Diumenge passat a les vuit del vespre, vaig travessar més de mig poble pels carrers del cas antic, i en els deu o dotze minuts que hi vaig emprar, només em vaig creuar amb tres o quatre persones i per descomptat, cap de coneguda. Això sol ser propi de cada diumenge al llarg de moltes hores del dia, i també dels dissabtes, bàsicament a les tardes.

    Al inaugurar-se la darrera fase de l’arranjament del casc antic, la passada Festa Major, el nostre Alcalde, ens parlava de la revitalització d’aquest nucli històric del poble, que dit ho sigui de passada, ha estat una feina molt ben feta, i també feia esment a la nova embranzida del comerç que si troba ubicat.

Segurament que devem transitar pels carrers en horaris diferents, ja que tret de les hores en que entren i surten la canalla de les escoles i el temps que son a dins, els carrer son quasi buits de gent i el comerç, més aviat va de cara avall.

   En tot cas, segons la meva personal visió, la gent que va pels carrers, només transita, no passeja. Passejar pels carrers, abans era, quelcom habitual en els nostres pobles i ciutats, potser més als pobles, on hi havia menys distraccions. En aquest sentit, no puc deixar de pensar en com es passejava a Valls fa cinquanta anys, on, entre el Pati i el carrer de la Cort, hi havia tanta gent passejant els diumenges a la tarda que no hi cabia ningú més. Fa uns anys a la veïna ciutat de Reus, que son comerciants de mena, ja volgueren conjugar aquest afany, amb aquella crida promocional: Reus, l’art de comprar tot passejant.

   Anys enrere a Vila-seca es passejava bastant pels carrers, especialment els diumenges, però també una mica els dies entre-setmana als vespres. He sentit explicar que es passejava per tot el que era la general, carrer de la Font, plaça de l’Església, carrer Major i carrer del Carril, segurament perquè era l’únic espai del poble enquitranat, és a dir, sense pols uns dies i sense fang els demés. També hi ha qui diu que a manca de millors distraccions, anar a veure passar el tren, n’era una de suficient per a que grans i menuts anessin fent el trajecte, amb calma i tranquil·litat ja que no hi havien de pujar, és a dir, tot passejant. A més a més en aquest recorregut si trobaven les tres societats i els cafès que eren també llocs de trobada tant els dies festius com els vespres.

   Fins l’any 1950, aquest passeig s’havia de compartir amb el trànsit de la general, el que volia dir que, de tant en tant. Els passejants s’havien d’arrambar a les vores per deixar passar cotxes i camions cada dos per tres. Però des que es va fer la Carretera Nova, la cosa va canviar i es va poder passejar amb molta més tranquil·litat.

   I encara més, es varen obrir nous espais per a passejar, primer els dos extrems del poble, que tot i quedar allunyats del centre, estaven enquitranats i tenien l’ombra de plataners centenaris, i després, la carretera de l’Hort del Pep, avui carrer Galzeran de Pinós i quan s’anava fent es coneixia amb el llenguatge administratiu de “rampa unión”, suposo que perquè enllaçava la carretera nova amb la part de dalt del poble, com si diguéssim a l’antiga Vila-seca de Solcina.

   Curiosament, l’únic tros de carrer que al poble en diem “el Passeig”, al costat de l’església, per allí no hi passejava mai ningú, o al menys del meu record. Potser per no escampar la boira pel damunt del que havia estat el cementiri del poble, ves a saber.