QUI TEM EL CINEMA EN CATALÀ?
13 Març, 2009 09:35
Publicat per amanye,
res pública
Els viaranys on et porta la vida de vegades són ben curiosos, l’any 1992 vaig participar com a lingüista en unes jornades sobre la llengua a Tarragona amb una comunicació titulada “A l’entorn del cinema i la normalització a Tarragona” i algunes de les conclusions eren que exhibir pel·lícules en català a Tarragona era rendible. Malgrat això, el nombre de films exhibits en la nostra llengua era baixíssim i el nombre de dies també. A més, hi havia films en català que no s’arribaven a poder veure mai a la demarcació. Deu anys després, el 2002, presentàvem una altra comunicació al nou congrés sobre la llengua a Tarragona, “Una radiografia social de la llengua catalana”, amb l’amic Quim Besora, i la titulàvem “Qui tem el cinema en català?”. Hi constatàvem que el panorama continuava sent del tot discriminatori, tot i que la situació havia canviat: augment de sales, aprovació l’any 98 de la Llei de Política Lingüística en què es possibilitava l’establiment de quotes lingüístiques de pantalla... però el canvi no va ser possible.
Bé, al marge de tot plegat, vàrem constatar que la demarcació de Tarragona era on menys cinema s’exhibia en català. Només a la ciutat de Tarragona hi havia un exhibidor que tenia el criteri de permetre a la ciutadania veure cinema en la llengua pròpia del país. La conclusió final era que sense quotes de pantalla, sense discriminació positiva, no es podien garantir els drets lingüístics. Un dels reptes més importants dels polítics és crear realitats i en aquest cas la valentia del conseller Tresserras d’impulsar la nova llei del cinema de Catalunya ha de gosar poder introduir una mica de justícia i de sentit comú en aquest àmbit. Ras i curt, hem de garantir que la ciutadania pugui triar.
Si convenim que el segle XXI ha de ser el segle dels drets, si volem que sigui així, és una gran vergonya la discriminació que encara patim els catalanoparlants en l’àmbit cinematogràfic, és per això que la llei impulsada pel conseller Tresserras senzillament pretén regular una situació històrica anòmala. Els objectius, resumits, són clars: garantir els drets de la ciutadania a poder veure cinema en les dues llengües oficials i en versió original, racionalitzar l’assignació de recursos públics i promoure mesures de suport a les empreses, al talent i a la difusió.
Hem d’encomanar-nos del seu coratge. La llengua catalana és una invitació, no tan sols perquè forma part del nostre adeena patrimonial, sinó perquè és un element de seducció i de plaer de l’espai cultural que ens identifica i configura la nostra personalitat. No sé per què el cinema ha de ser una excepció.