Els nascuts al poble, que ara som una minoria absoluta, vam créixer imbuïts en el costum de saludar a tothom qui ens creuàvem al passar pels carrers. Passi-ho bé, adéu-siau, bon dia, bona nit, apa, vaja, ... o qualsevol altra dita a l’ús, que era habitual, repetir tants cops com persones ens trobàvem. No solament ho fèiem per compromís, quan ens topàvem de cara amb la persona saludada, sinó que sovint donàvem el crit a les persones que trafiquejaven a dins les entrades de les cases.

   Per això, era normal que, quan algú no practicava aquesta norma, se’l titllava de mustinot, o de “murri”, que a Vila-seca li donem un significat distint que a la resta de Catalunya, per a nosaltres murri volia dir malcarat o antipàtic. Altrament si veiem algú que es creuava amb un altre sense saludar-se, donàvem per fet que les famílies “no es feien”, es a dir que estaven enemistades o clarament barallades.

   A vegades les salutacions esdevenien múltiples, i això era quan feia bon temps i a manca d’altres entreteniments o feina per fer, la gent solia baixar al carrer a prendre la fresca, cosa que es solia fer en companyia dels veïns, aleshores quan algú passava per la vora, sovint no es limitava a l’estricte salutació sinó que aprofitaven per fer algun comentari, com a mínim del temps, i es que baixar a prendre la fresca suposava també distreure’s amb la gent que anava passant pel carrer, i retallar-lo quan ja havia fet via.

  Al carrer del Carril hi havia un frescaire de pinyó fix, que tot i ser alt i gros, seia en una cadira petiteta, era el Pep Fèlix, de qui tres o quatre generacions de canalla, van ser increpats amb l’acusació d’haver-li trencat la pota del gos, i que ho diria al pare. De moment a la canalla els sobtava, però quan al llarg del temps ja ho havia sentit una dotzena de vegades, optava o bé per admetre l’acusació o per passar de llarg, però sempre amb bon rotllo. Estic segur que tots els que avui tenim més de seixanta anys, recordem amb afecte al Pep Fèlix i el seu gos.

   El cas és, que abans, passar pel carrer, venia a ser un acte social esporàdic i espontani, tot el contrari del que passa als nostres dies, en que pots travessar el poble de cap a cap, sense trobar-te cap conegut a qui saludar, i si en trobes algun, t’agafen ganes de preguntar-li per la pota del gos o pel viatge de l’Imserso, el cas és dir-li quelcom per no sentir-te com un foraster al teu poble.

   Per això temps enrere vaig voler fer una prova durant uns quants dies, que consistia en saludar a tothom amb qui em creuava pel carrer, grans o menuts, clars o foscos, homes o dones.

   Vista l’experiència, val a dir que, de moment, ningú s’ho prenia malament per molt estrafolari els hi resultés, i en general, uns responien i d’altres no.  El col·lectiu de les dones que porten mocadors al cap i molta canalla, no responen i tot seguit els nen li diu a s’ha mare que aquell home li ha dit alguna cosa, però com que no els entenc... Els negres, que sempre son joves i quasi mai porten mainada, solen respondre alguna cosa que no comprenc i, sobretot riuen. Els i les, que intueixo que son dels països de l’est, no en fan ni cas ni cabal, en canvi els que tenen aspecte de ser sud-americans, sempre responen. A vegades et creues amb personal del país, que segurament no son del poble i deuen ser-hi transitòriament per raons de feina i aquests, normalment no et fan cas, algú et torna la salutació i deu pensar que, aquest home m’ha pres per altre. Finalment, els que tenen tot l’aspecte de que viuen al poble, reaccionen diferent segons l’edat: els vells i la canalla, et responen, els que estan en edat de treballar, com si diguéssim, reaccionen de ben diferent forma segons si parlen amb el mòbil o no, que no entenc com ens ho podíem fer anys enrere sense aquest maleït estri, però en general només responen una petita part, al revés del que fan la jovenalla en edat de l’ESO, BUP o PF, que invariablement t’ignoren.

   Aquest deu ser el peatge de viure en una ciutat, que diuen ara les autoritats. Jo segueixo enyorant el poble.