Amb motiu del cinquantenari, la societat ha editat un “llibre” en el que es fa un repàs del que s’ha fet durant aquest darrer mig segle. La crònica la signa en Josep Torredemé, que deu ser el soci més antic, no pas el més vell, i fa una detallada relació dels difícils començaments de l’entitat, que com ja he dit abans, no hauria d’haver nascut mai.

    Del seu contingut en destacaria unes quantes coses a afegir al que ja he escrit abans. Per començar, posar en evidència que els fundadors de la societat, es varen veure obligats a posar-li els cognoms de “Educación Y Descanso” de manera que la junta general fundacional, va haver de ser presidida pel Camarada Delegado Provincial de Sindicatos i el Camarada Vice-Secretario de Obras Sindicales, tot i que ja érem a finals de l’any 1962, l’any següent al dels “25 años de paz”, és a dir, en plena democràcia orgànica.

   Pel que fa a les festes, han passat per la sala del cine-teatre-ball des de “Los cinco latinos” i les orquestres més afamades del país, fins arribar als coneguts com “home-orquestra” del sopar del cinquantenari.

    També s’ha passat de fer, les millors carretel·les de Sant Antoni els anys vuitanta, a no fer-ne. Així com les escadusseres participacions a les rues carnavaleres.   Del teatre, s’explica com, amb la representació de “Terra baixa” el 1983 es va retre homenatge a aquells que la van representar el dia de Nadal de l’any 1959 amb Ramón de l’Ateneu –ves per on- fent de Manelic als 67 anys. A més a més, va ser esquer per la creació del grup teatral “El Coverol” que va fer diferents representacions, crec que fins el 1996, que va escenificar “Un fanàtic del Barça”. 

    El cinema convencional, va fer figa com a les altres tres societats. Uns anys més tard, el 1995 es volgué reactivar l’activitat mitjançant un conveni amb l’Ajuntament, que va aportar un milió i mig per fer-ho possible, començant per posar la sala d’acord amb la normativa legal vigent. Va durar un any i mig aproximadament, suposo que amb assistències mínimes. Recordo haver anat a veure la pel·lícula “Faustino el asesino de la 3ª edad” i a la sala hi érem en Jacint i jo, el regidor Andres Faro i el president de Las Vegas, Salvador Martí. Ja varem veure que amb aquesta assistència la cosa no podia durar.

    Per molt que es pugui dir que, «mai com ara», que és una opinió molt respectable, hem de reconèixer que la realitat és la que és, a Las Vegas i a les altres societats. Només cal veure, que segons el llistat de socis actual, sumen un total de 92, quan n’havien estat més de 300, anys enrere, i d’aquests 92 la immensa majoria han fet com la societat, ja tenen més de 50 anys.

    Tant de bo que la celebració esperoni la revitalització de l’entitat, de veritat que me n’alegraré molt.