Avui per sopar he fet una truita de patata que els àngels hi cantaven. Al dir truita de patata també incloem les seves múltiples variants. A mi la que més m’agrada és la de patata i ceba, sense entrar ara en altres tipus de truites diferents, que totes m’encanten. La ceba li dóna aquella suavitat i esponjositat que la fa tan deliciosa, i si a més, com és en el cas d’avui, li afegim encara carbassó, què us he de dir... llavors queda flonja i es desfà a la boca com un cervellet.

Direu alguns que la truita de patata no té gaires secrets, que tothom la sap fer. Sí i no. Hi ha truites i truites. La recepta és senzilla, naturalment, però el resultat dependrà de la minuciositat i dedicació que emprem en la seva elaboració. Els petits detalls són els importants. Jo us dic els meus trucs i vosaltres m’expliqueu els vostres, així tots l’anirem perfeccionant.

Per començar tallarem la patata a daus el màxim de regulars que puguem. La ceba sempre trinxada amb el ganivet, mai amb un robot. Haureu comprovat manta vegades que al fer un sofregit, hi ha una enorme diferència entre tallar la ceba a mà o a màquina. En la truita té una importància capital. S’ha de coure molt a poc a poc i amb el recipient tapat, per tal de que vagi estovant i no es recremi. Un cop cuita la patata i la ceba podem escórrer l’excés d’oli o aigua (si hi hem posat carbassó o un altre ingredient) que resti de la cocció.

La paella en que farem la truita ha de ser antiadherent i neta. No podem usar la mateixa que hem cuit abans la ceba i la patata. De fet, jo tinc una paella antiadherent de les bones (de les cares, aquí no val comprar-la als xinos) que només l’uso per fer les truites. Abans, quan no hi havia aquestes paelles modernes i eren d’aquelles de ferro, sabeu com les feien antiadherents? Doncs de nou en nou s’omplien amb un bon tou d’oli i es posaven al foc fins que aquest gairebé es cremés. Llavors es llençava aquell oli cremat i la paella ja era antiadherent. És clar que aquella paella no es podia rentar mai! Només passar-li un drap o un paper. Això ho vaig sentir explicar fa molts anys al Llorenç Torrado, aquell que feia –o fa, no ho sé- un programa de cuina a Catalunya Ràdio els dissabtes pel matí.

Quan tenim els ous batuts hi afegim la patata i la ceba cuita i ho aboquem tot a la paella prèviament escalfada amb unes gotes d’oli. La cocció també ha de ser lenta, ja que si no ens quedaria cru l’interior. Penseu que aquestes truites, per ser bones, han de ser ben gruixudes. Per aquesta d’avui he utilitzat tres patates grosses, dues cebes mitjanes, un carbassó no gaire gran i quatre ous dels extra XL. Si els ous haguessin estat dels petits n’hauria d’haver posat cinc o sis.

Per donar-li el tomb (almenys un parell de cops) utilitzarem una tapadora d’una mida més gran que el diàmetre de la paella. Aquestes truites gruixudes no se les pot girar voltejant-les a l’aire. Si voleu fer el pinxo, el més segur és que acabareu amb la truita escarxofada al terra de la cuina. Qui avisa no és traïdor!

Un altre truc per donar-li encara més suavitat és afegir un rajolinet de llet quan haguem batut els ous. Hi ha qui diu que els ous no s’han de batre massa, per tal de que l’escuma no faci crosta i la truita quedi més sucosa. Afegint-t’hi la llet, jo no he tingut mai cap problema. Queden perfectes. Potser em deixo algun petit detall més, però ara m’agradaria que m’expliquéssiu el vostre mètode.

Com que el Barça acaba de guanyar la lliga, per celebrar-ho em vaig a menjar aquesta truita, potser no tota, que déu li’n do!