El bloc de La Pell del Llavi

En la caiguda et vaig trobar i vaig intentar agafar-te

....pero no vaig poder

Em vas oferir la teva mà

...però no la vaig veure

Volia entendre la teva veu

...però no vaig saber

M'agradaria endinsar-me en la teva profunditat

i tancar els ulls

i ser etern com tu

M’agrada sentir-te prop

Volar amb tu

Imaginar amb tu

Planejar amb tu

Caure amb tu

Perdre’m amb tu

T’oloro entre paraules

Dolces com la teva mirada....

Perduda en la poesia quotidiana

Vius entre imatges d’il·lusions de colors

Adornades amb somriures d’esperances

Esperant la teva veu

Creus que...?

-Digues

Penses que...jo...?

-Sí?

Penses que sóc lliure?

Somnio imatges que no entenc

Conscient de no saber què em volen dir

Però, immòbil, contemplo la seva bellesa

A vegades m’arrisco i les vull atrapar en va

Combinacions impossibles

Pensaments caòtics

I tanques els ulls per deixar-te endur

Potser arribi on ets tu

Deixa que pensi que puc ser un altre

I amaga les manilles de les meves mans

Deixa que sigui com tu

Lliure

m'agrades

....sempre

....avui...ahir

...quan et trobo perduda en un racó

quan somrius

Quan ets senzilla m'agrades

i quan ets complexa

M'agrades per la teva bellesa...

i pel que no deixas veure

M'agrades sense voler i no em puc resistir

M'agrades quan m'abraces i comparteixes el teu alè

quan t'alliberes de les teves cadenes...

i deixes lliure l'ànima

que vola , que viatja

que es perd entre els camps de flors

que acullen la poesia

T'he dit mai que m'agrades tal i com ets?

...Pensa

Només et demano un moment

...i viuràs sempre amb mi...

....La meva inquietud t'acompanyarà sempre

en la teva nuesa

en la teva bogeria

en la teva manera tan especial de fer sentir el teu alè

...sempre viuràs....

Malgrat ningú t'escolti

potser no t'entenguin

fns i tot t'ignorin

pero tu...

...sentiràs la meva veu

Passejaria amb tu per una vella
ciutat desconeguda i m'hi perdria.

Ara em perdo també, sense ni moure'm,
i em cansa molt el camí que no faig
i la incertesa estulta de les hores.

Fràgil, el temps se m'esmenussa als dits,
transcorre absurdament entre foteses
i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre's
l'ombra del jo tenaç i reptador
que ha conviscut amb mi tota la vida.

Potser per això enyoro, melancòlic,
poder passejar amb tu per una vella
ciutat desconeguda, sense rumb,
i perdre'm pels carrers més solitaris.

Miquel Martí i Pol

Potser callar pot ser potser terrible.
Al menjador de casa un teu silenci
pot fer més mal en un moment donat
que un molotov en alguna altra taula.

No ho dic per dir-ho i és que no es pot creure
que si s'obrien totes les presons
i els presos, escolteu-me, ja no ho fossin,
els ciutadans, ja ho crec, ni ho notarien.

No són ells que amenacen les neurones
del teu pobre cervell encaracarat.
No són pas ells els fabricants de bombes
ni ells que aterroritzen el mercat.

Potser pot ser pitjor però potser
entrarien en òrbita poltrones.

Enric Casasses