Dos poemes de bruixa i deu pensaments divins

29 Setembre, 2009 14:06
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

La bruixa vella

 

L’ estiu pesat, cansat es lleva,

obre les portes el vell castell,

no hi ha senyor ni hi ha princesa

només viu l’ ombra dels innocents.

La mala bruixa arriba cansada,

ve de la costa, és tot rampell,

mena la joia, la gran escombra,

no hi ha negoci, el temps es perd.

Els rics turistes setembre amaga,

com els emporta a altres indrets,

uns van contents, altres amb ràbia,

terra els espera, una altra gent.

El rat-penat espera l’ ama,

ara comença tot desesper,

ell vol anar per la contrada,

ella el crida: Vine un moment!

No cal ni dir com ara es posa,

volant feixuc, ja no pot més:

Aquesta bruixa mira, no hi toca!

Sempre demana: No ho vull pas fer!

La bruixa vella, talment pesada,

munta el negoci, no hi ha més temps,

vol ous de serp, de sargantana,

oli de peu, peu d’ esbarzer.

El rat-penat sentiu com xiscla,

va serra amunt sense parar,

una setmana li ha de durar,

després, si torna, perdrà la vista.

 

Bruixa jove

 

Ha trigat la bruixa jove

en venir de la ciutat,

porta un cove ple de llibres,

uns petits, els altres grans.

Diu que allí, a la biblioteca

d’ un vell home escanyolit,

avança com pot la feina:

Molt pregunta, poc li diu!

Ella vol nous encanteris,

cures nobles de malalts,

un parell de sortilegis,

tres miracles principals.

Tot això amb quatre monedes,

el mercat està molt magre,

si la cura és amb vinagre,

guanyarà les vuit perretes.

Ve contenta de ciutat,

aplega a la cova vella,

deixa a terra la cistella

per posar-se a endreçar.

Amb quatre pinyols de cranc,

una barra de pa sec,

ho pica tot al moment

i ja tenim el curar.

Ara vindran les casades,

les fadrines i les viudes,

han de cercar els queviures

per sortir talment lliurades.

 

Pensaments divins

 

Satanàs està disgustat, veu a Déu amb poques ganes.

Necessitem mantenidors de piscina celestial, hores a convenir.

Déu rebaixa imposts per atreure negocis de banca.

Satanàs arribarà tard, ha trobat una manifestació.

Satanàs diu que no cal fer més de dos bulls.

Satanàs busca mecenes per construir un altre cabaret.

Satanàs revisa, a la baixa, nous contractes de dimoni.

Déu ha promès construir un paradís fiscal.

Déu afavorirà el sector de l'automòbil, no li queden més llançadores. 

Déu, amb la crisi, necessita els diners del Cèsar. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de nones i deu pensaments educatius

26 Setembre, 2009 21:28
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Com goso

 

En el passar del gran dia,

com enyoro mon coixí,

eixerit, ben ple de palla,

gran company de mitja nit.

Del matí, a trenc d’ albada,

com em parla, el molt sorrut,

vós diríeu: Sembla mut!

És tan ase, tan fantasma!

L’ agafo, el fito, el llenço

al capdavall del gran llit,

es posa damunt butaca,

amb ganes de ben dormir.

Llavors em llevo, entrebanco

La meitat dels pobres dits,

cent lleganyes a la cara,

mil badalls a l’ esperit.

Com goso, tanco la cambra,

enfilo el gran passadís,

una taula, vint rajoles,

amb un quadre d’ arlequí.

Menjo plat amb mitja poma,

tres dolços de fer morir,

una tassa amb xocolata,

manaments del meu destí.

Em llenço cap a la feina,

tot travessant el carrer,

volia ser botiguer,

ara treballo sols d’ esma.

Car la son és ma companya,

em troba en tot moment,

sóc del tot un malfeiner:                                               

Ni reposa ni trafega.

 

Va venir el son

 

Ve la lluna, sol em deixa

per la banda del castell,

ni porto cap atuell

per encabir ma noblesa.

Sóc vianant sense xivarri,

tot solcant camins i valls.

vaig fugint dels benestants,

d’ advocats i de notaris.

He perdut tota l’ herència

en gran partida de cartes,

el veí em feu la gràcia

de treure’ m totes les bases.

Llavors aplegà el bon vi,

el pensament i la ciència,

el saber estar, la consciència,

tots plegats van raure amb mi.

Després va venir el son,

va convidar-me de franc,

ara sóc l’ amic constant,

dormir és gaudir del món.

El món d’ herois esberlats,

cansat de ser a la guerra,

sols em convida una gerra

per a perdre gran combat.
 

Pensaments educatius

 
Si us fereixen, és que no apunten bé.

La meitat d' ells es pensen que no he vingut.

Si els mireu atentament, veureu que volen fugir.

Entre pares i mestres, ens repartim la seva ràbia.

Mai tantes paraules viatgen sense fronteres.

Alumnes callats, preparen la batalla.

Si feu un poc tard, procureu plegar d'hora.                          

Tinc un alumne que pregunta, deu ser sord.

Llenço una pregunta a l' aire, si fa vent, contestarà.                                                        

No saben preguntar, contesten abans que jo.  

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de fa temps i deu epitafis

24 Setembre, 2009 18:49
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments


Temps galdosos
 
Gira la busca, gronxa el rellotge
uns temps galdosos, massa innocents,
a la taverna, amb ulls ben grossos,
mouen partida vells mariners.
- Llença aquell set, fes la basada,
  plega el gran as, juga’l després,
  torna amb el tres, canta quaranta,
  teu és tot el joc, no tenen res!
Dóna el gran crit, buida l’ ampolla
d’ un vi eixerit, ben trepitjat,
mira com passa dolça boirina,
només enveja, el maldecap.
Desprès, aplega sol i carrer,
la dona a casa, estol de néts,
juguen, tots d’ una, riuen ensems
aturen ara, faran berena:
Mitja tomata, pa de forner!
Estiu s’ atansa, entra a les golfes,
xiscla i comenta, amb to baixet:
Mira com dormen sal i sardines,
són tan amigues, ni tenen fred!
 
El príncep
 
Hi havia un cop un rei,
més ample que el seu palau,
amb somnis de ser el més brau,
per lluitar sense caler.
La senyora, la jove reina
tombant teles i vestits,
feia créixer el gran neguit
d’ un príncep no fet a feina.
Plorava el nostre príncep,
per la fosca de la nit,
pel crit sorrut de l’ espasa
tot i cercant l’ enemic.
El pare, que no s’ ho creia,
fa baixar estols de sants,
entre milers de vianants
algú ha de servir de teia.
Després comencen les bruixes,
es posen a fer treball,
adéu a les sargantanes,
totes fineixen d’ un tall.
Entre monstres i dimonis
el príncep que s’ ha fet gran,
ara dorm entre les roses,
no para de recitar:
Gentil galant de la terra,
veniu, estigueu per mi,
tot i no sent cap poncella
us puc portar al paradís!
No cal dir quantes campanes
toquen d’ hora a rebat,
els nuvis porten carrossa,
tota blanca, amb sis cavalls. 
 
Epitafis
 
Algú, em pot retardar una hora el rellotge? 
He sortit del temps i no m'he constipat.
Em desperto, estaré boig?
El color negre us para bé.
Ara, faig un curset de fantasma per correu.
Tinc mala sort, m' ha tocat un veí anglès.
Estic pensant amb el futur.
Si plou, no cal que vinguis.
Em fa il·lusió que hagis llegit l'esquela.
Que consti: No volia venir! 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Els mitjons

22 Setembre, 2009 14:11
Publicat per jjroca, Aproximacions

        Els mitjons:

 

 1) Volien ser mitges però es van quedar petits.

 2) Solen viure amb parella i morir alhora.

 3) Tot i pintant-se amb colors acabaran per terra.

 4) S’ han de barallar amb els peus i les sabates.

 5) Fan vacances a l’estiu i es banyen a l’ hivern.

 6) A la platja, es troben com a estranys.

 7) Mai saben a quin peu hauran de fer costat.

 8) Es maten fent-se un forat.

 9) Mai troben una habitació prou espaiosa.

10) Se’ n van del món sense conèixerel cap.

11) Són presons de cinc interns.

12) La seva lluita consisteix en anar pel damunt del turmell.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes energètics i deu pensaments divins

20 Setembre, 2009 20:18
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

M’he llevat

M’he llevat a trenc d’albada,
amb la força d’un poal,
el pare fent mala cara,
com dormia, tant si val.
Havia aplegat a casa,
passada la mitja nit,
la lluna era tota plena,
no trobava el seu marit.
Entre el vi i la cervesa,
els tramussos i els cacaus,
fèiem cara de babaus,
els amigots de la feina.
De la feina mai buscada,
com s’amaga a ben dir,
la cerco de bon matí,
la trobo per la vesprada.
Llavors marxo cap al tros,
prou eixut i blanc de cara,
el mul viu amb molta sort:
Es passeja, mai es cansa.
Després de gastar energia
mirant les mosses passar,
és millor deixar-ho anar,
treballaré un altre dia.
Però el pare no s’avé
a les nobles intencions,
aquest matí cançoner
ha mullat les il·lusions.

Vaig tornar

No sé si en tinc quaranta
ni si vinc de casa gran,
treballar és important,
el descansar no m’espanta.
Hauria pogut ser príncep
per tenir un pare rei,
però accepto aquesta llei:
Qui no governa, no rep!
M’han fet fora de la casa
d’aquest estat federal,
en diuen casa pairal
però sempre hi ha qui mana.
Abans, he passat estudis
de romanços i lliçó,
el mestre va dir que no:
Aquest noi no és cap negoci!
El pare buscant remei,
em posa en un seminari,
allí mengen a diari,
tenen gana els capellans.
He rebut la gran fortuna
a empentes i saltirons,
una nit de clara lluna
vaig fugir entre els turons.
Vaig tornar de nou a casa,
després de no haver menjat,
va ser tot un punt i a part,
portant cos de costellada.
Ara, sofreixo la burla
dels meus amables germans,
ni tinc diners, ni em preocupa,
de garrofes, tantes n’hi ha.

Pensaments divins

Satanàs vol suprimir carn del menú, deu anar malament de queixals.
Déu ha canviat de menú, ara no vol fetge.
Déu juga poc als escacs, no sap bellugar la reina.
Déu no vindrà al banquet, està fent exercicis espirituals.
Satanás vol anar a Jerusalem, hauré de buscar un altre ruc.
Tinc molts pecats, però sóc tan divertit!
Déu comprèn l'home, però li costa distreure'l.
Els qui tenen menys de trenta pecats mortals van al galliner: De la fila trenta, endarrere.
Déu estrena nova obra, només li surten pelegrins.
Déu vol imposar autopistes de peatge. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de mar endins i deu pensaments educatius

18 Setembre, 2009 21:44
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 
Mar endins

Mar endins, gentil poncella,
porto els ulls prenyats de vós,
el pensament mig confós,
perduda l’ànima meva.
T’he cercat entre les ones,
al capdamunt del serrat,
he perdut la riba i prat,
ara sóc entre estrebades.
Mar endins, la terra perd
la grandària dels seus camps,
els homes les vanitats,
amor s’allunya, no hi és.
Un núvol enmig del cel
em parla ara del vent,
dels teus ulls, la teva pell
de la dolçor d’una veu.
Quan trafego vella nau,
quan dibuixa l’horitzó,
entre sospirs, tot llautó,
és quan penso, és quan faig
quatre ratlles, el teu nom.

Mala cara

Trencacolls, mar arborada,
ones farcides de planys,
al cafè, tot benestants,
a la barca, mala cara.
Per sis coves de sardines
els pescadors tremolant,
havien sortit d’albada,
eren a la mitja part.
Núvol negre anuncia,
arriba cerçada gran,
mar endins arriben fulles,
pescadors: Deixem-ho anar!
De sobte, para la feina,
s’entrebanca el ben pescar,
recullen les arts de pressa,
una empresa de gegants.
La barca gronxa que gronxa,
boja aigua entra i surt,
el pescador es torna mut,
ningú rondina ni canta.
Joguina de la disbauxa,
la barca se’n surt com pot,
entre suors, troba el port:
Massa por i prou salada.

Pensaments educatius

Tinc molta sort, he despertat i era diumenge.
Mirats de lluny ni semblen alumnes.
Estic decebut, m'han dit que sóc el més maco de la classe.
Mai un fill deixarà de ser espavilat.
Els dono la lliçó perquè, segurament, no deu valer gaire. 
Estic desconcertat, sona el timbre i no es mouen.
El mestre no sap jugar, sempre vol repartir ell.
No oblideu que l'enemic tornarà demà.
Us contaré un secret: Aquí us deixaran xisclar!
Sense lloances, em costar aprovar. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes de foc i deu epitafis

16 Setembre, 2009 14:11
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 
Monstre sol

El monstre sol ferit es lleva
omple la terra de crits i fam,
mai aturant, mai descansant
surt del seu regne per a fer guerra.
No ho capfiquem, pobres humans,
quan poderosa és mare natura,
naixem ateus, ens fem cristians,
potser infidels, sense malura.
Com travessem deserts ignots,
entre planures de cel obert,
res contínua, el món es perd,
només uns quants donen lliçons.
El monstre sol arriba a l’hora
que ho fa desig de ser gran déu,
el regne plora, el regne es perd
entre gran foc quan tot ho estova.
Després se’n va deixant la lluna,
comptant els vells, se’ls vol endur,
els pobres arbres tenen la cura:
Eixa gran ombra on dorm l’estiu.

Sóc innocent

No porto ara ni feina ni pressa,
ni gran sarró on posar el pa,
és millor així: Deixar-ho anar
entre esbufecs d’una infantesa.
He cobejat cases i places,
un setial gran on seure sol,
ara m’espanta, després tinc por,
entre batecs d’hores prou baixes.
El fred primer esdevé calor,
un gran estiu, el foc encén,
no cal ni dir: Sóc innocent,
no he cremat gaire, no he estat jo!
Guerrers cepats llença la serra,
tot i brandant forçuts cavalls,
aplegaran on tot s’esguerra,
hi ha poca terra, menys assenyats.
Fugint, per tot, la pobra gent,
sense un mal ruc, el jorn cavalca,
allà en el cim, un pensament,
molt més a prop, una basarda.
Les cent empreses han fet patxoca,
resten ben morts cent mariners,
uns quants pagesos, els matiners,
ploren ensems, llur cor explota.

Epitafis

Torna demà, tindré els diners.
El de sota, és el jutge.
No accepto una sentència de mort.
Ho sento, avui tinc mandra.
Porto mesos sense queixar-me.
Només tinc por per la nit.
He sortit a comprar un coixí.
Tinc núvia, però sóc molt vergonyós.
Ara, s'ha posat de moda: Sortir de la caixa!
Vull dues agulles i sis cabdells de llana. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Els diumenges

14 Setembre, 2009 20:29
Publicat per jjroca, Aproximacions

    

   Els diumenges:

  1) Volen anar a l’església però no entren.

  2) Tenen present que acabaran sent dilluns.

  3) Volen fer que els ulls es perdin entre línies.

  4) No suporten més que el treball de les menges.

  5) Són una bona excusa per no parlar de negocis.

  6) Arriben a casa i troben a tots dormint.

  7) Són els malfeiners de la família.

  8) No triguen massa en trobar amics.

  9) Van néixer de l’esgotament de Déu.

10) No tenen més hores perquè no hi caben.

11) Han de ser cap, però sense ofici.

12) Suporten llargues converses sense arribar enlloc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes monstruosos i deu pensaments divins

11 Setembre, 2009 13:20
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 
Monstre petit

De vegades sí, els monstres obliguen
a restar despert, a deixar el bon llit,
llavors em rendeixo, sentint-me atordit,
sóc un navegant en corrents antigues.
És tota una sort ser curt i maldestre,
emplenar paraules sense gens de sort,
estic ofegat, no tinc cap raó
per a continuar en el joc d’aprendre.
Però, vet aquí, un monstre petit,
mig bocabadat, més tou i més noble,
em diu entre dents: Només ets un home!,
llavors ho assimilo, enceto un escrit.
Allí, he de posar paraules senceres,
que portin la dèria, les ganes, el seny,
després fugiran cercant les dreceres.
Quedaré callat, obtús, innocent,
per cercar de nou, la llum encisera,
en un vas petit ben ple d’aiguardent.

Monstre gran

A cavall de la fortuna,
sense pressa en arribar
he trobat, volguda lluna,
un vell monstre, massa gran.
Li contava enganyifes,
malifetes, averanys,
com se’n reia el capsigrany
d’aquestes penes farcides.
He provat de tocar fusta,
tocar ferro, tocar el dos,
he aplegat, del tot confós,
allí on mana sàvia bruixa.
He demanat encanteris,
respostes a solucions,
m’ha donat la bona sort
barrejada amb cent misteris.
Ara, corro, faig el sord,
tremolo com la gran fulla,
el gran monstre em despulla,
aquí, s’acaba la sort.
Prego el vent, mudo, m’enlairo
trenco el crit, surto rabent,
el monstre no n’és conscient
i, tocant terra, m’esberlo.

Pensaments divins

Déu va enviar el seu Fill a salvar el món, jo enviaré el meu a comprovar-ho.
He malparlat de Déu, però sense segones males intencions.
Necessito una mica més de fe, qui me'n pot deixar?
Reconec que he pecat, però ha estat un plaer.
Si has d'anar al cel, compte amb la lletra menuda.
Estic pendent de judici, no sé si cauré.
Estic al cel, almenys no em maregen.
Satanàs m'ha fet el sermó, encara tinc les pestanyes cremades.
Déu vol passar comptes, però mai porta llapis.
He estat a la casa de Déu, cap hoste es quedava a dinar. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dos poemes ganduls i deu pensaments educatius

09 Setembre, 2009 18:01
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments


Atures

Sense pressa, passa el vent
mentre sóc vora del pou,
massa estiu, massa calor,
com em porta a no fer res.
Temps passats, potser corria,
del meu cos feia comerç,
malaguanyat, veloç temps,
desconhort, cansada via.
El cotxe, mil viatges,
tantes coses, tants volers,
em portaven al plaer
de provar millorar els altres.
Però la vida trascola,
serra amunt i serra avall,
potser un dia porta ball,
la majoria ni el troba.
Així passen les setmanes,
les mesades, algun any,
de sobte et sents estrany
enmig de cent bajanades.
Detures el cos i veus,
la grandària de la panxa,
aquell “Quixot de la Manxa”
ha esdevingut escuder.
Llavors t’ho penses, atures,
cercant l’ombra del gran om,
fosca pregona d’un pou
on les presses són porugues.

Pare

Pare, si anés al treball,
fóra rei de la contrada,
sense escut, sense l’espasa,
guanyaria cent combats!
Pare, si, ara, em llevés
trobaria cent volers,
els carrers tots a mig fer,
amagats tots els diners!
Pare, si tingués gana
mil esmorzars em prendria,
tot engreixant dia a dia,
massa gras per fer camada!
Pare, si no fes el vent,
trauria el carro i el ruc,
cercaria l’aixopluc
del més gran dels garrofers!
Pare, si no plogués,
les cent plantes regaria,
faria la gran collita,
portaria el gran saber!
Pare, si el Déu volgués,
no tindria tanta enveja,
ara temo la revenja,
és així: Veig que ho entens!

Pensaments educatius

No vull aprendre més, no sé on desar les idees.
És complicada la lliçó, de fet, està fora de temps.
A dos quarts de nou, vaig començar, acabar i recollir.
Estic content, era a la classe i no m'han vist.
El pare vol resultats, jo començar el partit.
La classe era plena, algú deia que hi havia ofertes.
M'hauré equivocat, avui, escoltaven.
Mai poseu un examen sense consultar la sibil·la.
He programat la classe, ara deixaré la finestra oberta.
A més de tenir poc coneixement, volia ser mestre. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs