Sylvia Plath
12 Novembre, 2007 12:05
Publicat per 5sentits,
Tardor literària
Avui, a les 19.30, hi ha la representació de Tres dones, de Sylvia Plath traduït per Montserrat Abelló. Ja en vam parlar fa uns dies, i avui ens volíem atansar una mica a l'obra de l'autora, portada al català diverses voltes per Abelló.
Sylvia Plath és un dels referents de poesia feminista, segons la crítica. Jo no ho acabo de veure clar: la poesia és poesia, i encasellar-la només en el feminisme (o en qualsevol altra cosa) crec que és faltar al sentit mateix de poesia. Per mi Sylvia Plath, senzillament, és una gran poeta que parla de grans temes que preocupen a la humanitat, i que el jo poètic sigui femení no vol dir que els temes de què parla puguin entendre's exclusivament en clau feminista...
Però bé, cadascú pot pensar el que vulga, i encara menys heu de fer cas del que dic jo!, que no sóc prou entés en el tema com per a poder-ho avaluar objectivament i amb coneixement de causa...
De la traducció feta per Montserrat Abelló, en Vicenç Llorca ja deia, profèticament, que «Fidel a la seva filosofia de la traducció, Abelló defuig el concepte de versió per assajar un exercici de fidelitat al text tant com li ha estat possible. I, certament, la traducció catalana flueix bé, amb notables encerts i, sobretot, amb la capacitat de ser llegida en veu alta, tal com Plath mateixa volia. El lector té, doncs, l'ocasió de submergir-se en l'emotivitat d'una poeta que, com escrivia Robert Lowell en el pròleg ja citat, du a terme «l'autobiografia d'una febre». Una febre vertical, d'arbre a l'hivern.» (La negreta és meva.)
Per tancar, us deixo amb un poema de Sylvia Planth, traduït per Abelló a Arbres d'hivern:
Místic
L'aire és un molí d'hams.
Preguntes sense resposta,
lluents i embriacs com mosques
que petonegen amb fiblada insofrible
dins fètids úters d'aire negre
sota els pins a l'estiu.
Recordo
l'olor morta del sol sobre cabanes de fusta,
la rigidesa de veles, els llargs llençols
de sal ondulants.
Un cop s'ha vist Déu, quin remei hi ha?
Un cop t'han inutilitzat
fins que no en queda res,
ni un dit del peu, ni de la mà, i consumida,
consumida del tot, en les conflagracions del
sol, en les taques
que s'allarguen des d'antigues catedrals,
quin remei hi ha?
¿La píndola de l'hòstia de
combregar,
el caminar prop de l'aigua quieta? La memòria?
O recollir els trossets vius
de Crist en els rostres dels rosegadors,
els mansuets mossegaires de flors, aquells
amb anhels tan baixos que són còmodes:
la geperuda en la seva petita cabana polida
sota els peduncles de les clemàtides.
No hi ha cap gran amor, sols tendresa?
¿És que el mar
recorda el qui hi camina per damunt?
El significat degota de les molècules.
Les xemeneies de la ciutat respiren, sua la finestra,
els infants salten dins el bressol.
El sol floreix, és un gerani.
