El bloc d'en Climent

Valls està a punt d'encetar unes noves festes decennals de la mare de Déu de la Candela. No dubto que les festes seran un èxit. Sempre ho han estat. Malgrat els que després s'abonen a la crítica destructiva sobre els seus costos. No dic pas que s'hagi de ser acrític respecte a l'organització i gestió social, festiva i econòmica de les decennals, però sempre hi ha qui té més interès a fer sang que no pas a veure les virtuts i les ganes que els vallencs i vallenques tenen de participar en una festa tan nostra. Per tant, benvingudes siguin aquestes noves festes amb les quals acostumem a comptar de forma alternativa la nostra edat. (Segueix)

No sé si hi ha algú que s'hagi sorprès per l'enrenou que ha causat l'ús limitat de les llengües de l'estat al Senat. Per descomptat que a mi gens. El que m'hauria estranyat és que no s'hagués produït l'esquinçament de vestidures que hem pogut veure. El desvergonyiment segueix essent la tònica dels que defensen l'Espanya real, l'única possible, l'espanyola, o sigui, la castellana. I per més que volguem girar la realitat del dret i del revés, la realitat és la que és. La realitat és que els que parlem una llengua que no sigui la castellana som uns proscrits a Espanya. És lloable l'esforç d'alguns que encara aspiren a transformar Espanya, però és del tot inútil.Espanya no vol canviar, més aviat la majoria pensen que ha canviat massa i la volen retornar a la seva tradició més autèntica. (Segueix)

Qui m'havia de dir a mi que alguna vegada faria un titular com aquest. Si algú m'hagués dit que en alguna ocasió el senyor Aznar i jo estaríem d'acord, hauria cregut que em volien aixecar la camisa. Doncs sí, l'actual estat de les autonomies és inviable. La llàstima és que hagin tardat trenta anys a adonar-se'n. I la hipocresia és que si existeixen 17 autonomies a Espanya és perquè els espanyols ho van voler. Volien transformar les regions espanyoles en autonomies per privar que existissin dues nacions autònomes dins l'estat espanyol. Exeptuant Catalunya i Euskal Herria ningú més els ho demanava. De sobte, quinze regions espanyoles es van trobar que eren autònomes sense haver-ho desitjat en cap moment. El problema és que darrere les paraules de l'Aznar hi torna a haver gat amagat. El que realment vol l'Aznar és acabar amb Catalunya i Euskadi. Com que no s'atreveix a dir-ho, torna a generalitzar, ara vol retirar el cafè que van repartir per tothom, tant al que en volia, com al que no. (Segueix)

Em fa la impressió que torna allò del pensament únic que es va posar de moda fa uns pocs anys. Generalment, el pensament únic acostuma a presentar-se com allò més sensat, com a allò que no té alternativa. I generalment, també, acostuma a tenir un fons ideològic o de pensament que s'orienta cap a posicions conservadores. És habitual que aquest pensament es presenti com el més assenyat i, com a tal, indiscutible. Ara podem veure un exemple en la formació del nostre govern nacional. Després de la victòria de Convergència i Unió a les passades eleccions al Parlament de Catalunya, hem assistit a la formació del "govern dels millors", és l'epítet que s'ha fet servir. I els millors són presentats com a persones sense ideologia. La majoria provenen dels partits que han guanyat les eleccions, aquests imagino que sí que tenen ideologia, encara que són presentats com a persones sense color, com si fossin apolítics. Un altre grup és presentat com a independent. Tots ells provenen de l'empresa privada, o de l'ensenyament privat. ESADE o altres escoles de negoci de prestigi en el món de l'ensenyament acadèmic i econòmic. Sembla que aquests tampoc tinguin ideologia. Un altre grup prové d'altres partits, algun dels socialistes, alguna altra d'Esquerra Republicana, i així anar fent. (Segueix)

El dia 1 de gener vaig rebre la notícia que la meva cosina Carme havia mort a Barcelona de forma sobtada. Rebre una notícia com aquesta mai no et deixa indiferent. La mort d'algú estimat sempre ens impacta i si es presenta de forma inesperada, sempre ens deixa en un estat de xoc que ens trasbalsa i que requereix un temps per a païr la notícia. Acostumem a recordar els moments de la nostra vida que hem compartit amb amb la persona estimada i intentem recordar els darrers instants que vam compartir amb ella. No tothom està preparat per a afrontar aquests moments amb serenitat. No tenim estàndars de com hem d'afrontar aquests esdeveniments. Són vivències molt personals i intransferibles. No hi ha una forma correcta i una d'incorrecta per a viure aquestes sotregades. En el meu cas, jo no sóc una persona molt donada a fer grans exclamacions o a tenir mostres exteriors de com visc aquests moments. A voltes em pregunto si altres persones poden pensar que sóc una persona freda, insensible. Puc assegurar que no ho sóc. Però els moments més intensos de pena o sofriment per la pèrdua d'un ésser estimat els passo en privat. D'una forma molt interioritzada. De forma exterior, en públic, el més que em surt és una llàgrima que se m'escola tímidament per la galta. La mort sempre l'he afrontat i l'he viscut com una cosa natural. Mai no m'ha fet por. Evidentment m'entristeix el fet de no poder compartir més els moments d'alegria i de tristesa amb la persona estimada que he perdut, els moments agradables, les converses, els sentiments, els jocs. Sempre he patit més pels vius, pels que es queden. Entenc, però, com deia al començament, que no hi ha estereotips universals. Cadascú viu aquests moments de forma diversa.  (Segueix)