En una de les meves darreres participacions a la tertúlia de Ràdio Valls, crec que  va ser en l'última, vaig tornar a tractar el tema de l'escola Enxaneta. Feia temps que no ho feia, però l'actualitat m'hi va obligar. En els darrers temps aquest és un tema del qual podria dir que me n'he desentès. No pas de l'educació de la meva filla petita, sinó del tema relatiu a les obres de reforma de l'antic convent del Carme i del manteniment i acondicionament de l'actual emplaçament provisional, si se'n pot dir així d'un edifici on ja hi portem 6 anys. És un tema sobre el qual he escrit mantes vegades al bloc i a la premsa local, així com, també, n'he parlat sovint a la ràdio al llarg d'aquests anys. Ara, però, sembla que hi ha un cert moviment entre alguns pares actuals de l'escola descontents amb la situació actual i als quals la paciència se'ls està acabant. Ho celebro. Per mi que he estat titllat de catastrofista i visionari, d'incrèdul i alarmista, és una satisfacció que, finalment, alguns pares i mares s'hagin decidit a dir el que pensen, més enllà dels estaments oficials de l'escola, o sigui, direcció i AMPA. Penso que no escriuré gaire vegades més sobre aquest tema, ja que em queda un curs i mig de formar part de la comunitat educativa de l'Enxaneta. Llavors, la meva filla petita podrà saber el què és anar a un centre escolar amb les condicions adequades per a treure el suc a totes les seves potencialitats educatives. Una vegada, algú va deixar un comentari a un apunt meu sobre aquest tema dient que una escola era molt més que un edifici o les pedres d'una instal·lació. Només faltaria, però voler minimitzar la importància d'unes instal·lacions adequades per a aconseguir el ple desenvolupament integral dels nostres fills és, des del meu punt de vista, un argument que intenta justificar l'injustificable. (Segueix)