Deia, que al poble no es podia gairebé comprar gens de roba, ni feta ni a tall de peça, i calia anar sempre a Reus o a Tarragona, més aviat a Reus. Ja deia que les modistes tenien mostraris que proveïdors, fins i tot de Barcelona, que encarregaven un cop triada la mostra i presa la mida de la clienta. N’eren una excepció el sastres, ja que la roba d’home com que quasi sempre era igual, els professionals es podien arriscar a tenir-ne estiba.

   De sastres a Vila-seca n’hi ha des de fa molts anys. Tinc un requetebesavi, en Josep Clavé Guardiola que a finals del segle XVIII, n’era d’aquest ofici. Del meu record, ho era el fill de donya Manuela, en Josep Tarragó, instal·lat al carrer del Bou.

   Tornant a la roba, he de reconèixer que el el gros de l’oferta a Vila-seca, eren els Xiquets de Valls, dos homes que havien estat barbers a la capital de l’Alt Camp i que van canviar el treball sedentari de rapar barbes i tallar cabells, pel més mogut d’anar pels pobles a vendre roba, tant confeccionada com a tall de peça.

   A Vila-seca venien de forma fixe els dijous, amb un camió de cabina vermella, que lluïa un castell de la Colla Vella, pintat a les portes. El camió tenia una caixa de fusta ben envernissada que feia goig de veure , de la que, quan plantaven la parada, primer a la plaça de l’Església i després a la Plaça de Voltes davant de ca Riera, en sortia un enorme taulell ple de rotlles de roba en peça, i peces de roba feta, de mides petites. Les mides més grans, normalment bates i davantals quedaven penjats a la part del darrere de les portes de la caixa del camió.

   Dels dos homes el més petit era fadrí i el més alt i gros era casat i tenia un únic fill, en Macià Capons, que jo havia tingut de company de curs a l’Institut de Valls. Quan va acabar els estudis es va dedicar a la venda de llibres a domicili, de l’editorial Salvat, i va morir molt jove d’un accident de trànsit. Aleshores els Xiquets de Valls, van deixar de vendre roba.

   Entre la variada oferta comercial dels vallencs, hi havien peces de roba que ara ja no existeixen, com les bruses masculines, invariablement d’un teixit ratllat blavós, i que jo ja només he vist portar a homes grans, diria que nascuts al segle XIX. A modo de disfressa, ara el porten els traginers mercenaris que fan els tres tombs pels pobles on els contracten, o els nois de l’Esbart quan ballen el tricoté. D’un aspecte de teixit semblant, però amb els colors invertits eren els panyos dels homes, uns calçotets de camall llarg fins els turmells, que mitjançant unes vetes quedaven arrapats al capdavall de les cames, i una altra veta, feia el mateix servei per cenyir-se’ls a la cintura. A l’estiu, els pagesos grans es treien els pantalons per a treballar i anaven només amb els panyos.

    A l’hivern, els homes grans també s’abrigaven amb el tapaboques, que venia a ser un entremig de bufanda i manta, amb un teixit talment com les mates i amb forma de bufanda o tovallola ben ampla. Una altra peça a la venda era la faixa, que ha perdurat molt més en el temps, fins i tot, avui encara hi ha algun pagès que en porta. Abans els pagesos en portaven gairebé tots i sempre negres, no com les vermelles o blaves que avui esdevenen folclòriques. Els pagesos, se les posaven tant per protegir-se del fred a l’hivern, com per preservar la ronyonada dels esforços propis de la feina. D’aquesta peça de roba, hi havia un venedor exprés, el faixero, que venia amb el tren i passava per carrers i places anunciant-se amb una veu potent tot cridant “el faixeroooo”. Tenia l’habilitat de portat penjades a l’esquena dues-centes faixes, ben cargolades, embolcallades amb un mocador de fardell o de fardo com en dèiem nosaltres, que també, és una peça de roba quadrada, teixida en forma de quadrícula entre gris i marró, que ha quedat arraconada per sempre més.

   Aquests van ser els precursors del mercadillu, que en memòria dels Xiquets de Valls es munta cada dijous a redós del mercat.