El bloc d'en Climent

Com ja vaig escriure el passat 11 de juny, en què opinava que el Tribunal Constitucional dictaria sentència sobre l'Estatut de Catalunya a la pròxima tongada, doncs així ha estat. Ja tenim sentència. Evidentment no en coneixem encara els detalls, però és evident que no serà favorable als interessos de Catalunya. L'Estatut, en la meva opinió, ja no era interessant per al nostre país, però ara encara ho serà menys. A mi se me'n refot bastant. Penso que qui més hi perd és la democràcia i la història ens ha demostrat que quan la democràcia hi perd, Espanya hi guanya. Vull dir ells. 

Catalunya no serà o deixarà de ser una nació per molt que una llei espanyola ho prescrigui. Tant si els hi agrada com si no, som el que som i serem el que voldrem ser. El que els ciutadans del nostre país vulguin. Quantes lleis espanyoles o de qualsevol altre estat han dit que tal poble és o no és una nació. Quantes nacions per moltes lleis estatals que s'hagin dictat han esdevingut al llarg del segle dinou i vint un estat de ple dret. La voluntat d'un poble no s'atura amb lleis estatals que els volen decapitar. Tindrem més pals a les rodes? Sí, és claríssim, però el què ens hem de preguntar és fins on volem arribar. i arribarem on vulguem. Ens volen ciutadans de segona, amb una llengua de segona, subjugats a l'imperi. Bé, no ens ha de venir de nou. El TC se'n fot del nostre poble, a algú li ve de nou? A mi no.

Només hi ha una pregunta clau que ens hem de preguntar. Sabrem estar a l'alçada? Sabrem respondre com a poble davant una negociació vergonyosa entre magistrats que el que els preocupava era no fracassar de nou? El seu objectiu era treure una sentència i si calia mercadejar amb un  poble, era clar que no tenia cap mena de pudor en convertir-nos en moneda de canvi. 

Espanya ens vol ben espanyols, enganxats a ells amb cola indissoluble. Ja ho sabíem. Tot depèn de nosaltres i de ningú més. A mi la sentència no em fa fred, ni calor, em deixa indiferent. Caldrà veure la reacció dels tèrbols. Caldrà veure la reacció dels nostres representants polítics. Ens sorprendran o faran el ridícul com ens tenen acostumats? Com sempre, des de fa tres-cents anys, fan allò de "emmendalla sin que se note el cuidado". Caldria recuperar el lema de la marxa de la llibertat. La recordeu? "Poble català posa't a caminar". Ara, però, cal caminar sense parar, fins a fer el cim. Jo ja fa anys que camino, a veure si el moviment creix o acotxem el cap. Si volem, podem. Només ens cal desllorigar aquesta incògnita. Els polítics catalans somiaven en evitar un pronunciament, com a babaus. Doncs, no, les coses no funcionen així. Ja la tenim aquí. Estirem la cadena i que corri. Sumem una crisi d'estat a la crisi general que ja vivim. És el moment.         

Visc en un barri on hi fa un bon sol, com en molts altres llocs. Aquesta primavera no n'ha get gaire de sol, però ara ja tocaria que l'astre rei comencés a lluir dalt del cel. El meu barri és un barri tranquil. Sense massa sorolls, sense massa circulació. Ideal perquè la canalla hi jugui tranquil·lament pel carrer, sempre és clar que els gossos d'alguns veïns no campin pels carrers com si aquests fossin seus. Al meu barri, però, hi passen coses estranyes. (Segueix)

Avui faré un apunt que va contracorrent. Els poders mediàtics, d'una forma àmplia, des de tertulians fins a mitjans sencers, estan duent a terme una campanya de desprestigi en tota regla contra els sindicats. No és una cosa gratuïta, sinó que froma part d'una estratègia ben planificada i amb uns objectius molt clars. És difícil enfrontar-se o contrarrestar la força d'aquesta estratègia, però des de la modèstia d'aquest bloc intentaré desmuntar alguns dels arguments fàcils que proliferen i que d'una forma dmagògica estan calant en algunes capes de la població. En general, som gent que acostumem a combregar amb una sèrie de tòpics que ràpidament acostumem a comprar sense cap mena de valoració crítica d'aquestes afirmacions. Ho faig des del respecte més absolut per les opinions de tothom, però ho faig, també, amb el convenciment que la meva experiència de molts anys em pot ajudar a contestar amb contundència algunes de les afirmacions que alegrement es fan.  (Segueix)

A la vigília de l'aprovació de la reforma laboral per part del govern espanyol, podem llegir a la premsa que la reordanació de les caixes espanyoles costarà el 20% dels llocs de treball de les caixes fusionades. Només en el grup de Caja Madrid, la fusió costarà 3400 llocs de treball. Una part dels costos d'aquestes fusions aniran a càrrec dels diners públics. Ja que la fusió comportarà la prejubilació de persones actives en plena capacitat per a treballar activament en qualsevol lloc. Això passarà quan s'està a punt de retocar negativament el sistema de pensions. (Segueix)

Avui he estat sentint el conseller d'Educació de Catalunya, l'honorable senyor Ernest Maragall, comentant els resultats de les proves que es fan als alumnes de sisè de primària per a avaluar el seus coneixements al final de l'ensenyament primari obligatori. Ha comentat vàries coses però la més important, des del meu punt de vista, és la que fa referència a les deficiències detectades pel què fa a les habilitats lecto-escriptores dels nostres fills. Aquesta observació no em ve de nou i l'he assenyalat més d'una vegada com una mancança molt important que jo mateix he observat en l'educació de la nostra mainada. O sigui que les paraules del conseller no m'és cap sorpresa. Més aviat el contrari. És la confirmació i constatació d'un fet que fàcilment podem observar en la mainada del nostre país. Bé, en la maminada i no tan mainada. Jo diria que aquesta deficiència no és pas nova. Fa ja molts i molts anys que es produeix. Només cal estar atent i escoltar les converses dels nostres joves. Les seves aparicions a la ràdio o a la televisió. Aquesta deficiència s'arrossega pràcticament tota la vida. Molts dels nostres universitaris també en fan gala. Per aquests joves que arrosseguen aquestes deficiències els serà molt difícil al llarg de la seva vida d'adquirir aquestes habilitats que el nostres sistema educatiu no els va saber donar a l'edat adequada. El fenomen no és exclusiu de Catalunya. Cada dia podem veure joves espanyols en els mitjans de comunicació amb la mateixa deficiència. (Segueix)

El constitucional ha acabat la seva reunió sense resultat conegut. Alguns diuen que l'estratègia catalana ha donat el seu fruit en haver ajornat novament una sentència. Particularment penso que això no és cap estratègia avantatjosa. Més aviat els partits catalans semblen més preocupats per no tenir una sentència que els contamini les seves campanyes electorals. Aquesta estratègia però només serveix als seus interessos, al país no l'afecta el quan, sinó el què. Jo penso que el tribunal sentenciarà com sigui abans de les eleccions al Parlament de Catalunya. Saben que la immediatesa de les eleccions fa més difícil una resposta política unitària. Ens coneixen prou bé. I no deixaran d'aprofitar-la. Ens segueixen faltant líders clarividents i que sàpiguen recollir les ànsies de llibertat de bona part de la ciutadania. Tampoc en sabran. Ja hem vist com ha anat la tramitació de la ILP per a la convocatòria d'un referèndum per a la independència convocat pel nostre parlament. CiU l'ha aprovat sabent i esperant que el govern espanyol la freni. Els interessa més que s'evidenciï la dependència de la nostra llei de consultes que no pas fer un referèndum de debò que no volen. Els interessa més desgastar el govern català que no pas que poguem decidir sobre la nostra sobirania. (Segueix)

El govern municipal de Valls ha decidit retocar salaris dels càrrecs públics de la ciutat i dels treballadors municipals. No ha estat una decisió autònoma, sinó una decisió imposada. Fins ara, el govern s'havia oposat a la petició de l'oposició, sobretot d'Esquerra Republicana de Catalunya, de retocar a la baixa els salaris dels càrrecs electes i del personal de confiança. En cap moment esparlava dels treballadors municipals. La petició anava encaminada als salaris més alts que són precisament les persones a les que he fet referència. El govern municipal, CiU i PSC, sempre s'hi havien mostrat contraris. Ara ho han hagut de fer obligats pel decret del govern espanyol. I ara es queixen que se'ls imposi una mesura com aquesta. (Segueix)

Ara, després de les primeres retallades governamentals sobre diversos aspectes de l'estat social, el govern apressa a empresaris i sindicats a pactar una Reforma Laboral profunda. Si no ho fan així, amenaça amb fer la Reforma Laboral unilateralment. Jo no sóc cap expert per valorar si l'ordenament jurídic espanyol necessita una reforma laboral o no, però sí que tinc la meva opinió sobre moltes de les coses que es diuen i sobre aquella expressió catalana de "fer passar bou per bèstia grossa". Ens estan mentalitzant que la reforma laboral, la reforma del mercat treball, ha de tenir unes virtuts, unes conseqüències, que no crec que tinguin. Sembla que aquesta reforma hagi de resoldre els grans problemes de l'economia o del mercat de treball a Espanya i Catalunya. (Segueix)