La masia 1957
04 Octubre, 2007 19:34
Publicat per aladern,
tal com surt
La Masia 1907, el “Gran Germà a la catalana”. Qui en dóna més? Ens ho mirem ajaguts de sobines davant el televisor. A la mà tenim un refresc i a la tauleta unes patates ondulades, segurament de multinacional. L’aire condicionat al seu punt just, ni fred ni calor, hem foragitat les estacions. Que bonic és veure viure la vida! O veure-la patir, perquè a continuació ens passaran l’última del Darfur. Mentrestant, uns tornen a la masia, una mena de vacances pagades a la ruralia del 1907. Ho fan amb trampa, ells coneixen l’altre món, s’han criat en la “bona vida”. Fins i tot els falta l’èpica dels neorurals dels vuitanta, imbuïts de la fe messiànica que els demanava “tornar a la terra”, la majoria fracassats urbans que es van fondre en una terra massa àmplia i massa fonda, fins a perdre-se’n el rastre. Fracassats de la vida. Aquests d’avui han entrat en un decorat, no es moriran de gana, tenen l’avantatge de saber que el rebost està ple de vianda. No conrearan, no sembraran, no miraran al cel esperant que plogui i faci germinar el blat a l’úter pregon de la terra, graner ple o fam per demà. Per molt que s’hi esforcin, tot tindrà un regust de farsa gratuïta. Alguns, o molts, s’ho creuran tot, possiblement. S’ho creurà tothom que no s’hagi criat en la crua intempèrie de la gana. La gran majoria d’avui som pafarts. Cent anys són molts anys, no ens cal anar tan enrere. Cinquanta anys ja és uns xifra que molts conservem a la memòria, llunyana però indeleble. A mitjan la dècada dels cinquanta va haver-hi unes fredorades terribles; l’any 56 el fred va matar oliveres i fins i tot garrofers. L’aigua era un glaç pertot, als rentadors públics primer s’havia de trencar el gel per poder rentar la roba. Al barranc i a la bassa caminàvem per sobre una espessa capa de glaç. El dos de gener, dia de la Candelera, a la sortida de l’escola dos germans passaren per davant la prioral, a la porta regalaven candeles. Amb les espelmes a la mà enfilaren el camí de la masia, gairebé una hora planera. No es podien posar les mans a les butxaques. Els pantalons llargs era una peça reservada als adults. Estiu i hivern duien sandàlies, al cor de l’hivern també duien mitjons. Samarretes apelfades i jerseis de llana, tot era en va, el fred, més que a la carn, el duien incrustat a l’ànima. Magres fins a l’exageració. Cinquanta anys no són res, ho recordo com si fos ara, a l’arribar al mas aquells nens tenien la pell moradenca i els ulls plens de llàgrimes. Sense aigua corrent, sense electricitat, amb llums de petroli i de carbur, amb un escalfapanxes per cuinar, sense ràdio ni una televisió que amb prou feines s’havia inventat... què els quedava que valgués molt, però que molt la pena? La llibertat infinita de quatre horitzons que no es podien acabar mai, la llibertat d’un camp sense tanques. Tenien una vida encara sense memòria, tot un voluminós llibre per omplir. S’ha d’haver estat un nen-ocell per conèixer aquella llibertat que els infants d’avui mai no coneixeran. Després va arribar el temps de la migració, i aquell mas tants anys tancat avui s’ha fet molt vell i amb prou feines s’aguanta dempeus. Caurà quan em caigui de la memòria.