Rafael Bartolozzi i Ricard Salvat

27 Març, 2009 11:16
Publicat per amanye, mirades

La primavera s’ha endut Rafael Bartolozzi i Ricard Salvat.  

Bartolozzi em va frapar, al marge de la seva tasca creativa, per com va afrontar i interpretar l’incendi de 1993. Estava preparant dues noves exposicions a Calaceit i Cadaqués. L’artista es va instal·lar a Vespella de Gaià, on va construir el seu refugi envoltat de natura i d’aquesta llum que desprenien les seves obres. En fou alcalde durant dotze anys i va aconseguir donar projecció internacional a aquesta petita població. Una afirmació d’un altre artista i amic comú, Jordi Abelló, ens dóna molta informació de com era “Tenia consciència de la seva genialitat, però la sabia compartir”. Pocs municipis compten amb un Museu d’Instal·lacions Artístiques a l’Aire Lliure com la que es troba a Vespella. “El Ballarí” a Reus, “Alfa&Omega” a Torredembarra, i tantes altres obres seran a partir d’ara el rostre de Bartolozzi. 

Ricard Salvat, tortosí amb lligams també al Camp de Tarragona, va ser un mestre de l’escena i de la pedagogia, però sobretot jo en voldria destacar la confiança en l’excel·lència de la literatura catalana. Molt sovint ens manca autoestima i entusiasme, en el cas de Salvat, eren dues de les seves característiques, a banda d’assumir riscos en els seus treballs creatius, quan la realitat estava a anys llum de la seva visió. 

De tots dos n’hem d’aprendre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

QUI TEM EL CINEMA EN CATALÀ?

13 Març, 2009 09:35
Publicat per amanye, res pública

Els viaranys on et porta la vida de vegades són ben curiosos, l’any 1992 vaig participar com a lingüista en unes jornades sobre la llengua a Tarragona amb una comunicació titulada “A l’entorn del cinema i la normalització a Tarragona” i algunes de les conclusions eren que exhibir pel·lícules en català a Tarragona era rendible. Malgrat això, el nombre de films exhibits en la nostra llengua era baixíssim i el nombre de dies també. A més, hi havia films en català que no s’arribaven a poder veure mai a la demarcació. Deu anys després, el 2002, presentàvem una altra comunicació al nou congrés sobre la llengua a Tarragona, “Una radiografia social de la llengua catalana”, amb l’amic Quim Besora, i la titulàvem “Qui tem el cinema en català?”. Hi constatàvem que el panorama continuava sent del tot discriminatori, tot i que la situació havia canviat: augment de sales, aprovació l’any 98 de la Llei de Política Lingüística en què es possibilitava l’establiment de quotes lingüístiques de pantalla... però el canvi no va ser possible.

Bé, al marge de tot plegat, vàrem constatar que la demarcació de Tarragona era on menys cinema s’exhibia en català. Només a la ciutat de Tarragona hi havia un exhibidor que tenia el criteri de permetre a la ciutadania veure cinema en la llengua pròpia del país. La conclusió final era que sense quotes de pantalla, sense discriminació positiva, no es podien garantir els drets lingüístics. Un dels reptes més importants dels polítics és crear realitats i en aquest cas la valentia del conseller Tresserras d’impulsar la nova llei del cinema de Catalunya ha de gosar poder introduir una mica de justícia i de sentit comú en  aquest àmbit. Ras i curt, hem de garantir que la ciutadania pugui triar.

Si convenim que el segle XXI ha de ser el segle dels drets, si volem que sigui així, és una gran vergonya la discriminació que encara patim els catalanoparlants en l’àmbit cinematogràfic, és per això que la llei impulsada pel conseller Tresserras senzillament pretén regular una situació històrica anòmala.  Els objectius, resumits, són clars: garantir els drets de la ciutadania a poder veure cinema en les dues llengües oficials i en versió original, racionalitzar l’assignació de recursos públics i promoure mesures de suport a les empreses, al talent i a la difusió.

Hem d’encomanar-nos del seu coratge. La llengua catalana és una invitació, no tan sols perquè forma part del nostre adeena patrimonial, sinó perquè és un element de seducció i de plaer de l’espai cultural que ens identifica i configura la nostra personalitat. No sé per què el cinema ha de ser una excepció.

2 Comentaris | 0 RetroenllaçOs