Berlín per gamberros – part 1 

Quan jo de petit era com un iman, no va en broma. Els problemes eren el pol negatiu i jo era el pol positiu, ens atrèiem amb tanta força que cada dos per tres algú em renyava. En qualsevol situació, ja fos a classe o pel carrer, sempre em buscava algun problema, inclús una vegada em van castigar sense haver fet res, simplement el professor sabia que d’alguna manera jo tenia una espècie de connexió mística amb tot plegat. Amb el temps un acaba a la universitat i escrivint  cartes des de Berlín pels amics del Centre (o hauria de dir el Centru?) Però l’essència sempre queda, un sempre necessita aquella descàrrega d’adrenalina que suposa saber que estàs fent quelcom malament però que senzillament no ho pots evitar, perquè com si d’un drogoaddicte el tractessis,  vols la teva dosi i la vols ara. 

 (Segueix)