Per començar he de dir, que no aniré mai als “toros”, ni recomanaré a ningú que hi vagi. També estic en contra que les places de “toros” siguin de titularitat pública. De fet, només sé que la de Tarragona, és de la Diputació, però molt em temo, que moltes altres també son propietat d’algun ens comunal. Les curses de braus no son cap activitat d’interès social perquè hagin de fer-se en edificis públics.

    Ara bé, això de prohibir per llei ... son figues d’un altre paner. Un dels eslògans més rellevants del maig del 68, fou aquell de “prohibit prohibir”, que jo me’l vaig fer meu i encara el mantinc.

    Aquests dies, els debats sobre el si o el no dels “toros” s’han centrat especialment en dues vessants: la dels que consideren que s’ataca la dignitat de l’animal fent-lo patir per acabar matant-lo, i l’altra referida a la identitat nacional de la festa.

    Segurament que molts dels que defensen que els “toros” no haurien de patir, deuen menjar ous o els seus derivats. Saben com viuen les gallines ponedores a les bateries? Això sí, després de passar-se un any i mig pràcticament immobilitzades, menjant, cagant i ponent, tenen la sort de que son electrocutades i així no pateixen gens per morir.

    Es clar que una cosa és fer-ne un espectacle i un altra és ignorar-ho pel desconeixement de la ramaderia avícola. De totes maneres per cada “toro” que mor a la plaça, son molts milers de gallinetes que possiblement “diuen” prou al seu engabiament opressiu.

   Pel que fa a la identitat nacional, adduint que les “corridas de toros” formen part de la cultura popular d’una altra nació que no és la nostra, certament deu ser així, però crec que és poc preocupant. Al cap i a la fi, als “toros” hi van quatre gats, i en canvi altres elements que assetgen de valent les nostres tradicions com el “Halloven” o el “Pare Noël” agafen molta volada i de cada cop més.

   En el tractament parlamentari d’aquesta iniciativa popular, ha entrat en joc un “modus operandi” totalment inusual, que a molts ens costa entendre. La votació en secret, és una via que creia reservada a afers molt transcendents o que podessin afectar a la honorabilitat d’alguna persona.

   Crec que ho han fet així, perquè els dos principals partits, que van donar “llibertat de vot” als seus parlamentaris confrares, no tenen clara una postura sobre aquest afer. I si no tenen definida cap posició al respecte, deu ser perquè l’assumpte no és gaire important. I si no té massa importància, no calia haver-li donat cabuda a la via parlamentària, que segurament al Parlament hi ha prou temes que tenen una importància real.  

 


 

 

    El proper diumenge a més de la Marató de TV3, es celebraran en moltes poblacions catalanes referèndums per l’autodeterminació. A Vila-seca no en fem, de moment. Si en fessin, jo aniria a votar, i fins i tot, també estaria disposat a col·laborar-hi en la seva organització.

   En general, hi crec totalment en totes les coses que es puguin resoldre a les urnes, i em costa entendre que sent com és una de les màximes expressions de l’exercici de la democràcia, hi hagi gent que no ho vegi així. Segurament els detractors deuen pensar que no serveix per a res, o que no es compleixen els requisits mínims que puguin garantir l’exercici lliure de la consulta.

    Per descomptat que els resultats obtinguts, no son vinculants. De fet tampoc ho son altres referèndums, com el de l’OTAN, posem per cas. En tot cas, no crec que ningú compti en declarar la independència de Catalunya l’endemà de la consulta, encara que surti el SI de forma majoritària.

    Està clar que l’organització ha de garantir que tothom hi pugui dir la seva, tant els que demanin el SI com els que optin pel contrari. Evidentment és condició imprescindible per a la seva validesa.

    Segurament que hi ha altres elements que s’esmenten al seu entorn que son discutibles, com ho son el vot del menors de 18 anys o el dels immigrants. Crec que si han de tenir un cert grau de credibilitat, s’han de semblar com més millor a les regles de joc que estableix la legalitat vigent a l’entorn on es celebra.

    Després, de la participació i dels resultats, ja en trauran conclusions, cadascú segons la posició en que es troba, i possiblement no variarà gaire de la que tenien abans. En tot cas, val la pena.   

 


 

 

    Si veiessin els nostres avis com queden les oliveres després de la collita d’avui, se’n farien creus. Em refereixo a les olives que queden per terra i sovint també dalt de l’arbre. Si ho comparem amb com quedaven només cinquanta anys enrere, la diferència és abismal, doncs llavors no quedava una oliva ni a terra ni a dalt.

    De fet, anar a l’oliva aleshores, volia dir passar-se més temps plegant les olives de terra que munyint les de l’arbre, que calia separar-les, de manera que, al portar-les al trull del Sindicat ja es pesaven a banda les de terra i les de dalt. No diguem res de la qualitat de l’oli que sortia de les olives de terra, que a vegades tenia més proteïna que greix.

    A les cartilles de l’olivaire del Sindicat, s’anaven separant les aportacions de dalt i de terra per quinzenes, i és que cada quinze dies es feia una avaluació d’oli obtingut en relació a les olives premsades, i així sortia un rendiment cada dues setmanes i d’acord amb aquest es pagava al soci.

   Recordo que l’any 1956, l’any del fred, hi hagué una collita excepcional. Fora d’unes quantes antares que resultaren afectades per la gelada, la resta tingueren molt bona collita, suposo que perquè la gelada del febrer va matar moltes de les formes hivernants dels insectes que parasitaven l’olivera i les olives.

    Tant fou així, que molts dels pagesos del poble van haver de raure a demanar que tornessin els “veremadors” del Mas de Barberans, o altre poble del Montsià o del Matarranya que solien venir a plegar avellanes, i no que sé perquè, els hi dèiem “veremadors”. Potser perquè quan acabaven amb la collita de l’avellana al nostre poble se n’anaven a veremar als pobles de l’Alt Camp o del Penedès.

   El cas és que la gent d’aquelles comarques que també solien tenir collita d’olives, les plegaven més tard. I com que eren especialistes en plegar les olives de terra, es posaven una mena d’ungles de llauna que els hi permetia a més de no fer-se malbé les seves, tenir una mà més gran i per tant fer més feina.

    L’altre canvi radical, és molt més recent, i es l’estalvi de l’ús d’aquell aparell tant enutjós que era el porgador, no per l’andròmina en si mateixa, sinó perquè quan arribaves del tros, fosc i cansat, havies de descarregar el carro posar-te a porgar les olives per treure’ls les fulles i branquillons, tornar a ensacar, carregar i ... cap al trull. Era un no acabar.

    Ara potser és més pesada la feina, sobretot si fas anar les perxes amb els sacsadors, però com que es va més de pressa, pleguem més aviat i ... en paus.  

 


 

 

    Les rostes que es solen fer a les “festes de l’oli” son de setrill, no les autèntiques que es feien als trulls quan n’hi havia, i a Vila-seca n’hi havia uns quants. Al contrari del que passava amb els cellers, que gairebé tothom portava la verema al “Sindicat”, les olives es repartien entre l’ens cooperatiu i la mitja dotzena de trulls particulars que hi havia escampats pel poble.

    Està clar que això era habitual, perquè molts dels pagesos que collien olives, per comptes de vendre-les, solien anar al trull a fer “peus” per a quedar-se l’oli que rajava pel consum propi i dels familiars que no en tenien.

    Així que al vespre mentre s’estava a l’aguait que les premses anessin aixafant la pasta de l’oliva molta i batuda, posada als cofins, i per fer més curta l’espera es feien i menjaven les rostes, torrant aquelles immenses llesques de pa al caliu de les brases dels fogons de la batedora, i després submergint-les a l’oli que hi havia a les bassetes de decantació.

    Segurament era de les poques vegades que assaboríem aquell oli nou, amb gust d’oliva, afruitat, que en diuen ara, com si fos una qualitat més, i que de fet ho és.

    No cal dir el galdosos que ens posàvem amb l’oli que ens anava regalimant per les barres, entremig dels dits cap els colzes, fins que feia cap als pantalons, que ja venien xops d’oli del tros, i per tant només tenien una sola taca que tenia la mateixa mida que tota la roba dels pantalons.

    Així que  l’oli nou, havia fet cap a les bassetes, per guanyar temps s’anava recollint amb aquella mena de cassons amples i de poca fondària, posant-lo a les safres per a traginar-lo cap a casa a les gerres que hi havia plantades al celler, i que el més habitual era que havia de durar al menys un parell d’anys.

    Tot això de les rostes es va acabar quan va arribar l’oli de màquina, que va ser la manera de nomenar-lo el de les primeres collites molturades amb les Pieralisi, aviat en farà 30 anys.

    Quan l’any 1981, la junta de la Cooperativa va decidir canviar el sistema tradicional d’extracció de l’oli pel modern, hi hagué una forta oposició, en part, perquè calia fer una derrama pel sufragar la inversió, però que alguns fins i tot defensaven que l’oli era poc natural i de mala qualitat. Un cert nombre de socis de moment no hi volgueren prendre part, però poc a poc, tornaren a la cleda, tot i que encara avui n’hi ha alguns que encara porten les olives al comerç particular.

    En tot cas, s’ha de dir que l’oli de màquina de la nostra Cooperativa ha estat premiat fins i tot a nivell internacional, cosa que no havia passat amb l’obtingut amb el sistema tradicional. Una altra cosa serà que el puguem vendre tot i a bon preu.