Invisibilitat
20 Febrer, 2006 09:32
Publicat per aladern,
entremesos
- Vull manifestar-me.
- De què?
- Vull manifestar-me pels
meus drets.
- Vostè no té drets.
- Ho sé.
- El següent!...
Igualtat
d’oportunitats.
Cap persona sense
feina.
Tothom ha de tenir un
habitatge digne.
Ningú no s’ha de sentir
exclòs per qüestió d’origen, creences o parla.
- Fins quan l’hem de
mantenir, aquest eslògan, senyor?
- Com a mínim fins al dia
vint-i-cinc.
- I per quan les hem
d’enllestir, les urnes, senyor?
- Com a màxim pel dia
vint-i-cinc.
Després diran que els que
manen no són coherents.
Barcelona, com totes les
ciutats europees, mostra una imatge resplendent.
Per sota del sou mínim,
una legió de sense papers li enllustren la màscara.
Em neguen els papers, i
estic condemnat a pena de tràmit perpetu
en el Departament
d’Estrangeria.
- Aquests formularis no
serveixen.
- Me’ls van donar aquí.
- Quan?
- La setmana passada.
- Ara hi ha formularis
nous.
- Me’ls pot donar?
- No en tinc.
- I on els puc
aconseguir?
- No ho sé. Que passi el
següent!
I després falten uns
timbres, i en cap estanc trobo
aquests timbres que
falten, i porto les dues fotos que em van dir
i ara em diuen que tres,
i la màquina de fotos no funciona, i després...
Fosqueja quan pujo al
tren de tornada cap a casa. Estic rebentat i m’adormo.
Em desperta un copet a l’espatlla.
Obro els ulls i veig un home estrafolari,
vestit amb una mena de
pijama esfilagarsat:
- Passaport!...
El boig ha tallat a
bocinets una bacona fulla de diari, i està repartint els bocins,
de vagó en vagó, entre
els passatgers del tren:
- Passaport!
Passaport!...
Sóc escriptor, vaig posar
en el formulari que em van donar.
Escriptor de
formularis, per dir alguna veritat que
m’alleugerís l’exasperació.
“Deslligar les veus
callades, desvetllar els somnis adormits,
escriure volent revelar que els somnis anuncien una altra
realitat possible,
i els deliris, una
altra raó. Al cap i a la fi,
som el que fem per
canviar el que som.”
(Ho he llegit de Galeano)