www.iphes.cat Castellano |  Français |  English

29 Mai, 2007

Conferència coincidint amb el desè aniversari de la presentació a Science d’una nova espècie

El 30 de maig del 1997, a través de la prestigiosa revista Science, en el seu número 276, es donava a conèixer una nova espècie, l’Homo antecessor, les primeres restes del qual s’havien posat al descobert durant l’excavació del 1994 al jaciment de Gran Dolina, a Atapuerca. El valor científic d’aquestes troballes i tots els esforços d’investigació, de socialització i d’institucionalització que s’han fet al seu voltant, han convertit el projecte Atapuerca en un referent mundial.

Tot aquest procés és el que explicaré en la conferència titulada “Socialització de la ciència i la tecnologia” que pronunciaré dimecres dia 30 de maig, a les 20.15 h, a l’auditori del Museu de la Ciència de Valladolid, dins del cicle Els jaciments d’Atapuerca: la petjada de l’evolució humana, organitzat per l'Obra Social de Caja de Burgos.

Així veurem com s’ha estructurat el projecte de recerca i les principals fites assolides. També donaré a conèixer com hem socialitzat aquest coneixement, tant en l’àmbit local, regional com estatal, cas de les visites guiades, conferències, publicacions de llibres... Però alhora incidiré en la institucionalització del projecte amb la constitució de la Fundació Atapuerca, la posada en marxa del parc arqueològic a l’entorn dels jaciments, la construcció del Museu de l’Evolució Humana a Burgos i el Centre Nacional de l’Evolució Humana (CENIEH), formant part del mateix complex. 

Per saber més sobre Atapuerca: www.fundacionatapuerca.com

28 Mai, 2007

“Minoria absoluta” i “La Tarda”

Publicat per eudaldc 16:55 | Permalink Enllaç permanent | Comments Comentaris (0) | Trackback Retroenllaços (0) | Llibres

L’atenció als mitjans de comunicació és una activitat a la que hi dedico sovint molt de temps, doncs són una eina clau per contribuir a la socialització de la ciència. Dimarts dia 29 de maig tinc dues entrevistes amb motiu del meu darrer llibre, “El naixement d’una nova consciència”, editat per Ara Llibres. Per si és del vostre interès, i les podeu seguir, us facilito les dades concretes de les respectives emissions.

 

Dimarts dia 29 de maig

26 Mai, 2007

Somiar desperts

Els humans tenim la temptació juvenil de somiar desperts, temptació en la qual tots hem caigut alguna vegada a la vida i que s’acaba convertint en una malaltia infantil si la conserves quan et fas gran i conscient. Adaptar-se a l’edat és un comportament natural i també cultural. La realitat existeix com a mecanisme organitzador i demarcador d’allò que passa en el teu entorn. Voler passar-ne o ignorar-ho és un equivocació que porta moltes conseqüències que, normalment, ens enfonsen més que ens ajuden i, per tant, els resultats sobretot funestes.

Parlo de la realitat com a factor determinant perquè penso que quan despertes del somni te n’adones que has perdut de vista la capacitat de conèixer qui ets i què et passa. Freud, en la seva interpretació dels somnis, prova d’explicar científicament què succeeix i què representa el somni viscut, ho planteja com una teoria; jo penso que la capacitat intel·lectual per interpretar el somni no és el mateix que el somni que es duu a terme mentre estàs despert.

La gravetat de no ser conscient del que fas i del que vols és que somiar truites no serveix per a res si no ets un bon somiador disposat a portar a terme el que has somiat despert. A la pràctica no hi ha dualitat cartesiana, hi ha un sol procés, això és el que pot fer realitzable qualsevol utopia.

El somni és un estat agònic, el corol·lari d’una realitat mal construïda, manifest epigonal d’una forma de ser i de ser educat. Només l’ambició pel coneixement et pot donar la força d’un somni que es pot fer realitat d’espècie sense l’explotació humana. Una humanitat educadora ho fa a través dels progenitors, dels amics i dels enemics, de les administracions. Una realitat que mai vol ser somiada sinó vista com alguna cosa que es pot aconseguir. Quan no és així sorgeix la frustració, mecanisme negatiu i de negació idealista del funcionament de la nostra ment. La societat i la seva estructuració acaben sent les responsables de tot el que ens ha passat.

Més enllà de la realització del somni, hi ha quasi bé sempre la desil·lusió per no haver-ho aconseguit, la tristesa i la frustració. Pot ser que això passi perquè no ens han educat per ser humans i per saber que la construcció social és la manera d’adaptar-nos a la vida d’aquest el nostre planeta.

Somiar desperts és una pràctica que només és consistent quan s’obtenen resultats. Deia que el somni és una realitat que a tothom li passa pel cap; la desil·lusió és una realitat que tots nosaltres hem viscut moltes vegades, és per això que som conscients de l’esforç; somiar també costa, sobretot si no ho deixes de fer mai a la teva vida.

Fer que un somni esdevingui realitat és una expressió genuïna de molta gent aplicada a les petites coses; fer que un somni estructural sigui realitat és un esdeveniment que no passa sovint, gota corrent, cal molta energia i moltes vegades no en tenim prou.

Desitgem, somiem i estimem, tot és una construcció que hem fet gràcies al nostre cervell convertit en ment que desplega estratègies. La correcció també està en el cervell educat per saber què cal fer i què és possible, el que passa és que per portar-ho endavant cal insistir moltes vegades fins que et surt. La pregunta que apareix a la nostra ment és aquesta: Hem de somiar?

 
Aquest article va ser publicat a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI el 21 d'abril de 2007

 

22 Mai, 2007

El foc com a eina socialitzadora

Publicat per eudaldc 13:01 | Permalink Enllaç permanent | Comments Comentaris (1) | Trackback Retroenllaços (0) | Llibres

El foc va representar la introducció d’un factor inèdit en la vida de les bandes d’homínids, un factor que els va atraure cap al confort i els permeté vertebrar les comunitats d’una manera diferent: van poder augmentar les hores de llum artificialment, coure els aliments, escalfar-se en els dies gèlids. Jo comparteixo amb altres col·legues la idea que la llum i l’escalfor van articular per primera vegada una vertadera comunitat, una altra mena d’organització a partir de la qual s’establiren distintes relacions entre les generacions i també noves formes de comunicació.

A conseqüència d’això, va augmentar la capacitat d’aprenentatge, ja que la comunicació va demanar nous conceptes i noves expressions. Penso, doncs, que el foc és el responsable del desenvolupament ràpid del llenguatge articulat, o sigui, que amb la producció i l’ús del foc neix l’escola en la humanitat.

(...) Evolució-adaptació-revolució, una triada que ens transporta acceleradament a explicar la complexitat que més tard anirà adquirint la nostra espècie. El foc, el seu control, el seu ús, la seva influència són dinamitzadors socials únics i multipolars. Amb el foc, i la seva introducció com a eina de socialització de la comunitat primat, comença el procés singular de l’evolució cultural dels homínids. El foc ens humanitza com ho feren la producció d’eines 2 milions d’anys abans. Fins que no es produeix la descoberta i la domesticació d’aquest element, el cicle de la llum natural marcava l’acció de la comunicació primat, i la llum, en els primats visuals i socials com són els del nostre gènere, era el factor clau de la transmissió de la informació.

Amb la descoberta i l’aplicació del foc, el grup d’homínids va tenir per primera vegada la capacitat d’interrelació múltiple.

 (...) (la revolució de la transmissió d’informació va començar sense aturador, doncs, fa uns 450.000 anys, en el plistocè mitjà)

(...) El control del foc va provocar i intervingué en multitud de funcions humanes i fou la base de nous comportaments, els més significatius dels quals revisem ara:

La producció del foc és, en resum, una descoberta genial que permeté funcions multipolars que van portar a la resocialització de les comunitats humanes. Ens va cohesionar d’una manera molt diferent, ens obrí les portes a nous processos com l’emergència de l’art, el llenguatge articulat, l’acumulació intencional dels morts —activitat associada a rituals funeraris— i el vestit.

(...) El foc va accelerar la comprensió i l’aprehensió de la noció espai-temps, va ajudar a integrar en un pol tota la societat dels homínids, va generar una nova xarxa de relacions de les espècies del nostre gènere sobre la biosfera, perquè implicava una forma de transformació de la matèria, un control biòtic d’allò que era incontrolable; el foc és un element natural sotmès a l’acció antròpica del llinatge humà. Es tractava d’un mitjà de comunicació que només podia ser superat per l’evolució del llenguatge.

11 Mai, 2007

“Identitat, llengua i conceptes estratègics” – quart lliurament del Manifest “Catalunya, poble i nació”

L’espècie és la unitat bàsica de consciència que hi ha al planeta, constitueix el futur operatiu de la humanitat; el respecte a la diversitat i a la varietat s’ha de centrar en el respecte a la identitat cultural com a base de la possible i desitjable integració de la diversitat social i cultural dels humans en el futur. La diversitat ens ha de fer convergir en comptes de divergir. Aquesta identificació del que és humà ha de permetre la consolidació i socialització de la consciència crítica d’espècie entesa com la capacitat de tota la humanitat, de l’Homo sapiens, per tirar endavant un projecte d’equilibri, ecològic, social i econòmic del planeta amb valors culturals sotmesos a la discussió permanent.

La identitat no és un projecte essencialista i falsament diferenciador. Cal cercar les diferències que ens uneixen amb la resta dels pobles del món perquè pretenem que la nostra identitat estigui basada en un procés pretèrit i present amb vocació de futur, construïda i compartida col·lectivament d’acord amb els nous reptes. Llengua, cultura, coneixement científic, social i polític han de ser els eixos estructurals de la realitat catalana.

Interdependència efectiva

La identitat inclusiva és una construcció en moviment per assegurar la continuïtat d’un poble com el català. Catalunya és una nació i hem de defensar amb fermesa aquesta realitat per aconseguir una interdependència efectiva amb els altres pobles i nacions. La catalanitat i la pràctica catalanista es basen en la inclusió conscient en comptes de l’exclusió; la nostra ha de ser una postura plenament competent i ofensiva no competitiva, defensiva i victimista.

Hem de donar coherència a la definició de nació. Aquest és un conjunt d’éssers humans que viuen en un territori, que tenen una mateixa història i costums semblants o idèntics, sovint amb la mateixa llengua i, sobretot, amb la consciència suficient per disposar d’un govern propi. Hem d’entendre el concepte nació com a un artefacte històric de tipus polític sustentat per un poble, amb identificació cultural i social col·lectiva i conscientment acceptada. Per tot això, Catalunya és una realitat nacional històrica; el poble català ha d’aconseguir tenir un reconeixement universal i l’ha de reclamar de manera persistent; cal lluitar per aconseguir-ho amb l’objectiu d’integrar-nos, sense nostàlgia regressiva, a les noves realitats i a les unitats de països i de nacions del món que estan en constant moviment. independentment que tinguin o no estat.

Pensar i actuar en català

Catalunya s’ha de transformar en un equip humà, en intel·lectual col·lectiu conscient. Els catalans hem de ser capaços de generar i regenerar el nostre comportament col·lectiu específic i, per tant, de dimensionar les nostres relacions amb altres espais i pobles; la interdependència és una via progressista i evolutiva en el camí de la planetització de la nostra espècie. Només es podrà avançar si realment ens fem conscients que el dret a l’existència com a poble i nació es guanya dia a dia. Conèixer, pensar i actuar en català s’ha de convertir en una pràctica quotidiana si volem, com a poble, redreçar la consciència nacional; només la generació de condicions objectives mitjançant la subjectivació social pot arribar a fer que això sigui possible.

Catalunya, com totes les nacions, és un territori d’interaccions que durant molt de temps ha compartit i segueix compartint un espai, una llengua i una cultura, és doncs una estructura social interrelacionada. Ara, al nostre territori hi ha altres llengües, algunes d’elles parlades massivament; la nostra, el català, cal que estigui normalitzada en tots els àmbits; ens veiem obligats a defensar-la a casa i, a més, a estendre el seu ús entre els nous catalans. La llengua és el vehicle d’identificació més important, del que ara es tracta és que ho continuï sent. El català s’ha de situar com una llengua de socialització bàsica independentment de la convivència i de l’aprenentatge d’altres llengües.

Coexistència lingüística

Hem de comprendre que la coexistència lingüística és possible sempre que es respecti i es normalitzi la llengua pròpia. Les altres, llengües amb històries i contextos diferenciats, no tenen ni han de tenir un pes i un valor històrics i espacials iguals, tot i que sí tenen dret a compartir la comunicació amb el català. Per la nostra banda, els catalans tenim l’obligació de defensar-les sempre que no posin en perill la llengua pròpia. No es tracta, doncs, d’anar en contra de cap d’elles sinó de defensar la que ens és pròpia i històrica. A més, als catalans ens convé dominar tres o més llengües per tal de facilitar el contacte i la integració de coneixement social, tècnic i científic d’un món on la tecnologia és el factor fonamental de socialització.

Un repàs històric ràpid ens il·lustra sobre la pressió a qual ha estat sotmesa la llengua catalana els darrers tres-cents anys. El català és una llengua d’un país petit. Es pot pensar que mai s’havia parlat i escrit tan com ara, però tot i això correm el perill de no socialitzar-la al ritme de l’avenç dels fluxos demogràfics del planeta, això seria la pèrdua de la influència decisiva que Catalunya ha de tenir per gaudir de projecció futura. Els catalans que fem servir habitualment la nostra llengua com a voluntat popular a mantenir la nostra cohesió no hem de defallir; a Catalunya, cal parlar sempre en català perquè és una mostra de normalitat. Això vol dir educar en català, pensar-hi i escriure-hi i, sempre que sigui possible, tirar endavant les lleis per a la seva defensa.

L’eix articulador

Qui es sent català i defensa conscientment la seva catalanitat ha de parlar, escriure i llegir en català amb tota naturalitat; qui no el conegui, però treballi i visqui aquí ha de fer un esforç per aprendre’l perquè així es cohesiona i contribueix a defensar el nostre poble i la construcció de la seva identitat present i futura. Cal fer créixer la consciència que la nostra llengua és important, és la que –entre altres coses– ens fa catalans, per tant, tenim el dret a defensar-la i a convertir-la cada vegada més en l’eix articulador. A Catalunya, pensem i parlem en català.

Hem de promoure la llengua en tots els àmbits de la vida social, és l’element fonamental per regenerar la catalanitat i assegurar el seu manteniment. Ja sigui parlat, escrit, escoltat, l’impacte de la llengua en els mitjans de comunicació social és essencial per a la nostra continuïtat. El català ha de ser la llengua de socialització a Catalunya.

Nogensmenys, repetim que si volem una catalanitat crítica, no hem d’excloure cap llengua ni cultura del territori. A més capacitat de coexistència, més potencial per arribar a formes d’integració. En el discurs d’esquerra i catalanista hi ha d’haver una dialèctica d’inclusió; als catalans no ens cal ser essencialistes però sí procesualistes i crítics, hem de fer una pràctica inclusiva i conscient defensant el que pensem i actuant fermament en conseqüència.

Cultura compartida

Entenc la cultura com un subsistema organitzador dels valors compartits conscientment per un grup social concret. En el nostre cas, la llengua i la cultura estan associades i marquen una especificitat del comportament social humà; la cultura compartida articula les col·lectivitats i la llengua genera un món que fa afins a les persones i les fa viure en una esfera semblant.

La nostra catalanitat, expressada en el catalanisme progressista, ha de ser una pràctica d’identitat renovada, en construcció constant, no essencialista i en moviment. La identitat del nostre poble és la suma de les coses substancials, a més de les que ara ens sembli que cal afegir. Per tant, és el poble en moviment defensant la nostra realitat, el poble viu que lluita per l’equilibri social i contra la marginació econòmica, interdependent, internacionalista i universalista.

El territori és l’espai diacrònic de construcció social, i el temps la dimensió de transformació de les interaccions que tenen lloc en l’espai el qual articula, gràcies a la seva territorialitat, les aspiracions nacionals d’un poble. La identitat nacional és un factor de cohesió social i de generació d’energia constructiva, una garantia de creixement social i històric humà: compartir la llengua i la cultura és fonamental.

Si voleu llegir les tres primeres parts part del manifest, publicades per primer cop a la revista Presència, del 6 al 12 d’abril, podeu fer-ho des de l’arxiu d’aquest mateix bloc, dins de categories.