Durant la nostra infància a Vila-seca, val a dir, que la majoria dels dies eren iguals que l’anterior i que el següent. De tant en tant, algú trencava aquesta monotonia, com ho feia el drapaire, o els drapaires, ja que en solien venir un parell o tres.

   Els drapaires, passaven amb un carro vell i atrotinat, sempre amb entoldat, tot anant recorrent els carrers del poble, anunciant a viva veu la seva presència, i passaven, perquè hi havia mercaderia per a vendre’ls, que bàsicament eren draps, cartrons i ampolles de xampany, quan del xampany encara se’n podia dir així i no pas cava, perquè els productors poguessin tenir subvenció dels mercat comú.

   A les cases, hi havia roba, tant de vestits molt envellits i  excessivament gastats per anys i anys d’ús, com retalls dels sobrants de les peces que es feien a casa, un cop reservats suficients trossos per apedaçar tot el que era possible, quan arribava el moment del desgast. Quan en feien lliurament les dones regatejaven, fent esment a la qualitat de la roba de la que se’n desempallegaven, però el drapaire els hi deia que a ell li pagaven el mateix per una capsana bruta i gastada que per un vestit de setí.

   De cartró, gairebé només en tenien a les botigues i no era gaire normal trobar-ne a les cases, i si alguna capsa s’arreplegava, sovint s’emprava per a guardar-hi coses. El paper d’embolcall era tant minso que amb prou feines n’hi havia per encendre el foc. El paper més abundant venia a ser el dels diaris però al poble n’arribaven pocs, quasi sempre als cafès i també en alguna botiga que l’empraven per embolicar la mercaderia, per això, tirava més La Vanguardia que tenia molts més fulls que el Diario Español.

   A vegades, els drapaires també s’emportaven el ferro vell, tot i que era una mercaderia molt escadussera, ja que els ferrers del poble ja en reciclaven una bona part, com per exemple ajuntant dues relles gastades i mil cop llussiades, però en canvi era molt difícil de reciclar les cadenes amb les baules gastades, que es podien vendre al drapaire.

   Una altra mercaderia especial, eren les pells de conill, que tenien una utilitat per a la indústria pelletera a manca de guineus, xinxilles o altre bestiar més adient. A les cases, les dones posaven a assecar a sol i serena, les pells dels conills domèstics, ja que els de cacera no els volien perquè tenien la pell malmesa per les perdigonades. Quan estaven prou eixutes, ja eren vendibles als drapaires, sempre que no s’haguèssin arnat. Per cert que venia un home que es dedicava exclusivament a les pells de conill, i que amb una veu potent, cridava: Hi han pells de conill, dones?

   D’entre els drapaires que venien pel poble, quasi tots des de Reus, en destacava el Pepito, que venia de Tarragona i al revés que la resta, era jove, i tenia una altra particularitat, que durant la temporada d’hivern, per comptes de pagar amb cèntims, la mercaderia que comprava, ho feia amb taronges.

   Els drapaires van ser una avançats al seu temps amb això del reciclatge de les deixalles.