forma d’una llàntia penjada al Santuari de la Mare de Déu de la Pineda.

   Que el teu record perduri per molts anys.

 (1) Passat un temps, el senyor Pedro Otiña, m'ha dit que, efectivament, havia parlat amb la Palmira Ferré, i per això cal que, en honor a la veritat, en deixi constància.