Em fa una certa gràcia aquesta tendència humana de l'època contemporània de catalogar tots i cadascun dels fenòmens que les persones passem. Ja sigui des d'un punt de vista mèdic, o bé des d'un punt de vista sociològic, psicològic, etc. Tots els estadis de la nostra vida han de pertànyer a una categoria o altra. Avui molts mitjans parlen de la síndrome postvacacional. Com si això de les vacances i la tornada a la feina fos cosa de quatre dies. Es parla del temps que els homes i dones que tenen la sort de poder mantenir una feina necessiten per a readaptar-se al ritme de treball i tot el que comporta acollir-se de nou a una disciplina social que marca el ritme de la nostra vida. Que si no comencem a rendir fins al cap de no sé quants dies, que si necessitem un temps d'adaptació al ritme horari pel què fa a llevar-nos, anar a dormir, etc. Tot ho hem de tenir estudiat i ben estudiat, detallat i persignat. (Segueix)
Ara que s'ha resolt feliçment el segrest del dos cooperants de BCN Acció Solidària s'ha obert un debat que fins ara tothom mantenia en stand by, per evitar males interpretacions mentre els dos cooperants eren en mans dels seus captors. Com exercir la solidaritat envers les persones i els països necessitats d'ajut material i humà? Durant molts anys fou l'església catòlica qui va capitalitzar l'ajut als necessitats de l'anomenat tercer món. Primer va ser amb la colonització, que duia aparellada la tasca proselitista dels primers missioners que anaven a convertir pagans. La tasca missionera va evolucionar amb el pas dels segles i els missioners, ajudats per l'aire fresc de, per exemple, la teologia de l'alliberament van iniciar una tasca social irreemplaçable i que va donar i segueix donant els seus fruits. A l'Amèrica Llatina, a l'Àfrica, entre els pobres, els malalts de SIDA o malària, etc. Els missioners cristians, van més enllà de les doctrines oficials del Vaticà perquè trepitgen la realitat de cada dia de la gent d'aquests països. (Segueix)
Després d'uns dies sense donar la tabarra en el bloc ja tornem a ser aquí. Enguany estic fent unes vacances una mica peculiars. En podríem dir que les gaudeixo a glopades. Els calendaris laborals condicionen, i molt, el plantejament d'unes vacances. Enguany no teníem previst d'anar enlloc ja que la família no gaudeix d'un període de vacances perllongat. Bé, la canalla sí, però a nosaltres aquest període ja ens ha passat. Però a vegades la planificació se'n va en orris. És ben veritat que no dominem massa les circumstàncies futures. De no tenir previst d'anar enlloc ens va sorgir l'oportunitat d'anar uns dies al Pirineu. Una bona amiga ens deixava la seva casa durant uns dies i després de valorar la possibilitat vam acceptar amb molt de gust l'oferta generosa. A tres dies d'anar-hi, però, les coses van donar un tomb inesperat. Inesperat i fulminant. En un dia vam decidir que podríem anar a Venècia. El mateix dia en que aquesta idea ens passava pel cap vam concertar el vol pels quatre membres de la família i vam llogar un apartament. Tot molt ràpid. Si no hagués anat així em sembla que no hauríem marxat. El plantejament que ens vam fer va ser el d'oblidar-nos per un moment de la raó i deixar-nos guiar pel cor. L'any que ve qui sap on serem i com estarem. Doncs aprofitem-ho ara que ens ve de gust. (Segueix)
Acabo de llegir un llibre que m'ha apassionat. L'autor és en Philippe Claudel i el seu títol "L'informe de Brodeck". Estigueu tranquils i tranquil·les que no l'explicaré pas, per si alguna persona el té pendent de llegir en un moment o altre. M'ha fet rumiar una mica, la novel·la. La memòria dels fets, dels pobles, de les persones. La culpabilitat o la innocència de l'actor de la història o del que ha restat passiu davant dels fets. Qüestions que se'm plantegen en els moments actuals del nostre país. (Segueix)
Escriu l'editorial de The Economist que Catalunya és el país de les prohibicions. Ho escriu el seu corresponsal ubicat a Madrid i empapat del millor espanyolisme, el més castís. Serà que Anglaterra no conté prohibicions en el seu ordenament jurídic! Per això alguns dels seus joves ciutadans vénen a pixar-se i a emborratxar-se pels carrers de Salou o qualsevol altra ciutat de la costa. Potser els de The Economist han trobat el desllorigador de legislar sense prohibir. Sembla estrany que un anglès, per molt que estigui establert a Madrid, oblidi que el seu país ha dominat mig món i que han fet i desfet al seu criteri. Deu ser que encara no han paït la traïció de la seva soberana nació cap als catalans del segle XVIII a qui van deixar a mercè de les tropes castellanes i franceses. El corresponsal de Madrid no signa el seu article, només ens indica que el va escriure des d'allà. El Senyor en qüestió no deu recordar les polèmiques caceres de la guineu, o les lluites de gossos que al seu país eren prou cèlebres. De fet, hi ha una bona mostra canina anglesa de races creades per a aquesta finalitat. El corresponsal de The Economist tampoc deu recordar la prohibició del govern de la seva soberana majestat prohibint als colonitzats indis d'agafar sal, cosa que va estimular la marxa de la sal de Gandhi. La memòria sembla que és curta quan es consulta des del centre de la península ibèrica. Imagino que l'esmentat senyor també sap els requisits que es demanen per a adquirir la nacionalitat britànica. Bé, deixem al corresponsal de The Economist en pau i donem-li algun argument més per a queixar-se que els catalans no parem en les nostres ànsies de prohibició. (Segueix)
