Per què va de fantasma per la vida? ¿Quin/na ciutadà/na pot creure que l’esmorzar de Mas amb Laporta ha estat per dir-li que no podia assistir a la llotja del president del Barça?

D’entrada ja us ho dic: burro qui s’ho cregui!

Si et conviden i no pots, o creus que no es convenient assistir-hi, simplement dónes les gràcies i s’ha acabat.

No. Mas convida a prendre un cafè enmig de... (per la televisió m’ha semblat la Rambla) per dir-li que ni ell ni els seus podran assistir a la llotja presidencial.

Goooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooool !

Què fa Laporta, com a president del Barça, acceptant? O cau en la trampa del Mas o és un afeccionat de CiU. Pel que representa el president del Barça, al menys pel respecte que ha de mostrar als seus socis, no pot entrar en aquest joc. Malament si no ho sabia, pitjor si s’ha avingut al joc brut.....polític (i aquí és igual el color del partit polític).

O és que el Sr Laporta s’està destapant i comença a mostrar quin personatge és?

En tot cas els ciutadans jutjarem al Sr Mas i els socis del Barça al seu president.

M’oblidava dir-vos que jo no he avisat a tota la premsa escrita, fotogràfica i televisiva per dir-los-hi l’hora i ell lloc de l’esmorzar. Tampoc m’havien convidat.

Qui ho haurà fet?


 

Hom s’esforça personalment i, sobre tot, els qui tenim responsabilitats educatives en ajudar els joves a discernir, a raonar, a reflexionar, a analitzar les situacions, a estar informats, a posar-se al lloc de l’altre,.... en definitiva a tenir criteris propis, però amb una argumentació rigurosa i fonamentada.

Conscient que això no és fàcil en adolescents i joves, és lamentable escoltar aquests dies els debats entre els líders i dirigents dels diferents partits per la confusió que intenten sembrar (malament si forma part de la seva ment i pitjor si ho fan de forma i manera voluntària).

Al marge d’estar a favor o en contra de la coalició dels tres partits, s’ha de distingir entre l’acció de govern i la ruptura del pacte per a governar que els partits decideixin. En el cas del govern del tripartit a Catalunya entenc que s’ha fet una tasca de govern més que acceptable. Al menys les persones que intentem estar una mica al dia en la política catalana, honestament i honrada, creiem que s’han fet accions de govern molt importants. Conscients, també, que s’han comès errors, alguns d’ells de plantejament del propi tripartit. No penso fer-ne cap llistat, ni dels encerts ni dels errors, perquè els polítics i la resta de ciutadania els saben i els coneixen.

Que s’hagi trencat una coalició de govern no necessàriament és per una mala gestió de govern, són dos qüestions que hem de saber distingir, valorar i avaluar. I ho hem d’explicar com a una normalitat democràtica: aprendre la cultura del pacte pel govern d’un país. Així entrarem en la normalitat política d’un país democràtic perquè la mateixa ciutadania obliga als partits a fer coalicions, com molts altres països fan de molt temps, en lloc de mantenir un partit durant molts anys al govern.

Aquesta darrera opció l’hem tingut durant vint-i-tres anys, davant una situació històrica i una societat que ja no existeix.


 

Per molt “talentoso” que es declari, per molt que es manifesti seguidor del FCBarcelona, per molt que intenti fer-se el simpàtic,… per Catalunya ( i deixem temps al temps) no ha estat un president de l’estat espanyol diferent de la resta.

Línia política: “usar i llençar”

Pacta amb qui sigui i quan ja t’hagin fet el servei que volies, una guitza i al carrer.

D’acceptar l’Estatut que surt del Parlament català, res de res. Es carrega el govern de la Generalitat de Catalunya. Pacta amb Mas i “butifarra” per a la resta. Deix al President Maragall a les potes dels cavalls. Trenca els acords amb Esquerra. Posa a Montilla com a presidenciable de la Generalitat. Pacte amb CiU, a qui un dia també la hi donarà.

És la seva història: pacte i guitza, amb molt de “talante”.

Ara, si és “por el bien de Espanya” retiro tot el que he dit i esborra el que acabes de llegir, perquè qualsevol semblança amb la realitat és simple coincidència.


 

A qui va cridar ZP per entendre's amb Catalunya?

Amb qui va pactar el president del govern d'España l'Estatut de Catalunya?

Qui parla amb ZP en nom de tots els catalans i catalanes?

Qui s'autoproclama benefactor del poble català?

Quan el govern central vol fer acotar el cap als catalans, a qui crida per a fer d'interlocutor?

Quan s'han de pactar rebaixes, a quin partit li sona el telèfon?

Quin màxim responsable d'un partit de Catalunya (?) té el mòbil sempre obert esperant la trucada de Madrid?

No m'ho invento, ho acabo d'escoltar en el telenotícies de TV3.

Quina diferència hi ha entre dividir i trair en la política catalana?

Fins i tot de les misèries humanes alguns en volen fer virtuts!

Premi, ho has encertat......

Rinnnnnnngggggg!

- Digui.

- Soy ZP.

- A sus órdenes para todo lo que se le ofrezca. Soy todo suyo.

JAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!


 

Són les vuit del vespre.Acabo la reunió del Consell Escolar Municipal i torno cap a casa. Veig de lluny, enmig de la Rambla, al tram del monument als castellers, uns grans camions trailers de color vermell.

Sorpresa per a mi! Els camions enormes són propaganda de Madrid. No us ho perdeu, el lema:

MADRID, Tu Mundo, La Suma de Todos. Segellat per la Comunidad de Madrid.

Per què m'ho han de fregar pels nassos. Ja ho sé que Madrid és el meu món. Ja ho sabem que més allà de Madrid no hi ha vida intel·ligent. Sempre hem sabut que tot allò que és de Catalunya fa cap a Madrid, tard o d'hora.

No cal que ho subtitulin. No en tenim cap dubte que els nostres diners van a Madrid. Allí se sumen tots els diners per després repartir-los entre les autonomies més pobres (és clar, després de quedar-se amb els que volen).

Seguim així i acabrem dient que "Madrid bien vale nuestro requiem".


 

No vols llenties? Té, dos plats!

Sembla que els pressupostos de l’estat ja tenen via lliure per ser aprovats.

Què m’ha cridat l’atenció?

CiU en boca del seu portaveu Sr Duran i Lleida confirma el vot favorable del seu partit. Fins aquí tot molt bé, cada partit és conseqüent o inconseqüent amb els seus plantejaments. Malgrat aquest partit hagués presentat una esmena a la totalitat, a última hora canvia de vot ¿cal una explicació? Fes el que vulguis, si la vols donar la dónes, i sinó, calles.

No. Hem de sentir-nos tractats d’estúpids que escoltem els polítics quan pugen a l’estrada i donen explicacions.

El portaveu de CiU, de l’esmena a la totalitat, passa a donar el suport incondicional del seu grup, sense haver canviat, sense haver modificat cap euro dels pressupostos ni a favor de Catalunya ni d’Espanya. Ho diu el Sr Duran i Lleida davant de tots els diputats espanyols (quin fart de riure es deuen haver fet!) i ho confirma el ministre Sr Solves (ara deuen estar rebentant-se de riure pels passadissos del Parlament).

Res? Res a canvi? Ara comencen a sortir les factures del primer plat de llenties (pacte Mas-Zapatero).

És veritat, RES, res per a Catalunya. Aleshores, per què canvia el seu vot?

CiU pacta amb el PSOE a canvi d’un altre plat de llenties pels catalans, fent un pas més per fer ministre a Duran i Lleida, malgrat els catalans ens quedem amb un grapat de milions d’euros menys per sanitat, educació, rescat de peatges, universitats, investigació,....

No acaba aquí la “pallassada”, resulta que el govern d’Espanya garanteix allò que l’Estatut diu en la disposició tercera. Raonament per a “idiotes”: si l’Estatut ja ho diu ben clar, com es pot pactar que es complirà? Ull viu! A partir d’ara tot allò que diu l’Estatut de Catalunya s’ha de pactar si es vol que al PSOE digui que ho complirà.

Quina confiança amb els del PSOE? Quina credibilitat amb l’Estatut?

Ja tenim servit el segon plat de llenties. Catalans i catalanes pareu taula.

Quin serà el tercer? Perquè hi haurà llenties per a tothom al pas que anem.

 (Segueix)
 

No es pot dir que avui (ahir) és el primer dia de campanys perquè els polítics hi estan permanentment en campanys.

Però voldria cridar l'atenció de tots els analistes i persones que escolteu o veieu debats, assistiu a conferències electorals, us feu presents a mítings,...., observar les fal·làcies que empren els nostres polítics en les seves argumentacions.

Avui, al programa Àgora:

El Sr Pelegrí llegeix una carta d'un senyor sobre la situació de l'atenció sanitària on viu. Pot tenir tota la raó aquest senyor de la carta, jo ho ignoro i no penso comprovar-ho. L'engany consisteix en convertir un cas particular en un fet general. Com aquest senyor, "tots" estem immersos en un caos de la sanitat al nostre país. Sort pels que no han d'anar al metge, que em suposo deuen ser la majoria de persones de Catalunya.

Convertim un cas particular en una afirmació universal per argumentar una falsa veritat, una fal·làcia, una mentida per mitjà d'un engany.

Els nostres polítics haurien de superar un examen de retòrica i d'oratòria per accedir a la política.

ANIMEU-VOS A ESCRIURE LES FAL·LÀCIES que escolteu dels nostres i vostres polítics!


 

Es tracta de dir una i mil vegades que el partit polític que té més vots en unes eleccions està legitimat a governar. És veritat sempre que un partit obtingui a les urnes la majoria absoluta (cosa que les persones d’una nació intel·ligent mirarem d’evitar siguin d’esquerres, del mig o d’esquerres).

Quan un partit obté més vots que els altres, (sempre n’hi ha d’haver un que en tingui més que l’altre o els altres) però no aconsegueix la majoria: ¿qui li dóna el dret legítim a governar? NINGÚ. En tot cas fa com Artur Mas de CiU que se l’atorga ell mateix, ell i la seva colla. La legitimitat a governar una nació vindrà donada pels ciutadans que han dipositat la seva voluntat el dia de les eleccions.

CiU propaga una fal·làcia més, quan vol fer creure que el guanyador d’unes eleccions ha de ser el legítim governador.

En democràcia, quan no hi ha majories absolutes, tots els partits han d’entendre que governa aquell que té la capacitat de dialogar amb les altres forces polítiques i sumar la majoria parlamentària legalment establerta. Així hom ha d’intentar durant la campanya electoral fer possibles “amics” amb els quals discutir i compartir el programa i projectes nacionals (siguin de color blau, groc, vermell o verd).

Està vist que CiU s’ha posat en un escenari de barallar-se amb tots i contra tots, vol ser el gall del galliner (hi ha més galls al galliner). Per què? Perquè sap que pot ser el partit més votat, però que no aconseguirà la majoria. Ploramiques altra vegada i tot el país és un desgavell.

I tots els ciutadans tindrem clar que qui guanya les eleccions, sigui el partit que sigui, no té cap legitimitat per autonomenar-se President, aquesta legitimitat li serà atorga pel Parlament de Catalunya.


 

Quan la meva nació, Catalunya, començava a ser normal i la democràcia assumia cotes mai assolides apareixen els fantasmes que pensava s’havien esvaït i defenestrat de l’esfera política catalana, o, al menys, reduïda a un grup de nostàlgics del pensament únic i disfressat de democràtic.

No. Amics i amigues, acabo de repassar i reviure aquells anys que ens rentaven el cervell amb eslògans, diaris, revistes, pel·lícules, documentals,.... la base de les quals era la mateixa que he reviscut avui: sense mi, el caos, la por, la misèria. S’ha canviat el personatge pel partit. Toca que tothom sigui demòcrata de tota la vida i tot val si et qualifiques de demòcrata.

L’honestedat i l’honradesa són virtuts, ara en diuen valors, que les persones i els grups socials hem de tenir en el codi moral, en el nostre comportament, en les nostres accions. Són el fonament per mantenir una convivència ciutadana pacífica, són la raó de la democràcia, malgrat els errors que a nivell individual i col·lectiu es puguin cometre.

S’estripa la convivència quan l’honestedat i l’honradesa deixen pas a les mentides, a les mitges veritats, a les informacions intencionadament tergiversades, a les fal·làcies i calúmnies, a les desqualificacions partidistes,... tot emprant un mètode propi dels partits totalitaris, siguin de dreta, del mig o d’esquerra. Ni ell lloc ni el color justifiquen la mentida.

CiU s’ha equivocat amb el fons i en la forma elaborant aquest DVD. Els anomenats continuadors polítics del pujolisme deuen haver fet abaixar la cara de vergonya al mateix expresident de la Generalitat. I les persones honrades i honestes dels nostres pobles i ciutats donar-se compte fins on arriba la misèria humana per aconseguir el poder.

Si Don Francisco Franco aixequés el cap, diria: “Co_o, éstos lo hacen mejor que yo”.


 

A l'Opinió d'El Periòdico del dia 6 d'octubre trobem un article d'en Javier Elzo sobre el consum de drogues entre els adolescents.

L'article d'opinió és repartit entre els meus alumnes de 16 i 17 anys perquè reflexionin i opinin. Hem pensat que la reflexió de la Bàrbara podria publicar-se en aquest bloc, després del debat que a l'aula han generat les opinions de cada un d'ells.

"Tinc setze anys, i vinc d'un poble on el cannabis, la cocaïna, les pastis i un que altre bolet són episodis de cada cap de setmana. He pogut viure en aquest món en primera persona i d'una forma sensible molt gran. El típic: una calada, cinc grams, una pasti i mig bolet. Què més dóna! Estan de festa i tot s'hi val.

Ets un heroi despertant amb ressaca? Mentida! Simplement ets un "mitja merda". He perdut amics per culpa de les drogues: un damunt un volant i un altre a la camilla d'un hospital. Quan comences a ser conscient de la vida, raones a quin camí vols anar. Ells també, la mort. Un dia t'aixeques com un heroi i a la nit et mates d'una sobredosis.

D'una forma clara i dura, per a poder-te donar compte de que t'equivoques de camí és veient o perdent algú que t'estimes, això és el que realment et fa obrir els ulls.

Aquest article que acabo de llegir és veritat, té molta consistència en molts aspectes, però ni el ministre de sanitat ni el director, ni cap d'aquests solucionaran el problema publicant articles, fent conferències a les escoles,.... Nosaltres, la gent de la meva edat, més petits i més grans, ja som conscients del què és, tot i així ens arrisquem.

En la meva opinió una persona sap el que és bo i el que és dolent, com diu la dita "quan caus és quan escarmentes", i l'home sempre cau dos cops en la mateixa pedra, però en aquest tema només hi pots caure un cop perquè al segon ja no pots explicar-ho".


 

Tenim una ciutadania que se l'ha educat perquè l'Administració li resolgui tots els problemes, que anant a votar uns personatges polítics cada "x" anys els suposarà despreocupar-se dels problemes generals i, en alguns casos, particulars.

La tan desitjada societat del Benestar té unes limitacions que els ciutadans i els polítics han d'assumir, per a no hipotecar el futur 'ella mateixa, generant les crisis econòmiques que obliguen apretar cinturons, cosa que ningú està disposat a fet.

El clientelisme que ha generat l'Administració pública està malbaratant les possibilitats, al menys, de mantenir, la societat que anomenem del Benestar. La irresponsabiliat dels polítics quan han de prendre mesures que poden ser impopulars, però necessàries per al manteniment del sistema econòmic, respon a interessos partidistes. S'apropen eleccions i només parlen de reduir impostos i augmentar les prestacions socials i laborals. Seguint el principi de Parmènides "ex nihilo nihil", que traduït pel meu avi era "d'on no n'hi ha, no en raja", els polítics intenten fer-nos creure que saben fer màgia i nosaltres sabem que és mpossible tenir beneficis si les despeses són més altes que els guanys.