Amic Pere. Et puc anomenar alguns ocells que no seran de cap llibre, si no és que consideris la vida mateixa un llibre. Aquests que et citaré, desordenadament, sense seguir cap cronologia en el temps, estan associats cadascú a un fet, a una etapa de la meva experiència vital, que com molt bé tu saps ja comença a ser dilatada.
Per començar, deixarem de banda els que ara volten per aquí a prop, desvergonyits beneficiaris de la urbs que tot ho admet i empara. Els coloms que tot ho escagassen, el pardal comú, temerari com el que més, els que amb saviesa o traïdoria s’han escapat de la gàbia domèstica: canaris, periquitos etc. I creu-me que no és rar veure’ls volar de balconada en balconada. Algun cop, més rarament, s’ha apropat fins a la meva terrassa un pit-roig solitari. Fins i tot, crec recordar que una vegada veig veure una cadernera. I ara, el record d’aquest bonic i delicat ocell cantaire, em fa recular molts i molts anys enrere.

D’infant vivia en una masia, ben lluny de la ciutat. Jo era molt petit, però com si fos ara mateix que veig aquell home que pujava al mas molts dies festius –el que no recordo és en quina època de l’any- amb l’afany de caçar caderneres. Exclusivament caderneres. Les atrapava amb vesc, que com deus saber s’unta en uns vímets prims per tal de que s’hi enganxi el moixó. Així ho feia ell, anava fins a la bassa i a la vora del rec que conduïa l’aigua del sobreeixidor, hi clavava els joncs amb el vesc. Només calia esperar a que acudissin els confiats ocellets a beure i quedessin les seves ales enganxades als bastonets. Aquell home era sabater. Sabater d’aquells d’abans d’adobar calçat, com el pobre Llàtzer. Al carrer de la Galera tenia la seva botiga el sabater ataconador. Molts cops, al sortir de l’escola, passava jo per davant de l’aparador i em quedava mirant l’estesa de gàbies amb ocells que penjaven darrere els vidres. Aquestes són les meves caderneres, pensava. I sentia com si un neguit se m’hagués quedat empresonat no sé on.

L’estornell. Centenars d’estornells. Milers d’estornells. Centenars de milers d’estornells. Arribaven a començaments d’hivern o ja entrat aquest, tapant el sol com una plaga bíblica. De sobte, com un sol home, com un sol ocell baixaven al terra i desapareixien sota els bancals d’oliveres a la ràpida captura d’aquella oliva somaia que ja havia caigut de l’arbre. Havent fet net, l'estol tornava a envolar-se amb la mateixa celeritat que havia aterrat, anant la piuladissa a cercar un altre banquet.

Les omnipresents orenetes, puntuals anunciadores de la primavera. Veloces, elegants i xerraires, que cap any falten a la cita i ja es troben el niu a punt sota els balustres i sota les pestanyes de les teulades. Trobo, i no sé si m’enganya la meva percepció urbana, que abans d’orenetes n’hi havia més; entre altres coses, rumio, perquè abans també hi havia més bestiar de peu rodó i naturalment més mosques. La vida d’ara, polida i asèptica, ens dóna comoditat però també mata la diversitat, crec modestament i no valoro si anem millor o pitjor.

El tord i la perdiu. El tord i la perdiu de l’època de caça i els caçadors desenganyats que voltaven per la finca a la recerca de la captura que se’ls resistia. Després esperaven el tard, el ranvespre. I recordo que sempre l’esperaven d’esquena a les muntanyes del nord i mirant el mar llunyà, com si d’allí hagués d’arribar alguna cosa. No sé què, ni sé per què el feien, aquell ritual. ¿Seria per aquelles perdius tardadores que saltironaven per sota els avellaners?

Però el tord que tenia més a mà era aquell que havia caigut a la ratera (sí, llavors encara paràvem rateres, i força que xalàvem). També queia alguna que altra merla, però no estic segur si ens les menjàvem; com si hagués sentit dir que l’ocellot de plomatge negre no fos apte per a la boca. Però ja se sap, en aquell temps el que més abundava era la gana, i alguna merla deuria haver anat a parar a la cassola, segurament.

En canvi, les perdius, les que més recordo són de l’època de l’Almadrava. Aquell crit tan peculiar als capvespres, aquell vol gallinaci per entremig de la garriga, sempre en parelles, ara batent ales, ara caminant, adés saltironejant. Una vegada, al temps de criar, deuria de ser per força a l’entrada del bon temps, anava jo tot sol per aquelles barrancades feréstegues, aquells profunds engorjats que davallen de les Moles del Taix, quan vaig topar-me amb una perdiu i tota la seva llocada. Al apropar-me per veure’ls millor –no tenia cap intenció de fer-los cap mal, és clar- la mare se’m va encarar mentre els pollets es dispersaven fora del camí. Al cap d’uns segons la mare s’allunyà deixant les cries... amagades i invisibles! No vaig ser capaç de veure’n cap ni una. Mirava i remirava el lloc on havien desaparegut i ni rastre d'elles. El seu mimetisme s’havia confós amb el terreny de tal manera que era impossible descobrir-les. Guaita tu si n’és de sàvia, la natura! O l’instint de supervivència.

Del mas també recordo molt bé l’esparver i el corb. L’esparver, quan caça, és el rapinyaire que més bé mostra la seva silueta inconfusible. Sembla que es quedi immòbil dalt al cel, només amb un lleuger aleteig, completament aturat i espiant la seva possible presa, un ratolí de camp o qualsevol petit rèptil. De ben petits ja vam aprendre a distingir-los. En canvi els corbs no m’han agradat mai. Llavors em feien por, de més gran, fàstic. Això últim va ser l’any setanta-un a Bètera. Però allò que veia no eren corbs, impossible. Era quelcom més monstruós, negres com el carbó i més grans que els voltors. Eren legió i rondaven tot el sant dia els erms polsosos on nosaltres, pobres diables, fèiem la instrucció. S’apropaven fins a les mateixes parets del campament a buscar la seva ració de ranxo. Aquella potinga fastigosa que nosaltres no ens podíem empassar de cap de les maneres per la gargamella avall, a aquells ocellots els engreixava de quina manera. Però ara que ho penso, el seu fàstic potser només era una associació d’idees per trobar-me jo en el lloc on em trobava en contra de la meva voluntat.

També he vist moltes àligues, de no sé quina classe, tot i haver-me comprat en aquell temps una "Guia dels rapinyaires de Catalunya". Sí, àligues a l’Almadrava sobrevolant, molt i molt alt, els conreus d’oliveres i garrofers de vora el mar. Crec que les veia ja ben entrat l'estiu, a primera hora del matí o quan la tarda ja davalla i la calor deixa d'apretar. Volaven descrivint amplis cercles i també gairebé sempre de dos en dos. Una vegada una em va espantar. Anava jo en una de les meves solitàries excursions pels Dedalts de Vandellòs, quan al voltejar el cim de la Cabeça Negra va aparèixer de sobte una àliga immensa per sobre del meu cap, a tocar d’un cop de pedra. Sense exagerar, et diré que la seva envergadura era de més de dos metres de punta a punta de les ales. Quina preciositat i quina elegància en el vol! De primer va ser un espant, trobar-me-la d’aquesta manera, però tota la resta de la seva visió va ser un goig difícil d’explicar.

De l’època de la infància al camp, només t’he dit alguns dels ocells que més record m’han deixat. Però n’hi havien d’haver hagut molts més, segur. Ara també em ve al cap el puput, un ocell de no gaire fama, però que a mi em cridava molt l’atenció pels seus colors llampants i la seva cresta. Recordo molt el rat-penat que sortia a l’entrefosc, que no és un ocell, però també vola. També la fantasmagòrica silueta d’alguna òliba, ja entrada la nit, ens sorprenia a vegades. Un cop, viatjant per la Conca de Barberà, vaig trobar mort a la carretera un duc preciós, amb el seu pit blanc i el característic plomall a les orelles. Deuria haver tingut la mala sort de topar amb alguna línia elèctrica.

En fi, per no cansar-te no m’allargaré amb tot el que m’he trobat anant a caminar per aquests móns de déu: tudons, garses, pica-soques, mallerengues i no sé quants ocells més. També hauries de saber que he baixat més d’una vegada al delta. Un cop, acompanyat d’un amic biòleg que es dedica a això que ara està tant de moda, a organitzar sortides al camp per als nens i nenes de les escoles. Ja no t’explico tot el que vam poder veure allà baix acompanyats d’un guia expert. A més, tu aquella zona ja la coneixes prou bé i és sobrer tot el que jo pugui afegir.

Encara que no en siguin estudiosos, n’hi ha que la seva afició predilecta és observar ocells. Jo no em comptaria entre aquests, només et puc dir que la meva afició és observar tot el que em trobo.