Ara que s’ha mort el Michael Jackson, conegut com el rei del pop, em criden l’atenció un parell de coses, entre moltes altres. Per un costat la notícia, que ha tingut un tractament informatiu a tots els nivells, com si es tractés del papa de Roma o del president dels Estats Units, per dir dos personatges que, tanmateix com el finat, serien capaços d’omplir el camp del Barça si vinguessin, posem per cas a Barcelona. És clar, que jo no hi aniria a veure’n a cap dels tres.

    L’altra cosa que m’ha sobtat, no pas sorprès, és el sentiment i seguiment popular de dol i fins i tot de dolor dels seus fans, i potser d’altres que no en son tant. Sembla que una part de la població del món mundial hagi perdut el nord amb la mort del tal Jackson.

    No fa pas gaires anys que aquest home també va ser notícia perquè se’l jutjava pel delicte de pederàstia, i es donava per ben entès que aquella acusació, segurament no era la única ni la que feia dues dotzenes, però el cas és que aquell judici va arribar a tenir una sentència, perquè amb diners, als Estats Units també, i segurament que encara més, tot s’arregla.

    Hagi passat el que fos, per a mi, aquest individu és un delinqüent i per això em costa molt d’entendre que ara que s’ha mort hagi de rebre un tractament com si fos un heroi.

    És clar que aquestes coses passen, especialment quan sembla que tots plegats som, no solament aconsellats, sinó realment dirigits per la propaganda, que ara en diuen màrqueting. Si fins i tot, en Jesús Gil y Gil va arribar a guanyar les eleccions a Marbella.

    Que al cel (dels blancs) sia en Michael Jackson, que la canalla del seu entorn, descansaran en pau.