El bloc d'en Climent

Sembla talment que el mestre Solà no hagi volgut veure i viure un nou atac a la llengua catalana com el que el TSJC va fer aihir contra la nostra dignitat. El mestre, un altre savi que se'ns en va abans d'hora, ens deixa orfes dels nostres referents més preuats. Un home que amb el cap clar va treballar incansablement, com abans ho havien fet en Fabra i en Coromines, per oferir-nos una llengua actual, moderna i viva. Vaja, tot allò que molesta a Espanya. Avui Espanya respira una mica més tranquil·la. (Segueix)

El president de la federació asturiana de futbol ha fet unes declaracions que il·lustren molt bé el que molts espanyols creuen i no gosen dir. Per aquest senyor, nosaltres, els catalans, som, amb els portuguesos, quasi estrangers. Anem avançant. Ara ja ens consideren estrangers a l'alçada dels d'un estat com Portugal. L'Espanya castellana encara no ha paït la independència de Portugal des del segle XVII. En aquella època els catalans vam tenir la desgràcia que davant els dos fronts que els castellans tenien oberts, van escollir perdre Portugal i lluitar per conservar Catalunya. Als portuguesos encara els consideren quasi estrangers, com si encara tinguessin algun dret sobre ells. A nosaltres ens consideren també quasi estrangers. La llàstima és que no siguin del tot coherents i tot reconeixent la nostra estrangeria ens treguin les manilles que ens han posat i ens alliberin d'una vegada. (Segueix)

Arran dels actes de vandalisme (es veu que els vàndals van fer furor per allà el segle V) que van passar a Barcelona la tarda de la passada vaga general, les diferents forces polítiques i els mitjans de comunicació s'han afanyat a despotricar, amb diferents matisos, contra els moviments antisistema. I tots tan panxos. Així d'una revolada intenten carregar-se tot allò que surti dels canals habituals i controlables que ells pretenen dirigir. De fet, es referien als brètols que surten cada ocasió que hi ha aglomeracions de persones, ja sigui per qüestions polítiques, sindicals o esportives, i que emparats en l'anonimat aprofiten per descarregar la seva ira, per robar el que no és d'ells o per fer el que en aquell moment els vingui de gust. De fet, parlem de persones amb un clar historial delictiu i amb característiques antisocials. Uns trets que disten, i molt, d'aquelles persones i organitzacions batejades com a antisistema. Els qui fan aquesta política de confusió no ho fan de forma innocent. Si aprofiten tota ocasió de vandalisme per carregar contra els que ells anomenen antisistema és perquè volen confondre la ciutadania perquè rebutgin tota temptació d'exercercir la seva llibertat d'expressió i mobilització al marge dels canals establerts, o sigui, els seus. Als brètols els coneixen prou bé. O sigui que, si volen, poden actuar-hi fàcilment. Però em fa la impressió que és gent que d'una manera o altra serveixen els interessos dels que en teoria vetllen per la bona marxa de la societat, és a dir, els del poder que no vol que res escapi al seu control. (Segueix)

D'aquí poc més d'un mes i mig els ciutadans del nostre país estem cridats a les urnes per a elegir els diputats que en la pròxima legislatura ens han de representar al Parlament de Catalunya. Del resultat de les eleccions en sortirà també el nou govern nacional. La primera gran batalla serà saber si el guanyador serà l'abstenció o no. No descobreixo res si afirmo que a molts ciutadans ens costa cada vegada més l'exercici del nostre dret a votar. Fins ara, no he fallat en cap de les ocasions que el nostre sistema democràtic ens ha brindat per a poder-ho fer. Ara, però, les coses se'm posen bastant difícils. Si l'abstenció encara tingués el sentit polític original d'abans, potser ho tindria bastant clar. Però no m'agrada que m'ubiquin entre els que passen de tot o els que afirmen una vegada i una altra que passen de la política, de la cosa pública.  (Segueix)

No sé gaire els  motius, però avui m'ha vingut a la memòria aquell conte tan impactant del plat de fusta. Ja sabeu, aquell d'quella família que té arraconat l'avi perquè xarrupa massa quan menja i el fan menjar apartat de la família a la cuina i amb un plat de fusta perquè no faci massa soroll i no destorbi. Potser la situació de crisi, potser comprovar que l'atur s'ha tornat a disparar avui i moltes famílies se sumaran als milers o milions de persones que s'ho passaran malament i que veuran la seva dignitat atropellada. No sé el motiu pel qual he pensat en el conte que les meves filles saben tan bé. A elles també els impressiona el conte. Quan la nena petita es posa a treballar amb un tros de fusta i el seu pare li pregunta què està fent. Ella li respon que està treballant en el plat de fusta que ell farà servir al cap d'uns anys quan faci una mica de nosa. Avui que molts pares són maltractats pels seus fills, també caldria recordar que en moments de crisi com aquests els nostres pares tornarien a donar la vida per nosaltres, per poder subsistir amb dignitat, per sostenir la dignitat dels seus fills.

Us deixo un petit curt que a mi també m'ha tocat el voraviu i, com el conte, ha ocasionat que una llàgrima s'escolés avall per la meva galta.

Mireu primer el vídeo i per si algú té dificultat per entendre el grec o l'anglès dels subtítols us faig cinc cèntims del què diuen a continuació.

El fill assegut amb indiferència al costat del seu pare llegeix el diari al jardí. El pare es fixa en un petit pardal que voleia pels arbustos i pregunta al seu fill: "Què és això"? El fill, sense prestar massa atenció al pare, li contesta: "Un pardalet".

L'ocellet segueix aletejant per davant de pare i fill i el pare li torna a preguntar al fill "què és això". La contesta és la mateixa d'abans amb un to més sec. I així unes quantes vegades fins que el fill perd la paciència i escridassa el pare. Aquest s'aixeca i va a buscar un diari que va escriure anys enrere i li diu al fill que llegeixi en veu alta. El pare, anys enrere, havia escrit que en fer el seu fill petit tres anys eren al parc i el seu fillet li va preguntar 21 vegades "què és això" mentre mirava un pardalet. El pare havia contestat 21 vegades al seu petit "és un pardalet" i a cada resposta havia fet una abraçada amorosa al seu petitó tot estimant-lo. 

No he pogut anar al concurs de castells de Tarragona d'avui dia 3 d'octubre. Però l'he pogut seguir per la ràdio i, de tant en tant, per internet. Una primera constatació és que no se m'ha fet molt pesat, és clar que dir això des de casa és molt fàcil, però m'ha semblat que ha transcorregut amb certa agilitat, cosa que és d'agrair. Diria que en general les coses han anat molt semblants al que ens havíem imaginat. El primer lloc, avui per avui, segueix essent indiscutible, segons la meva opinió. Només una atzagaiada dels Castellers de Vilafranca pot fer-los perdre el primer lloc. I, ara per ara, aquesta possibilitat sembla prou lluny d'esdevenir una realitat. (Segueix)