Pausa

28 Juny, 2006 21:08
Publicat per aladern, general

Torno a tenir ordinador. Aquestes coses acostumen a passar. Un bon dia comences a sentir un sorollet que fins ara no feia, un nyigo-nyigo que no és normal, i neix la inquietud. Fas consultes, sol·licites un diagnòstic, t’interesses per la teràpia, i el facultatiu t’explica que segurament no serà res greu. Un ventilador que fa el ruc, pronostica l’expert. S’ha d’esbrinar quin és. Podria ser el de la font d’alimentació, i també podria ser el del microprocessador. Si es tracta d’aquest últim, t’aclareixen amb tota la bona fe, hi ha la possibilitat de que l’ordinador s’aturi en qualsevol moment. Dit i fet, que per si alguna cosa existeix la llei de Murphy, és perquè es compleixi. L’ordinador s’ha parat en sec, no li ha donat temps d’arribar a la sala d’operacions. I com que el senyor Murphy continua tocant el voraviu, en el moment de l’incident no tenen recanvi d’aquest tipus de ventilador, precisament d’aquest. S’ha de demanar i trigarà uns dies. Què més pots fer, sinó posar cara de resignació? La cara de pomes agres tampoc no et reportarà cap benefici, ni immediat ni a posteriori. Habemus pana: Santa paciència!

Diu la saviesa popular que no hi ha mal que per bé no vingui. Una setmana sense aquest androide suplantador, sense aquest giny endimoniat que et fagocita temps i voluntat, alhora que et promet una llibertat sense límits, és un lapse profitós per a qui encara és a temps de considerar el que fa, qui és i allà on va. Sembla poca cosa, nogensmenys. I quina és la conclusió? Cal fer una pausa. No dic plegar, només una pausa, un respir. Carregar piles, com si diguéssim. Rosa dels vents només té sis mesos de vida, però entre un bloc i un altre portem gairebé dos anys postejant. Déu n’hi do. I ara que recapitulo, faig una ullada a les estadístiques que em proporciona l’administrador de Tinet: 120 articles publicats, 1505 comentaris i 25.360 articles llegits. Déu n’hi do, torno a dir. Tot això havent començat sense saber què dir, tal com us anunciava el primer dia. El més important de tot, amb tota la certesa, no són pas les estadístiques, que al cap i a la fi aquestes només són una anècdota; el més important són les vostres abraçades i les confidències i les petites alegries i els grans desitjos i els somriures i tot i tot i tot. El més important sou tots vosaltres.

Ara toca descobrir la vida lluny d’aquí. Obrir finestres, pintar parets, regalar una flor. Viure tan intensament com es pugui un estiu que promet, que ja és aquí. Un estiu nou, diferent de qualsevol altre; per descobrir-lo i gaudir-ne. Vaig començar a escriure per buidar un pou immens. Deu anys no cauteritzen pous, ni cent tampoc. Però arriba un moment, potser perquè ja ho has dit tot, que tornes a sentir l’alegria de sortir al carrer, d’escoltar aquelles pessigolles a les mans esteses quan veus sortir el sol, de mirar-te en el mirall d’uns ulls coneguts. Sents que quan has tret tot el que tenies de treure, et queda l’ànim suspès en una mena de... levitat. Tornaré.

31 Comentaris | 0 RetroenllaçOs