Parlem d’escoles, per exemple; o de la sanitat. O sinó de la feina, del preu dels pisos, del que necessita la gent gran, del... que vosaltres vulgueu. Però per parlar d’escoles millor que ho faci la Isnel, que ella en sap molt del que passa a les nostres escoles i del que passa per la imaginació dels nostres xiquets i xiquetes. I a més, ella escriu de meravella. Llegiu-la.

“L'altre dia, sortint d'aquella escola nova, fins i tot als mestres se'ls escapava un somriure de felicitat que jo no havia observat en els altres anys en què els havia anat a visitar als barracons. I ja no parlem del somriure dels nens i nenes, que m'ensenyaven l'aula i el paisatge tremendament obert que podíem veure a través de la finestra com si acabessin de rebre el millor regal de Reis.”

Però per parlar de tot això hauríem de parlar de política, i sospito que a molts us fa molta mandra; no queda bé, parlar-ne aquí; que ho faci aquell que hi entén allà on toca, jo me’n rento les mans –com Pilats- diem tot sovint. Ah, però després volem parlar dels dèficits en l’educació dels nostres fills; del malament que està el transport, sobretot el públic; de la precarietat de les nostres feines; ens omplim la boca parlant d’aquells avis que tenim desatesos, d’aquells que han de passar amb pensions de misèria. Volem parlar de tot i de política no, quina paradoxa! Per això li he contestat a la Isnel ( i sé perfectament que no és el seu cas, que ella està conscienciejada) que no n’hi ha prou en tenir la voluntat “política” de fer les coses ben fetes i no malgastar els recursos de que disposem. També s’han de tenir els diners necessaris per endegar els projectes que necessitem i cobrir les necessitats que la societat moderna reclama. Uns diners que ja hem guanyat amb la suor del nostre front i que han anat a parar a sis-cents quilòmetres de casa nostra. Allí els tenen ben guardats a la caixa i ara ens diuen que si ens portem bé no seran garrepes. Mentrestant, a Barajas, s’han construït un palau d’orient per satisfer la seva megalomania. Per això el nostre Parlament el 30 de setembre va aprovar un text –l’estatut, la nostra llei fonamental- que entre altres coses reclamava el Concert econòmic. Un text que ens l’han tornat “cepillado” i no el reconeix ni la mare que el va parir. Apa doncs, continuem queixant-nos i continuem mirant-nos les mancances de les nostres escoles. I sobretot, no parlem de política, que no queda bé. Diumenge tens l’oportunitat de triar.