Per començar he de dir, que no aniré mai als “toros”, ni recomanaré a ningú que hi vagi. També estic en contra que les places de “toros” siguin de titularitat pública. De fet, només sé que la de Tarragona, és de la Diputació, però molt em temo, que moltes altres també son propietat d’algun ens comunal. Les curses de braus no son cap activitat d’interès social perquè hagin de fer-se en edificis públics.

    Ara bé, això de prohibir per llei ... son figues d’un altre paner. Un dels eslògans més rellevants del maig del 68, fou aquell de “prohibit prohibir”, que jo me’l vaig fer meu i encara el mantinc.

    Aquests dies, els debats sobre el si o el no dels “toros” s’han centrat especialment en dues vessants: la dels que consideren que s’ataca la dignitat de l’animal fent-lo patir per acabar matant-lo, i l’altra referida a la identitat nacional de la festa.

    Segurament que molts dels que defensen que els “toros” no haurien de patir, deuen menjar ous o els seus derivats. Saben com viuen les gallines ponedores a les bateries? Això sí, després de passar-se un any i mig pràcticament immobilitzades, menjant, cagant i ponent, tenen la sort de que son electrocutades i així no pateixen gens per morir.

    Es clar que una cosa és fer-ne un espectacle i un altra és ignorar-ho pel desconeixement de la ramaderia avícola. De totes maneres per cada “toro” que mor a la plaça, son molts milers de gallinetes que possiblement “diuen” prou al seu engabiament opressiu.

   Pel que fa a la identitat nacional, adduint que les “corridas de toros” formen part de la cultura popular d’una altra nació que no és la nostra, certament deu ser així, però crec que és poc preocupant. Al cap i a la fi, als “toros” hi van quatre gats, i en canvi altres elements que assetgen de valent les nostres tradicions com el “Halloven” o el “Pare Noël” agafen molta volada i de cada cop més.

   En el tractament parlamentari d’aquesta iniciativa popular, ha entrat en joc un “modus operandi” totalment inusual, que a molts ens costa entendre. La votació en secret, és una via que creia reservada a afers molt transcendents o que podessin afectar a la honorabilitat d’alguna persona.

   Crec que ho han fet així, perquè els dos principals partits, que van donar “llibertat de vot” als seus parlamentaris confrares, no tenen clara una postura sobre aquest afer. I si no tenen definida cap posició al respecte, deu ser perquè l’assumpte no és gaire important. I si no té massa importància, no calia haver-li donat cabuda a la via parlamentària, que segurament al Parlament hi ha prou temes que tenen una importància real.