Joan Clave Morell

   Avui, han enterrat l’Anton Clavé Aguiló, també conegut al poble, per la gent que hi ha nascut, com Anton de la veu, degut a la seva potent veu de baix. Casat amb l’Antonieta Poblet, tenia 97 anys, i darrerament vivien tots dos a la Residència. Havia sigut pagès tota la vida i va ser dels darrers en emprar el tradicional carro i mula. Caminava amb un cert balandreig degut a una ferida rebuda durant la guerra.

   L’Anton era especialment conegut per tothom, precisament com a cantant. El recordo com a membre del cor parroquial, amb Josep Forasté, Felip Vidiella, Magda Aragonès, Maria Vidiella i Maria del Carme Pujals, al voltant de l’harmònium que tocava el mestre Josep Devesa amb l’ajut de Josep Malapeira que en feia anar els pedals, ja que al senyor Devesa li mancava una cama. Avui, al seu funeral, just al costat d’on es posava el cor, uns joves han cantat en honor seu.

   També es va incorporar al Cor La Unió en el que, a més de cantar, en va ser secretari quan l’any 1946 va renéixer, per una curta volada. Un nebot seu ha recordat, com havia fet senyera de la lletra del Salut cantors, que tantes vegades havia cantat.

   Fou un puntal de les representacions de sarsuela que es van fer durant una colla d’anys al Centre Catòlic, amb interpretacions magistrals com a baix, tant fent l’avi Castellet a Cançó d’amor i de guerra, com a El huesped del Sevillano, La rosa del azafrán, La dolorosa,  i moltes altres.

   Alhora,  damunt del mateix escenari va fer memorables actuacions teatrals. Sense dubte que ha estat el millor “dimoni gros” dels Pastorets, de tots els temps, o en altres obres clàssiques del teatre català com El ferrer de tall.

   En el seu pas per la vida a Vila-seca, l’Anton Clavé hi ha deixat una forta petjada, i per això, seguirà viu en el record.

   D’un temps ençà, s’ha fet costum per part d’alguna gent, no pas massa, fer-se l’arbre genealògic, en alguns cassos, els nois joves fent-ho com treball de classe, d’altres per pura curiositat, per allò d’esbrinar qui eren els nostres ancestres o bé perquè en determinats indrets d’internet, hi han ofertes per a fer-ne la cerca, per una mòdica quantitat de diners.

   Potser ara ens trobem en un punt d’inflexió, en que el sistema tradicional fins ara, d’estructuració dels noms i cognoms, es pot canviar, no solament l’ordre, posant primer el matern i després el patern, sinó que es poden posar cognoms diferents als del pare o la mare, trencant el sistema establert des que al casar-se, les dones conservaven el seu cognom de fadrina, en contraposició de la norma de posar-se-li el cognom del marit en clau femenina. Això de canviar l’ordre dels cognoms, abans només es podia fer en cassos excepcionals com ho va fer en Francisco Franco Martínez-Bordiu.

   També s’ha regularitzat l’ús de cognoms del que ara en diem famílies monoparentals, que en castellà es posava el nom d’Expósito quan no es coneixia un dels cognoms paterns o en català, que hi havia el costum de posar al lloc del cognom desconegut, el nom del sant del dia del naixement de la criatura.

   Un altre canvi introduït des de fa pocs anys, és el de modificar el cognom mal escrit substituint-lo per la grafia gramaticalment correcte, fins i tot hi ha un servei d’assessorament al respecte, per part de la Generalitat. És el cas del meu primer cognom, ja que l’esmentat servei públic, em recomanaria, canviar-me’l per Claver, cosa que alguns han fet, entès aquest cognom com un nom d’ofici, i per tant d’origen jueu.

   Al respecte, jo tinc els meus dubtes, atès que “Clavé” així com sona i escric, és també el nom d’una petita vila del centre de França, arrelada molts segles enrere i des de sempre escrit així. Ves a saber doncs quin és l’origen, ja que molts cognoms coincideixen en topónims geogràfics i en concret en noms de poblacions. Morell, per exemple.

   No podem doncs fer massa cas de la grafia que trobem en els cognoms ja que fins fa ben poc, el registre civil i sobretot l’eclesiàstic era escrit a mà, i per tant l’escrivent que a vegades ho feia en català i d’altres en castellà, ho escrivia segons la fonètica del declarant i si el contrastava amb els registres de pares, potser feia la pertinent correcció o potser no. Així ens podem trobar cassos tant curiosos, com els d’una família que conec, de Masllorenç, que de quatre germans nascuts entre els anys 1910 i 1920, un té el cognom de “Janer”, els segon “Jener”, el tercer “Gené” i el quart “Gener”.

   Vaig començar a fer el meu arbre genealògic fa uns cinquanta anys als llibres de l’arxiu parroquial, i com que era molt farregós, em vaig limitar a fer un seguiment, dels cognoms Clavé i Morell, fins que vaig poder, és a dir, fins arribar al registre del primer requetebesavi que havia arribat a Vila-seca, i que casualment, en els dos cassos havia estat poc després de la guerra dels Segadors.

   Tenia interès en completar-lo, dins del que fos possible, i per això, ara que es van digitalitzant els arxius parroquials de l’arquebisbat de Tarragona, és molt més fàcil, ja que es poden anar consultant els llibres des de casa estant. Per això he començat a omplir els buits, tot i que serà  difícil, o com a mínim molt enrevessat.