Distribuïdors i exhibidors de cinema de Catalunya amenacen amb fer un tancament patronal dels seus cinemes el proper dia 1 de febrer en protesta per la futura llei del cinema de Catalunya. Aquests empresaris s'han posat entre cella i cella l'objectiu de boicotejar la llei que, entre altres coses, ha d'oferir la igualtat d'oportunitats reals als espectadors que vulguin veure cinema en català o en castellà. Durant tot l'any, no només per nadal per poder veure en Doraimon o pel·lícules semblants en comptats cinemes del Principat. Doncs bé, a mi em sembla que aquest lobby es mereix ja d'una vegada una resposta de la ciutadania que els deixi ben clar que les lleis del Parlament serveixen a un país sencer i no només els seus estrets interessos.
Jo proposo que siguem solidaris amb aquests empresaris que volen tancar els seus cinemes el dia 1 de febrer i nosaltres, els ciutadans, hi afegim un dia més de boicot. Si ells tanquen el dia 1 nosaltres deixarem d'anar al cinema el diumenge 31 de gener, a veure si els agrada. Seria collonut, un dia per ells, un dia per nosaltres. Si ells es poden permetre el luxe de tancar el dia 1, nosaltres ens podem permetre el luxe de no anar al cinema el dia 31, així podran aprofundir una mica més la seva crisi i potser deixaran lloc a altres emprenedors d'aquest país que respectin totes les llengües i estimin una mica la llengua pròpia del país. Feu-ho córrer.
Avui dia, qui més qui menys, té la sensació que al llarg del dia falten hores per poder fer tot el que voldríem. En algunes ocasions són sensacions, en d'altres sí que sembla que ens manca alguna hora més. Pot ser que concentrem massa coses per fer en un mateix dia, pot ser que no sapiguem organitzar massa el nostre temps. Això ens passa als adults, però també s'hi troben els nostres fills.
Quan nosaltres érem petits no teníem aquesta pressió del temps damunt nostre. No teníem tantes activitats extraescolars i féiem una vida menys estressada i amb molta vida al carrer. No teníem, tampoc, tants béns materials, electrònics o no, i per tant, la nostra inventiva potser era més gran que la d'ara. Particularment, no recordo haver-me avorrit mai. Ara, en general, segurament hi ha un excés d'oferta. Joguines a dojo que els nostres fills obliden al cap de ben poc temps. Sembla que només interessa la novetat.
Ara, els nostres fills tenen una oferta d'activitats extraescolars que ningú de nosaltres hagués pogut imaginar anys enrere. Teatre, anglès, música, natació, atletisme, etc. Tot d'activitats que per si soles ja són positives. Hi ha una classe mitjana més àmplia que a empentes i rodolons pot satisfer aquestes necessitats. El que no tinc tan clar és si totes elles plegades són tan beneficioses per als nostres fills. Segur que el que els pares els oferim és una barreja d'interessos, els dels nostres fills i els nostres propis. La seva formació integral i la necessitat de col·locar-los en alguns moments perquè nosaltres estem ocupats en altres coses, ja sigui la feina o qualsevol altra ocupació. No és fàcil saber el profit que de tota aquesta activitat ells en poden treure. Hi ha el risc de saturar-los massa.
No tenim altre remei que parlar amb ells i escoltar-los. Com se senten, què els agrada, com canvien els seus interessos, el seu compromís, etc. No dubto que tots actuem amb la major bona voluntat, però en els temps actuals en què ja de ben petits porten una agenda a l'escola, una agenda per a les activitats extraescolars, etc, els exposem a una saturació excessiva. A l'agenda potser també hi hauríem d'incloure el temps per a no fer res, badar, passejar, jugar amb nosaltres, etc. Cessar en l'activitat i gaudir cadascú en el que li plagui.
Ara que el Tribunal Constitucional té tanta feina a decidir si els catalans, en la visió de la constitució espanyola, som o no som una nació, estaria bé que els magistrats del tribunal llegissin documents com el del papa Lleó X que autoritzava als jueus de la nació catalana, expulsats de la península ibèrica el segle XV pels mal anomenats reis catòlics, a construir la que seria la més important sinagoga de Roma. El papa Lleó X no tenia els problemes que els magistrats espanyols semblen tenir sobre si els catalans formem una nació o no. Ell ho tenia ben clar i escrivia en l'autorització de la sinagoga en ple segle XVI aquest text: "universis judeis nationis Cathalanorum in Alma Urbe degentibus". Queda clar no?
Al carrer català de Roma encara hi ha avui dia una sinagoga jueva en actiu.
Mai havia imaginat que teníem un país tan entès en les tècniques d'apagar focs forestals. Aquests dies han aparegut per tot arreu experts en gestió forestal. En el camp esportiu ja sabia que el barça té milions d'entrenadors entre els seus seguidors, jo mateix m'hi apunto. Però m'ha deixat perplex descobrir que mig país té coneixements de com apagar un foc forestal i dels riscos que aquesta professió comporta. Els agents rurals amb anys d'experiència en investigació d'incendis sembla que han perdut qualsevol crèdit en el desenvolupament de la seva tasca. Els bombers, des dels seus caps fins al darrer de la fila, sembla que no saben com gestionar els incedis o protegir els seus o protegir-se a si mateixos. Vaja, això de llençar la feina ben feta a partir d'unes presumtes errades a partir d'un fet puntual sembla que els catalans ho portem a la sang. Ja sé que el cas d'Horta de Sant Joan és un cas sagnant i dolorós per la pèrdua de vides humanes, però no sé si això justifica aquesta tendència que tenim a llençar pedres a la nostra pròpia teulada. (Segueix)
Per si el recentment estrenat bisbe de Donosti, José Ignacio Munilla, no en tingués prou amb la polèmica generada arran del seu nomenament com a bisbe de la diòcesi, l'esmentat prelat acaba de posar la pota fins al fons. Aquest senyor va afirmar ahir que la societat espanyola té mals pitjors que el desastre del terratrèmol d'Haití. Es referia a la situació espiritual espanyola. Vaja, vaja. (Segueix)
Encetem un nou any. Els éssers humans sempre hem tingut la necessitat d'encasellar el temps i al llarg de la història hem tingut diferents tipus de calendaris que ho han intentat. Només en el nostre món occidental n'hem tingut un bon grapat. Encara avui, en aquest món més ample que no pas el nostre, coexisteixen diferents calendaris, el nostre calendari gregorià conviu amb el jueu, el xinès, el tibetà, etc. Sigui com sigui, encetem un nou any i no és de calendaris que volia escriure. Després d'unes breus minivacances blocaires reprenc el ritme habitual del bloc, o ho intentaré. Amb les muntanyes del voltant de Valls ben nevades i amb un refredat conseqüència dels freds de l'hivern, malgrat l'escalfament planetari tan en boga, m'ha semblat que s'esqueia una mica de música per reemprendre l'activitat. No és pas una cançó actual, més aviat una cançó que em sembla que ha anat envellint prou bé, com un bon vi, com hauríem d'envellir nosaltres any rere any. Tant de bo el nostre envelliment vagi acompanyat d'una espurna més de saviesa, que prou que ens convé a tots plegats. Bon any a tothom que en algun moment o altre, a estones perdudes, heu passat per aquest bloc sense pretensions.
S'acaben ja les festes de nadal. Només resta el dia de reis i la normalitat prendrà de nou possessió de les nostres vides. Una petita pena, però alhora una sort. Durant aquests dies molts àpats per a celebrar tota una diversitat de coses. Cadascú a la seva manera, però, en conjunt, hem menjat més del que és habitual, segurament massa, i, per sort, la rutina diària es tornarà a imposar. Avorrim la rutina, però, a la vegada, la necessitem. Què serien els caps de setmana si cada dia fos com un cap de setmana. El descans setmanal l'esperem amb candeletes perquè durant la setmana hem seguit uns costums establerts i marcats per l'horari. Llevar-nos, portar la canalla a l'escola, treball, pausa pel dinar, tornar a la feina, recollir la canalla, deures, feines de casa, sopar, una estona de descans, potser, i dormir. Necessitem trencar aquesta rutina pel nostre bé físic i psíquic. (Segueix)
