Dos poemes de fred i deu pensaments divins
29 Octubre, 2010 12:41
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El fred
Ben cansat el sol de preats desficis
sense sentinelles que li plaguin prou,
escurça el camí, alenteix, conclou:
Maleïts humans, carregats de vicis!
Per què han de desfer la vall, la muntanya
la plana encisada amb milers de flors?
L’ ompliran de calç, ferro i maons,
tots per uns diners que ningú no guanya.
Ara quan m’ apropo, em canten cançons
d’ una llunyania esquerpa i febril,
els vaig estimar un cop a l’ abril,
em van regalar innobles lliçons.
Em poso a la vora, desitjo escoltar-los,
de tantes mentides, no puc ni comptar,
els deixo l’ ahir, els porto el demà
m’ adormo i el fred vindrà a contemplar-los.
Quatre flocs
Ni mitja ampolla de vi,
ni l’ escalfor de la llar,
avui només treballar,
és divendres pel matí.
Una aixada i un cabàs,
una terra massa seca,
el desig d’una tempesta
sense trons i sense llamps.
Dalt del Montsià, tot un núvol,
amb carrasques i un pastor,
les ovelles, la remor,
un pensament massa rúfol.
Una pluja que no arriba,
en el sostre massa fred,
mig gelat un homenet,
una marona que crida.
Aplega la dolça neu,
amb un floquet d’ esperança,
a la vall, tot és semblança,
tots envegen qui no hi és.
Els pantalons massa curts,
l’ escola massa feixuga,
a poc a poc, va la mula,
el pagès esquerp i mut.
Quatre flocs cauen a terra,
tots fugen del gran carrer,
les més velles, sense dents,
volen viure entre tenebra.
El batlle es treu la capa,
nou barret, el gran bastó,
mira el cel, crida al Senyor:
Si manem, que no hi hagi guerra!
El petit núvol se’n va,
passa la vall prou furtiu,
l’ oreneta fuig del niu,
vola i vola, sud enllà.
La mare endreçant l’ armari,
traient mantes i abrigalls,
avui sopes amb dos alls,
és el fred, ve per quedar-s’hi.
Pensaments divins
Jesús vol canviar
Jesús ha de salvar el món, no cal dir la feina que li queda.
He fet un pecat gros, hauré d’anar a buscar una altra capsa.
Judes està pendent d’entrar al regne de l’ antic règim.
Els rellotgers són els més desenfeinats del cel.
Satanàs està trist, li falta cobertura.
Jesús va néixer en un pessebre, no en un supermercat.
Judes està invertint molt en un canvi d’ imatge.
Havia de salvar-me, però l’àngel era molt maldestre.
Avui, ni m’ abelleix fer pecats per quedar bé.
Dos poemes de son i deu pensaments educatius
26 Octubre, 2010 08:39
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Morfeu
Com sento venir, avui, a Morfeu,
airós, capficat, per terrenys estranys,
de vegades, penso: On desa els seus anys?,
aquest ser tan noble, tan dolç i fidel.
Per què em transporta per països lletjos,
damunt les espatlles o endinsat al sac?
De sobte li crido, em planyo, m’ esguerro,
ell només somriu, és tan gran farsant.
És per cada nit, quan, prompte, m’ allito
que es posa al coixí fent-me l’ enrenou,
li parlo fluixet, li prego, suplico,
ell no vol marxar, mira, es fa el boig.
Llavors com m’ aixeco, reboto, faig osques,
omplo el dormitori de ràbia, d’ enganys,
així, cada vespre, acomiada els seus guanys,
no caldrà negar-ho: Són pocs i mediocres!
No ploro
Voldria agafar la lluna
cada nit, al meu coixí,
per comptar, una per una,
les vegades que t’he vist.
Voldria somniar despert,
sense pressa, per reeixir,
per portar-te on meravella
ha fet casa, viure allí.
Voldria tenir una estrella,
sempre blanca, al meu costat
i parlar-li de l’ empenta,
de les ganes, del més grat.
Voldria veure’ t ben sola,
asseguda enmig del prat,
amb vestit florit de seda,
tot lluent i tot brodat.
Voldria dir-te: T’ estimo,
anirem on vol el sol,
pujarem, plens d’ alegria,
a muntanyes sense dol!
Voldria saber, algun dia,
si somio o és veritat,
no crido perquè rumio,
no ploro perquè he plorat.
Pensaments educatius
Ha arribat la primavera, no sé on la faré seure.
Ha portat una pissarra digital, fa hores que busco el guix.
Han resol un problema que no tenien.
Abans d’ entrar, els nombres eren enters.
He programat la lliçó, li he posat força pomada.
Jesús és el mestre, què deu fer clavat a la creu?
Han agafat el llapis, no sé com s’ acabarà?
Han obert el llibre, crec que no ha pres mal ningú.
Recolliu, podeu fer-ho sense xarxa.
Jesús caminava pel damunt de l’ aigua, s’ amagava dels nens.
Dos poemes de pluja i deu epitafis
23 Octubre, 2010 11:08
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Les demandes
Aplegades les demandes
a la casa de Sant Pere,
es posa, sense pensar-hi,
a complir amb tot el deure.
Uns demanen un poal,
altres la bóta de fusta,
un fidel demana un riu,
no cal dir com es belluga.
Obre les portes del cel,
arrenglera tots els núvols,
treu la trompeta, els tambors
per començar amb tots els trumfos.
Engega nova partida
amb baralla principal,
els qui guanyen són de dalt,
els qui ploren són gent minsa.
Cansat de llençar-ho tot,
recollirà el que li plau,
del més pobre, l’ oració,
del més ric, el que li escau.
La gota
Mireu-lo, sembla distant,
en un punt aixeca el cap,
és avui només un nyap,
ni sé qui serà demà.
Voldria ser-hi a la serra,
ara, es lleva del seu mar,
massa força, massa ràbia,
només li plau el viatjar.
El llevant com se l’ emporta,
el va vestint color gris,
arriba prompte a la costa,
ben carregat de neguit.
Em llança primera gota,
grossa, al damunt del cap,
la gota esclata, cridant:
Companyes, podeu baixar!
Comença un camí humit,
entre dalt i daltabaix,
les mosques troben l’ occit,
s’ ofeguen sense pensar.
Els carrerons es distreuen
veient les deu corredisses,
del cove, surten ombrel·les,
d’ un cop, es tallen els riures.
Els carrerons són rieres,
cada casa és una font,
les vidrieres miradors,
tanquen les portes obertes.
La mestressa diu: De pressa,
posa el cub a la canal!,
omplim-lo d’ aigua de dalt,
cal tenir-la així: Ben neta!
Epitafis
Acabo de rebre noves del més enllà.
Nosaltres tampoc us oblidem.
Em costa una fortuna mantenir aquest tren.
En arreglar els papers, torno.
El que tinc més sencer és el cap.
Em vaig morir de riure.
La qui matava a disgusts encara no ha vingut.
He de sortir a pagar.
Algú em pot llegir la mà?
Acabo de saber que he mort.
El vi
20 Octubre, 2010 11:17
Publicat per jjroca,
Aproximacions
El vi:
1) Va motivar Noé a tornar a la terra.
2) És el fruit agraït de bacteris llépols.
3) Suporta la foscor per donar guspires.
4) Mai tan poques lletres han donat tan consol.
5) Sol aconseguir arrodonir els peus.
6) Aplega al cor i adorm els ulls.
7) Mai ha estat servent de paraula.
8) Obre les portes del castell de la prudència.
9) Diu d’ on ve, però no el que fa.
10) És tot un mag viatjant rere el vidre.
Dos poemes sense fulles i deu pensaments divins
17 Octubre, 2010 13:14
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Llençant les fulles
A primeries de mes, no hi ha dubtes,
les fulles com davallen sense destorb,
és una feta vella, un mal negoci,
guanyar una rialla per perdre-ho tot.
Un desganat gran sol se’n va de pressa,
no vol romandre més vora la llar,
cercarà nova casa, noves disfresses,
està massa cansat per treballar.
Quan el sol no crema, l’ arbre s’ espanta
es pensa que el gran fred el gelarà
regala tot el fruit, diu que té feina,
es queixa de la queixa i vol callar.
Llavors, sobtadament, el cos arronsa,
el fugir cap a l’ ombra com l’ afebleix,
hi ha manta pressa per deslliurar-se,
com va llençant les fulles, no fa res més.
Busca la fada
Una fulla dissortada es lleva d’ hora,
vol començar a ballar enmig del vent
les altres li demanen: No siguis bleda,
recorda que la tarda ho va dient!
Novíssima tardor truca a la porta,
el rei de tots els altres la ve a buscar,
és una fada vella que no té regne
i ve cada setembre enmig dels llamps.
La fulla dissortada es va fent bleda,
perdrà tota tendresa, s’ assecarà,
no vol passar un hivern sense fermesa
i va prenent color, nou tarannà.
Comença la recança, mitja estrebada,
com l’ arbre li demana un xic de seny,
la fulla s’ arrauleix, busca la fada,
un cop ja l’ ha trobada va i decandeix.
Pensaments divins
Satanàs aplegarà tard, ara, fa servir un tren de vapor.
Déu ha anat a participar en un concurs de creadors.
Satanàs vol unes banyes amb sistema digital.
Déu ha decidit apadrinar un grup de rock.
Canvio àngel desmotivat per un parell de sermons.
Era a punt de convertir-me quan va arribar la publicitat.
Estic disposat a fer un curset accelerat de dimoni.
Vaig trobar la glòria, està prou desmillorada.
Tinc molta fe, però no sé on l’ he posat.
Queda prohibit, a tots els dimonis, rematar de cap.
Dos poemes de demanda i deu pensaments educatius
14 Octubre, 2010 19:47
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Al meu déu
Recordo, al meu déu, les hores perdudes,
cercant les respostes d’ un món afeblit,
anant a buscar la pena i l’ oblit,
els mil encanteris de roses premudes.
Corrent, ben de pressa, els primers sis anys,
trucant a la porta de goig i fortuna,
volent agafar-les, de sobte, una a una,
quedar-te ben sol temptat pels afanys.
Un dia llevar-te i trobar-te ben sol,
per tal d’ esbrinar les portes tancades,
plorar a mitja nit, plorar a les albades,
per anar jugant la infància amb l’ enyor.
I, de cop, un dia seure en una taula
després d’ enllestir un petit dinar,
mirar els comensals, començar el parlar,
tot i convertint realitats en faula.
Demanar al meu déu unes hores noves
on deixar, a l ‘engròs, suades i ensurts,
albirar el silenci, continuar amb els uts
tot per acabar enmig de les coves.
Avui, només demano
Avui, només demano
un cap ple d’ enteniment,
una bossa de brillants,
altra bossa de diners.
Avui, només demano
aigua fresca de la font,
una tarda de passeig,
un afebliment del son.
Avui, només demano
un cavall de bona planta,
unes hores de ser rei,
cocodril a la sabata.
Avui, només demano
el perfum de les mil hores,
un reguitzell de vestits,
el desig de les senyores.
Avui, només demano
portar un cove de cançons,
totes plenes d’ harmonia,
banyades amb dolços sons.
Avui, només demano
un sac ben ple de salut,
anar i venir sense pressa,
parlar poc i creure’m mut.
Pensaments educatius
Doneu-me guix, m’ he de defensar.
He tingut un dia dolent, hi eren tots.
Volen resultats, posarem sis a un.
Han fet una nova llei, l’ han reformat abans d’ estrenar.
Tinc alumnes bons, sobretot els de llimona.
Anava a aprovar-ne un i m’ ha agafat singlot.
He fet un examen, l’ he amagat de seguida.
Estic aprenent força, estic guanyant múscul.
La mare em coneix, l' hauré d’ aprovar.
Tenen un bon rendiment acadèmic, un vuit per cent.
Dos poemes de boletaires i deu epitafis
10 Octubre, 2010 16:47
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
En processó
Gran la fosca dintre el bosc,
un seguici que no para,
espardenya amb sabata,
un cistell ben buit del tot.
Exèrcit sense instrucció
s’ endinsa en les tenebres,
van xisclant, són unes feres,
han sortit en processó.
Aquí, n’ hi ha un de trencat!
Allà, un amb mala traça!
La cridòria que no para:
Voldries dir-me on sóc?
Cansats, vençuts, mig ofesos,
tornen a casa baldats,
mitja cistella han llençat,
amb l’ altra mengen corpresos.
Recolliu els bons
Són les tres, ja fem prou tard,
hem de posar les cistelles,
els ganivets, les orelles,
perquè al bosc no es pot badar!
Agafa el llibre de camp,
la brúixola, cantimplora,
una bufanda, els guants,
dues jaquetes de llana.
La bossa amb els entrepans,
una bóta de bon vi,
els bastons que vaig comprar,
el xiulet viatja amb mi.
Començarem a la vall,
escalarem la muntanya,
omplirem les tres cistelles,
tot seguit, de cara a casa.
Amb els dos-cents rovellons,
farem bona confitada,
és així com es treballa,
només recolliu els bons!
Epitafis
He mort perquè he perdut la salut.
El metge ho encertà: No feia bona cara!
Ahir en van arribar dos de l’I.M.S.E.R.S.O.
Us puc vendre l’ànima, no guanyo res.
Necessito només una empenta.
Tinc una núvia trencada de color.
Estic en un moment transcendental.
En aquest moment, no puc rebre senyores.
Estic en deute amb el meu cos.
De fet, no m’he explicat mai bé.
La llengua
07 Octubre, 2010 19:11
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La llengua:
1) Viatja sola fugint del desert.
2) Surt de casa per poca estona.
3) Tarda anys en aprendre a callar.
4) És una de les millors cuineres.
5) Sap on para cada un dels queixals.
6) Ensenya a l’ home on comença l’ enveja.
7) Prova de regular la temperatura.
8) Té a les dents com a males companyes.
9) Li diu al metge que passa més endins.
10) Aprèn a viure enmig de la mullena.
Dos poemes de vaga i deu pensaments divins
04 Octubre, 2010 12:56
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Demà a treballar
Hauria estat aprenent mediocre,
si un cop, el bon Déu, em fes treballar,
altrament, un dia, potser vaig ser noble,
però no recordo, potser ho he oblidat.
Tot va començar per on tot comença
per un conte vell de farà molt temps,
li deien Adam el rei de la festa,
era a un paradís tot cercant per fer.
La seva senyora, ben dolça i galana,
llevant-se un mal dia, cercant l’ infinit,
troba una pomera potser un xic tardana
i vol una poma, cerca el seu marit.
Adam no ho veu clar, vol fugir de pressa,
però la senyora guaita aquella serp,
és una bestiola grassona i entesa,
els diu: Agafeu-la, és dolça i corprèn!
Àngel despistat per allí passava
i, en veure l’ escena, s’ atura i els diu:
Si mengeu la poma tindreu la feinada,
una dolorada i suar a l’ estiu!
Adam, prou gandul, no vol aquell tracte,
però la senyora, que de fet no creu,
vol menjar la poma, l’ agafa, fa l’ acte
i una mossegada ens porta el deler.
Si avui el gran Déu em porta jornada
que homes petits volen recordar,
anem a la festa, dormim a la palla
avui farem vaga, demà a treballar.
No tinc paradís
Per què el dimoni mai calla i avança
repartint, alhora, desitjos i pors?
Som homes petits tots vestits de ràbia
tots cercant a un temps amics guanyadors.
Tenim ben endins joia i gran enveja,
mai s’ ha d’ ensenyar, ens diu el costum,
aneu al treball, oblideu els fums,
cal aprofitar els dies de festa.
Amb un compte vell, eternament curt,
recordo el trajecte del cap a la fi,
el banquer m’ obliga, després com se’ n riu
i la feina avança, juga amb tot l’ embut.
Avui toca vaga, rau el compromís,
l’ amo com em mira, ensenya els ullals,
la feina és tan magra, du tan poca carn
sóc pobre entre pobres, no tinc paradís.
Pensaments divins
Jesús era mestre vell, no va agafar reformes.
Pregueu a Déu, li agrada sortir a les converses.
Si voleu anar a l’ infern, compreu la caldera.
Dec ser al cel, fa dues hores que no em manen res.
Satanàs té dos judicis pendents per blasfemar.
Déu té molts oficis, no oblideu que és Pare de família nombrosa.
Sant Josep li ha proposat a
Jesús és al cel, però la creu no la va poder pujar.
Estava a segon curs de santedat quan va venir el dimoni.
Jesús pot tornar, però triarà un altre ruc.
Dos poemes trists i deu pensaments educatius
01 Octubre, 2010 10:37
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El caure de les fulles
Tot esperant el caure de les fulles,
he anat refent camins perduts fa anys,
encara queden uns somnis ben estranys:
La dot, la fe, el pas cansat dels dies!
On rauen tots, els joves, els pagesos?
On resta avui el cove la sort?
Si els pregunto, diran que estan ben morts,
són de viatge, en altres mons espessos.
Escric al vent sense ganes ni gràcia
amb un traç tou, segurament pausat,
els sentiments, veieu, són al terrat,
tot esperant la nova aristocràcia.
Els salvadors, de nou, aplegaran
omplint les llars de fites i enrenou,
al cap del mes, recolliré mon sou,
deixaré un lloc, els altres l’ ompliran.
Tossut marí
No he de servir el seny ni la paraula,
estic ben trist, notablement pesat,
mirant el cel, el sol m’ ha comentat:
Un altre estiu, va continuant la faula!
El nostre rei se’n cansa, ho he de dir
amb boca gran, eternament oberta,
el camp perdut, la casa mig deserta,
les nobles ganes, de nou, han de fugir.
Sóc massa vell per haver melangies,
el cor es plega, eternament confós,
al cim, parem, probablement, tots dos:
Tossut marí amb barca sense dies!
Allí apleguem, de fet, cada capvespre
saltironant: Desitjos i rebuigs!,
ell m’ alliçona enmig de mil enuigs,
a poc a poc, em fa tornar més tendre.
Quan fuig el sol, farem petit comiat,
volem ser al cim en aplegar el nou dia,
tossut marí no vol altra alegria
que compartir el regne de l’ emprat.
Pensaments educatius
Estava donant la lliçó, no podia treure’ m el casc.
Estic fent un curs accelerat d’ aprovats a l’engròs.
Vaig trobar la raó, la portava la seva mare.
Estic impacient, fa una setmana que no hi ha reforma.
Els alumnes no creuen, però ploren tan bé.
Estaven fent un exercici, ningú sabia quin.
Els nens no són monstres, no estan classificats.
En entrar a l’aula, mai sé com en sortiré.
Déu creà les escoles abans de descansar.
El curs s’ acabava, s’ endevinava la mar.