Avui que això s’acaba i veient justament al darrera prova, que ha sigut el pentatló modern femení, he vist com la guanyadora i per tant medalla d’or, una noia lituana, quan la megafonia feia sonar l’himne de la seva nació, ella anava movent els llavis, és a dir que en coneixia la lletra i, si la sabia, vol dir que tenia música i lletra.

   De tota la corrua de guanyadors, a d’altres també he vist com semblava que seguien amb el moviment bucal la lletra del seu himne. Altres no ho feien, be perquè no se’l sabien o bé perquè el seu cant nacional, no te lletra com és el cas d’Espanya. No es cas de moure els llavis tot remugant: xin, taxin, taxin taxin... i pensant amb els elefants de Botsuana.

   Quan els catalans anem als Jocs Olímpics, els guanyadors que se’l sàpiguen, podran anar movent els llavis, tot donant un bon cop de falç, després de fer un tomb a la pista, amb la senyera per bufanda, o potser amb l’estelada.

    Alguns dels guanyadors, en acabar, es posen de genolls a terra besant el tartan de la pista, com feia Joan Pau II al quitrà dels aeroports. Per cert, que molts més del que percentualment els correspondria, es senyen, que és com solem dir-ne de fer el senyal de la Creu. D’altres fan com en Messi, assenyalen cap amunt amb els dits, potser recordant-nos que avui encara es poden veure les llàgrimes de Sant Llorenç, o potser dediquen el triomf al Curiosity, o més aviat perquè es recorden d’algú que van estimar i creuen que és per allí dalt. Em va emocionar veure els plors del guanyador d’una cursa, que era negre i jove, però semblava molt més gran.

   No és que hagi passat gaires hores veient les proves, però n’he tret una conclusió: m’agradaria anar a Londres alguna vegada.