Aquests expressió, segurament poc correcte, era la que s’emprava anys enrere, quan una part o tota una família, es passaven uns temporada vivint en una caseta del terme. Això solia ser als estius, no solament perquè els habitacles generalment eren inadequats per l’hivern, sinó que normalment ens quedàvem al tros, per aprofitar més el temps, o mes ben dit, per treballar més hores, altrament dit, sirgar de sol a sol, i mai tan ben dit.

   Les casetes eren les edificacions escampades pel terme, més aviat a les zones dels regadius, tot i que als secans, també n’hi havien, però sent com és imprescindible l’aigua per viure,  aquesta, naturalment es troba als regadius, i moltes vegades a la vora de la caseta hi havia un pou i això volia dir que ben a prop hi havia una bassa, o en el cas de que el proveïment de l’aigua era d’una mina, al costat de la caseta hi havia com a mínim un safareig, per tenir aigua embassada per a totes les necessitats, a més de les de boca, la qual es resolia amb els càntirs, baldes i ferrades traginades des del raig de la mina, que no era gaire lluny.

   De casetes n’hi havien de tota mena, per no parlar dels masos que al menys a Vila-seca es consideraven com tals, les edificacions molt més grans i amb unes característiques constructives de major qualitat. Dic això referit a Vila-seca perquè en altres pobles, com a Riudoms per exemple, en diuen masos a totes les casetes per petites que siguin.

   La majoria de les casetes no estaven fetes expressament per a ser habitades, sinó més aviat per a deixar-hi eines de treball, sacs d’adob, caixes, etc., tot i així a moltes hi havia un foc a terra, per escalfar-se a l’hivern o per assecar-se la roba en els dies de pluja, per això moltes de les casetes només tenien una planta baixa i el terra solia tenir un paviment molt rústec, i a vegades, sense paviment.

   A les casetes, hi feien cap tots els mobles i andròmines vells de les cases, sovint després de passar un temps a les golfes. A les casetes hi passaven un altre temporada i al final, quan ja només feien nosa, es cremaven. Als anys difícils de la postguerra que vaig conèixer, i segurament, abans encara més, no es llençava mai res, tot es guardava per si de cas.

   Com que aleshores teníem l’hàbit d’emprar els fogons fins i tot per fer l’esmorzar, a les casetes sempre n’hi havia uns a la part de fora, normalment sota un rafal, i com que a l’estiu tota cuca viu, es cuinava i menjava a fora, i a dins, només s’hi habitava els dies de pluja o de ventades molt fortes, que per cert a l’estiu no n’eren pròpies.

    A l’interior si habilitava un racó o en algunes casetes hi havia un altell, que es convertia en dormitori, habitualment comú de tots els estiuejants, o en el millor dels casos, amb separacions fetes amb borrasses que suplien els envans. El jaç era de palla o de fulles de panotxa de moresc embolcallades formant un matalàs que es situava a terra, a sobre d’un somier desballestat que grinyolava amb els mínims moviments, o excepcionalment, muntat sobre el llit dels besavis que s’havia tret de casa.

   L’enllumenat, per dir-ho d’alguna manera, estava basat en els llums d’oli, més concretament el llum de ganxo, perquè el llum de carburo, ja era un luxe. Els de petroli, semblants als llums d’oli, és a dir, amb un ble passat per un forat al tap d’una ampolla amb petroli feien massa pudor, i els coneguts com “petromax” com feien servir els pescadors de sardina a les barques, eren un luxe i a vegades quan hi havia algun esdeveniment amb molta gent a sopar es procurava fer-se’n amb un, per enllumenat tota la concurrència.

   Les estades a les casetes, podien ser de llarga durada, és a dir un parell de mesos com a mínim, o bé, de períodes mes curts, encara que repetits al llarg de l’estiu, només per a cobrir les puntes de major necessitat de feina, ja fos per les collites de fruites i verdures o al temps de plegar avellanes. Tant en un com altre cas, s’havien de fer viatges amb el carro al poble per a portar-hi la collita, al comerciant o a la casa segons s’esqueia i retornar a la caseta amb els aliments que s’havien de comprar, que solien ser, grans quantitats de pa i unes miquetes de tall.

   A les famílies pageses aquest estiueig a les casetes satisfeia de forma diferent segons els seus membres: a la gent gran se’ls feia feixuc, als que portaven el pes de la feina, ho acceptaven per poder-ne fer més, a la canalla els hi agradava però se’ls feia llarg i els joves s’escapaven molts vespres i especialment els caps de setmana per veure els amigatxos i guaitar a la noia que tenien filada.

   En tot cas, aquesta era una part de la vida del pagès.